Vaig mirar els policies de cua d’ull, molest, perquè no tenia gens ni mica de ganes d’estar donant explicacions, i molt menys sense tenir certeses. Jo era el primer interessat a saber què nassos havia passat, per què van marxar la Mia i el Luisma precipitadament, sense dir res. Algú que fa això en aquestes circumstàncies és que amaga alguna cosa.
https://www.youtube.com/watch?v=Jy5SwGpuzy4&t=3s
La gent s’interposava entre on jo era i la porta d’entrada al cementiri. Per tant, no era capaç de veure què passava en la distància. Moltes de les persones presents miraven cap a la porta i d’altres eren més pendents de l’evolució de la Nora.
El nínxol de la família del meu amic està ubicat a la filera de tombes de la dre[1]ta, mirant de front la figura de l’àngel que custodia el lloc sagrat. Quedava poc perquè el sol arribés al punt més alt. Per això, els xiprers projectaven la seva ombra amb força gai[1]rebé vertical, com volent amagar-la a l’interior de la terra.
L’enterrament era a les 11 hores. Aquest mes d’octubre està fent molta calor, més de l’habitual. No sé si perquè avui dia 19 és dilluns, la calor és una mica més ingrata. Perillosament ingrata. Al llarg dels temps, s’han erigit torres per avançar-se als perills enemics.
La Frisca duia una minifaldilla de rombes blancs i negres, unes mitges gruixudes també negres i unes sabates vermelles de mig taló ample. Una brusa blanca i caçadora vermella acabaven de vestir el seu cos exuberant. El cabell amb un tall tipus cabaret. Com gairebé sempre, prenia la paraula com si fos la representant del Comitè d’empresa:
La Mia va trencar el silenci amb un petó sonor que em va fer a la boca. El Luisma es va gratar els cabells i va seure al meu costat mentre la Mia anava cap a la porta.
-Quina merda, tio, quina merda – va dir.
La meva habitació no fa més de 12 m2. En un moment s’ha omplert de gent: els dos policies, el Luisma, la Mia i jo. Per un moment m’ha semblat una situació còmica, com aquella seqüència immortal d’Una nit a l’òpera, dels germans Marx, on no deixava d’entrar gent a una cabina petita.
-Hola, soc l’inspector Homs, i la meva companya és la inspectora Miralles. Estem investigant l’homicidi de qui, segons les nostres dades, era el vostre amic: Antonio Riera.
Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats. Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present.
Sabia que alguna cosa així passaria. Toño era el més feble, carn de canó. Un imbècil. Darrerament es movia cada cop més amb gent de poc fiar. Li ho dèiem, però no ens feia cas. Quan jugàvem a aquell joc de fer voltes al voltant de les cadires ell sempre perdia, sempre es quedava sense cadira. Ara, definitivament, s’ha quedat sense cadira.
Des que li van assignar aquest servei ha vingut tots els matins, de vuit a dues, excepte els dies lliures, en els quals m’ha atès una altra infermera. Ara ve també algunes tardes, fora d’horari, per estar amb mi. Parlar d’això és delicat, per dues raons: primer perquè soc menor —legalment menor—; i segon perquè soc el seu pacient. No obstant això, hi ha desitjos que brollen amb una força aclaparadora; desitjos que tenallen l’ésser amb una tensió inenarrable i que només cal atendre’ls. Sense més explicacions. Sense més permisos.
J. A. NIEVES Mentre era subsumit en les meves cabòries del passat i les reivindicacions del present, algú va picar a la porta de la meva habitació. —Sí? —Bon dia, Bene, soc jo... Polophyna, la infermera, ha picat a la porta just quan tenia la bufeta a punt d’explotar....
J.A. NIEVES Recordo que teníem un piano negre. Recordo també que m’agradava molt pintar, des de ben petit. És a dir, fer gargots a totes les superfícies, ja us podeu imaginar. El piano negre, lluent, era molt atractiu. I, és clar, vaig guixar al lateral amb una...
J. A. NIEVES Sí, la meva pell s’esquartera al ritme dels cops que ELL descarrega contra la porta, amb els braços plens de greix, com el seu cos, amenaçant-me amb mil i una sentències, al temps que descarrega la seva ira contra Tatjana, la seva nova companya. Tatjana...
J.A. NIEVES Ho diré ben clar: visc amb un maltractador. La vida de mamà ja era morta abans d’aquell penós accident. Arribà n moment que la veia fent-se preguntes i respostes sense més. Peticions inútils. Arrossegava el seu cos nu, bell, sense esguard i s’abandonava a...
J.A. NIEVES Vaig començar la vaga de fam el mateix dia del meu quinzè aniversari. El 7 de setembre. Abans de seguir, encara us diré alguna cosa més pensant en Mia. És un moment d’aquells en què la meva ment es desborda amb disquisicions matemàtiques. Fins ara, quan...
J.A. NIEVES No hi va haver temps per a res més. A l’eixir de classe, Mia i jo vam discutir. Bé, ella va discutir amb mi. Li havia dit que es quedaria fora de la primera línia. Es va enfurismar. Mia es considera una guerrillera. Diu que no porta els pírcings i els...
