La Novel·la

No sé de quines coses estàs parlant, Bene. Em pregunto quin misteri en portes de cap. Però ara, l’única cosa que m’interessa és la teva salut –la Polophyna havia adoptat un rictus seriós poc habitual en ella.

-Estàs dient que el teu pare és un psicòpata –va dir la Tatjana mirant-me fixament.

-Digues-m’ho tu. Cal que repassem alguns moments… amb tu, amb mi, amb la mare…? És un psicòpata de manual. Salvant les distàncies amb els assassins en sèrie,

Van ser uns segons, però la mesura del temps sempre és relativa. Allò va ser etern. Eternament bonic. Sóc curiós de mena, tot m’interessa perquè qualsevol cosa esdevé coneixement i la possibilitat d’eixamplar la ment. Dit això, no recordo haver viscut cap altre moment amb l’interès apassionat en què vaig viure aquella dolça erupció volcànica.

En sortir de la dutxa vam escoltar un crit. No hi havia dubte que era de la Tatjana. La Polophyna va obrir la porta del bany i, des del distribuïdor de les habitacions, va preguntar:
-Tot bé, Tatjana?

La Mia i el Luisma van entrar a la meva habitació com una exhalació. Tots dos eren una mànec de nervis i anaven amerats de suor.
-Què coi ha passat al cementiri? –els vaig preguntar, tot i que gairebé no tenia ganes de parlar-. Per què heu marxat sense dir res, collons? No heu anat a la comissaria i la policia no ha parat de preguntar-me on éreu.

Vaig mirar els policies de cua d’ull, molest, perquè no tenia gens ni mica de ganes d’estar donant explicacions, i molt menys sense tenir certeses. Jo era el primer interessat a saber què nassos havia passat, per què van marxar la Mia i el Luisma precipitadament, sense dir res. Algú que fa això en aquestes circumstàncies és que amaga alguna cosa.

La gent s’interposava entre on jo era i la porta d’entrada al cementiri. Per tant, no era capaç de veure què passava en la distància. Moltes de les persones presents miraven cap a la porta i d’altres eren més pendents de l’evolució de la Nora.

El nínxol de la família del meu amic està ubicat a la filera de tombes de la dre[1]ta, mirant de front la figura de l’àngel que custodia el lloc sagrat. Quedava poc perquè el sol arribés al punt més alt. Per això, els xiprers projectaven la seva ombra amb força gai[1]rebé vertical, com volent amagar-la a l’interior de la terra.

L’enterrament era a les 11 hores. Aquest mes d’octubre està fent molta calor, més de l’habitual. No sé si perquè avui dia 19 és dilluns, la calor és una mica més ingrata. Perillosament ingrata. Al llarg dels temps, s’han erigit torres per avançar-se als perills enemics.

La Frisca duia una minifaldilla de rombes blancs i negres, unes mitges gruixudes també negres i unes sabates vermelles de mig taló ample. Una brusa blanca i caçadora vermella acabaven de vestir el seu cos exuberant. El cabell amb un tall tipus cabaret. Com gairebé sempre, prenia la paraula com si fos la representant del Comitè d’empresa:

La Mia va trencar el silenci amb un petó sonor que em va fer a la boca. El Luisma es va gratar els cabells i va seure al meu costat mentre la Mia anava cap a la porta.

-Quina merda, tio, quina merda – va dir.

La meva habitació no fa més de 12 m2. En un moment s’ha omplert de gent: els dos policies, el Luisma, la Mia i jo. Per un moment m’ha semblat una situació còmica, com aquella seqüència immortal d’Una nit a l’òpera, dels germans Marx, on no deixava d’entrar gent a una cabina petita.

Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats. Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present.