La Novel·la

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (35) l I, a poc a poc, la penombra

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (35) l I, a poc a poc, la penombra

Tenia raó la Mia, una de ben grossa està passant i potser acabarem tots plegats amb un tret al cap. Em trobava molt cansat. Massa. Vaig demanar la Polophyna que digués a les amigues de la mare que marxessin, tot agraint-les les seves atencions. Vaig imaginar que oposarien certa resistència però, finalment, van acceptar. No sense condicions: van comunicar la Polophyna que vindrien un parell de cops a la setmana.

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (34) l  El passadís de la vida

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (34) l El passadís de la vida

La Mia i el Luisma van entrar a la meva habitació com una exhalació. Tots dos eren una mànec de nervis i anaven amerats de suor.
-Què coi ha passat al cementiri? –els vaig preguntar, tot i que gairebé no tenia ganes de parlar-. Per què heu marxat sense dir res, collons? No heu anat a la comissaria i la policia no ha parat de preguntar-me on éreu.

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (33) l Els primers símptomes

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (33) l Els primers símptomes

Vaig mirar els policies de cua d’ull, molest, perquè no tenia gens ni mica de ganes d’estar donant explicacions, i molt menys sense tenir certeses. Jo era el primer interessat a saber què nassos havia passat, per què van marxar la Mia i el Luisma precipitadament, sense dir res. Algú que fa això en aquestes circumstàncies és que amaga alguna cosa.

La soledat dels miralls (32): La papallona

La soledat dels miralls (32): La papallona

La gent s’interposava entre on jo era i la porta d’entrada al cementiri. Per tant, no era capaç de veure què passava en la distància. Moltes de les persones presents miraven cap a la porta i d’altres eren més pendents de l’evolució de la Nora.

La soledat dels miralls (31) l Els morts no parlen,  però miren

La soledat dels miralls (31) l Els morts no parlen, però miren

El nínxol de la família del meu amic està ubicat a la filera de tombes de la dre[1]ta, mirant de front la figura de l’àngel que custodia el lloc sagrat. Quedava poc perquè el sol arribés al punt més alt. Per això, els xiprers projectaven la seva ombra amb força gai[1]rebé vertical, com volent amagar-la a l’interior de la terra.

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (30) l L’enterrament (II)

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (30) l L’enterrament (II)

L’enterrament era a les 11 hores. Aquest mes d’octubre està fent molta calor, més de l’habitual. No sé si perquè avui dia 19 és dilluns, la calor és una mica més ingrata. Perillosament ingrata. Al llarg dels temps, s’han erigit torres per avançar-se als perills enemics.

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (29) I L’enterrament (I)

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (29) I L’enterrament (I)

La Frisca duia una minifaldilla de rombes blancs i negres, unes mitges gruixudes també negres i unes sabates vermelles de mig taló ample. Una brusa blanca i caçadora vermella acabaven de vestir el seu cos exuberant. El cabell amb un tall tipus cabaret. Com gairebé sempre, prenia la paraula com si fos la representant del Comitè d’empresa:

La soledat dels miralls (27): Gota a gota

La soledat dels miralls (27): Gota a gota

La meva habitació no fa més de 12 m2. En un moment s’ha omplert de gent: els dos policies, el Luisma, la Mia i jo. Per un moment m’ha semblat una situació còmica, com aquella seqüència immortal d’Una nit a l’òpera, dels germans Marx, on no deixava d’entrar gent a una cabina petita.

La soledat dels miralls (25): Uniformes

La soledat dels miralls (25): Uniformes

Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats. Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present.

La soledat dels miralls (24): Cadires

La soledat dels miralls (24): Cadires

Sabia que alguna cosa així passaria. Toño era el més feble, carn de canó. Un imbècil. Darrerament es movia cada cop més amb gent de poc fiar. Li ho dèiem, però no ens feia cas. Quan jugàvem a aquell joc de fer voltes al voltant de les cadires ell sempre perdia, sempre es quedava sense cadira. Ara, definitivament, s’ha quedat sense cadira.

La soledat del miralls (23): La llengua sagnant

La soledat del miralls (23): La llengua sagnant

Des que li van assignar aquest servei ha vingut tots els matins, de vuit a dues, excepte els dies lliures, en els quals m’ha atès una altra infermera. Ara ve també algunes tardes, fora d’horari, per estar amb mi. Parlar d’això és delicat, per dues raons: primer perquè soc menor —legalment menor—; i segon perquè soc el seu pacient. No obstant això, hi ha desitjos que brollen amb una força aclaparadora; desitjos que tenallen l’ésser amb una tensió inenarrable i que només cal atendre’ls. Sense més explicacions. Sense més permisos.

La soledat dels miralls (22): La infermera

La soledat dels miralls (22): La infermera

J. A. NIEVES Mentre era subsumit en les meves cabòries del passat i les reivindicacions del present, algú va picar a la porta de la meva habitació. —Sí? —Bon dia, Bene, soc jo... Polophyna, la infermera, ha picat a la porta just quan tenia la bufeta a punt d’explotar....

La soledat dels miralls (21): Gargots

La soledat dels miralls (21): Gargots

J.A. NIEVES Recordo que teníem un piano negre. Recordo també que m’agradava molt pintar, des de ben petit. És a dir, fer gargots a totes les superfícies, ja us podeu imaginar. El piano negre, lluent, era molt atractiu. I, és clar, vaig guixar al lateral amb una...

Hemeroteca

Tweets recents