La meva habitació no fa més de 12 m2. En un moment s’ha omplert de gent: els dos policies, el Luisma, la Mia i jo. Per un moment m’ha semblat una situació còmica, com aquella seqüència immortal d’Una nit a l’òpera, dels germans Marx, on no deixava d’entrar gent a una cabina petita.
-Hola, soc l’inspector Homs, i la meva companya és la inspectora Miralles. Estem investigant l’homicidi de qui, segons les nostres dades, era el vostre amic: Antonio Riera.
Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats. Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present.
Sabia que alguna cosa així passaria. Toño era el més feble, carn de canó. Un imbècil. Darrerament es movia cada cop més amb gent de poc fiar. Li ho dèiem, però no ens feia cas. Quan jugàvem a aquell joc de fer voltes al voltant de les cadires ell sempre perdia, sempre es quedava sense cadira. Ara, definitivament, s’ha quedat sense cadira.
Des que li van assignar aquest servei ha vingut tots els matins, de vuit a dues, excepte els dies lliures, en els quals m’ha atès una altra infermera. Ara ve també algunes tardes, fora d’horari, per estar amb mi. Parlar d’això és delicat, per dues raons: primer perquè soc menor —legalment menor—; i segon perquè soc el seu pacient. No obstant això, hi ha desitjos que brollen amb una força aclaparadora; desitjos que tenallen l’ésser amb una tensió inenarrable i que només cal atendre’ls. Sense més explicacions. Sense més permisos.
J. A. NIEVES Mentre era subsumit en les meves cabòries del passat i les reivindicacions del present, algú va picar a la porta de la meva habitació. —Sí? —Bon dia, Bene, soc jo... Polophyna, la infermera, ha picat a la porta just quan tenia la bufeta a punt d’explotar....
J.A. NIEVES Recordo que teníem un piano negre. Recordo també que m’agradava molt pintar, des de ben petit. És a dir, fer gargots a totes les superfícies, ja us podeu imaginar. El piano negre, lluent, era molt atractiu. I, és clar, vaig guixar al lateral amb una...
J. A. NIEVES Sí, la meva pell s’esquartera al ritme dels cops que ELL descarrega contra la porta, amb els braços plens de greix, com el seu cos, amenaçant-me amb mil i una sentències, al temps que descarrega la seva ira contra Tatjana, la seva nova companya. Tatjana...
J.A. NIEVES Ho diré ben clar: visc amb un maltractador. La vida de mamà ja era morta abans d’aquell penós accident. Arribà n moment que la veia fent-se preguntes i respostes sense més. Peticions inútils. Arrossegava el seu cos nu, bell, sense esguard i s’abandonava a...
J.A. NIEVES Vaig començar la vaga de fam el mateix dia del meu quinzè aniversari. El 7 de setembre. Abans de seguir, encara us diré alguna cosa més pensant en Mia. És un moment d’aquells en què la meva ment es desborda amb disquisicions matemàtiques. Fins ara, quan...
J.A. NIEVES No hi va haver temps per a res més. A l’eixir de classe, Mia i jo vam discutir. Bé, ella va discutir amb mi. Li havia dit que es quedaria fora de la primera línia. Es va enfurismar. Mia es considera una guerrillera. Diu que no porta els pírcings i els...
J.A. NIEVES El meu pla estava concebut en quatre fases. La primera era la gestació de la idea, la ràbia promotora, la incontinent necessitat de rescabalar el nom de la mare. El cuc solitari. La segona, sempre una fase necessària, consistia a informar els meus amics de...
J.A. NIEVES Les poques vegades que hem intercanviat paraules en aquests mesos han estat per fer-nos mal; un duel atroç entre el senyor alcalde i el seu plançó rebel. El senyor alcalde, l'il·lustríssim senyor alcalde. El senyor feudal dels últims dies de la mare. Li...
J.A. NIEVES De vegades, guardem coses que causen un dolor immens. Per què? No tinc la resposta. Però és aleshores quan penso que l’amor i l’odi pertanyen a un mateix continu. Un continu on el més terrible és la facilitat amb què s’intercanvien. No he trobat al diari...
J.A. NIEVES Hi va haver un moment en què només em va arribar el plor de la mare. Plor confós entre roncs. Aquella nit em vaig dir que cada un de nosaltres té a les mans la possibilitat de canviar el món. Com? Passant a l’acció. L’insomni és un gran aliat per...
Resignada, va arrufar les celles, enaltides pel sospitós maquillatge, mentre feia una lleugera resistència davant la tracció que ELL exercia en el seu braç esquerre. –Nena, que ja no és un nen. Deixa-ho ja! No vull arribar més tard del compte, cony! Regles ancestrals:...
J.A. NIEVES Malgrat tot, estava satisfet. No només per haver millorat les figures amb l’skate, sinó per la pulsió i disbauxa amb què em va besar Mia quan em vaig asseure al seu costat, sobre el meu patí, després del pessic. No sé si hi haurà futur en aquestes escales...
J.A. NIEVES La parella de la Policia Local era bicolor: un noi ros i una noia de pell molt clara però cabell molt fosc. Quan es van acostar a nosaltres, que ocupàvem bona part de les escales, davant de la secció d’audiovisuals de la biblioteca, jo estava patinant....
