LA SOLEDAT DELS MIRALLS (40) l Psicòpates

-Estàs dient que el teu pare és un psicòpata –va dir la Tatjana mirant-me fixament.

-Digues-m’ho tu. Cal que repassem alguns moments… amb tu, amb mi, amb la mare…? És un psicòpata de manual. Salvant les distàncies amb els assassins en sèrie, ELL forma part d’aquest grup selecte de manipuladors socialment reconeguts, encantadors, amb carisma, que quan no te n’has adonat t’ha fet creuar el pont cap a l’altre barri. No et mata a cara descoberta sinó enverinant-te les arrels de la vida fins que hom es mor sense més alternativa.

-Bene, el teu pare té moments, com moltes altres persones. No sempre és així, del contrari no estaria amb ell.

-Ara perquè ha guanyat les eleccions i està exultant, amable, alimentant-se del seu orgull. Fins i tot passa de mi. Arribo a pensar que em veu com un adversari polític qualsevol al qual derrotar en el decurs de la seva agenda política. És un depredador, Tatjana, i ho saps. Obre els ulls o corres el risc d’acabar com la meva mare.

-La teva mare? Què vols dir? Pel que sé va morir desgraciadament en un accident de trànsit.

-En un accident no resolt. El cotxe va perdre tot el líquid de frens. Hi ha indicis que el dipòsit i el mànec estaven manipulats, però no es van treure proves concloents. Al menys aquesta és la versió oficial.

-Vam estar uns segons sense dir res. Mantenint-nos la mirada. Interpretant els pensaments aliens. De sobte, tot s’amagava en les parets de la meva habitació. Les serps dels meus dibuixos prenien vida i assumien ser els personatges de les nostres vides. En les darreres hores, en els darrers minuts havien passat coses prou importants com per no perdre el temps. La fugida dels meus amics. La invasió de la nostra llar i les amenaces de mort dels pistolers. El petó sublim entre Polophyna i Tatjana que introduïa un nou i potent element conductor a les nostres vides.

I, sense poder evitar-ho, esdevingué una de les meves paranoies: les dues dones van agafar forma de serp, esplèndids exemplars d’ofidis que reptaven per tots els racons de l’habitació, generant formes, ombres i textures infinites. Sensuals. Absorbents. Còmplices. Perilloses. Em treien la tovallola blava amb els seus ullals acanalats i deixaven al descobert el meu cos fràgil, minvat de musculatura. Un cos víctima de la intempèrie, de la fragilitat, del caprici de qui ostenta el poder i pren el destí de la teva vida. I va venir l’eclosió. Vaig connectar amb una dona anònima, una dona sense nom però amb tots els noms de dona alhora; fràgil, minvada de força, sotmesa per un altre organisme anònim que s’atorga el poder a la força i assesta la queixalada mortal. Un organisme anònim, patètic, com el meu. Un organisme d’home. Violador. Assassí.

La meva tensió interna creixia. Quan les dues serps van començar a mossegar delitosament una poma vermella, i el suc queia per les seves mandíbules, vaig perdre el coneixement.

Vaig despertar a la llitera d’un box de l’hospital Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona. Polophyna era al meu costat.

Em va explicar que ella i Tatjana van veure com m’anava posant blanc, vaig començar a girar els ulls i darrere d’unes convulsions em vaig desmaiar. En no reaccionar, va activar el protocol previst i, en pocs minuts, una ambulància monitoritzada era a casa per traslladar-me a l’hospital.

Prèviament m’havien posat roba interior i un pijama

-Què ha passat? –vaig preguntar la Polophyna amb un fil de veu.

-Doncs que t’has desmaiat, És prou evident, no?

Vaig estar uns segons en silenci, intentant entendre la situació, com em sentia, i quins recursos vitals m’assistien. Cap.

-Quan de temps estaré aquí –vaig dir amb els ulls tancats.

-Uns quants dies segur –Polophyna em va ajustar el llençol a l’alçada del coll. Estàs molt dèbil, Bene, i aquesta era una de les possibilitats. Ja ho vam parlar.

-M’has d’ajudar a sortir d’aquí el més aviat possible. Els meus amics estan en perill. Hi ha moltes coses en joc. Només jo…

-Només tu estàs en perill –en va tallar Polophyna. Ara, el que està en joc és la teva vida. Ja està bé de jugar amb ella, babau. Com a sanitaris tenim l’obligació de tenir cura de la teva vida. I ho farem. Entenc i comparteixo la teva lluita. Però estic dividida. Tu també m’has d’entendre a mi.

-Hi ha coses que només jo les sé, Polophyna. He de sortir d’aquí…

 

Hemeroteca

Tweets recents

Share This