Tothom sap que les feministes vam ser les culpables de la caiguda de l’Imperi romà, de la mort d’en Kennedy i que la covid-19 s’escampés; també ho som de l’escalfament global. Malparlar de les feminazis és un imprescindible a les xarxes socials, especialment al fangar que és Twitter. Les feministes som dones amb bigoti i sense depilar que odiem els homes. És normal, doncs, que tothom es pregunti què fem ara que l’Afganistan ha tornat a caure en mans dels talibans.
Al setembre arriba a la Torre, Tarragona i altres pobles i ciutats la festa major. I els balls parlats: Diables, Malcasats, Dames i Vells… És a dir, un clàssic del teatre, un Shakespeare. No és una exageració. És textual: el crític Stephen Greenblatt explica al llibre El espejo de un hombre. Vida, obra y época de William Shakespeare que, abans de la reforma anglicana, existien en certes parts d’Anglaterra grans espectacles de caràcter religiós i popular que es poden relacionar per temàtica i forma amb els balls parlats de les nostres contrades. I que aquí, amb el catolicisme, han subsistit fins avui. A Anglaterra van perdurar “malgrat la dura oposició de les institucions”, escriu Greenblatt, fins a les dècades de 1570 i 1580: “Aquests anomenats cicles del misteri, un dels grans assoliments del teatre medieval, havien sobreviscut fins a finals del segle XVI a Coventry i en diverses altres ciutats d’Anglaterra.”
Soc una veïna de Torredembarra, molt amant dels animals, sobretot dels gats, i sempre he estat vinculada amb les associacions del poble, ajudant en tot el que he pogut, fins a dia d’avui. Amb aquest escrit, voldria expressar el meu mal estar i dolor, davant uns fets que han tingut lloc al nostre poble, amb una gateta del carrer, la Mixi.
El final de l’estiu —em refereixo com a estiu a allò que engloba els dos mesos en què jo treballo sense caps la meitat del temps i l’altra meitat me l’agafo sempre de vacances—sempre m’evoca trens plens i carreteres col·lapsades. És important recordar en aquest punt, i per donar context a l’article, dues coses no menors: la primera és que inevitablement jo soc de Barcelona. Això vol dir que solia venir a Torredembarra a l’estiu i marxava quan començava el col·legi. He dit que soc de Barcelona però penso que ser barceloní és una actitud; una actitud que no em representa. No sigueu de Barcelona.
Woody Allen va dir: “Una pel·lícula d’èxit és aquella que aconsegueix dur a terme una idea original.” I aquesta frase defineix el FIC-CAT, un projecte nascut des de zero i que, amb molt d’esforç, ha assolit l’èxit. No obstant això, la idea ja s’anava gestant al cap del seu creador, Antonio Barrero, docent de professió i apassionat del cinema. El que no s’imaginava era que aquell propòsit esdevindria un festival d’aquesta magnitud, únic a Catalunya entre els més de 120 que s’hi realitzen. I aquesta idiosincràsia, i altres, el fan original. Segons Allen, aquesta seria la clau de l’èxit.
A Torredembarra gaudim d’un passeig marítim privilegiat. Quan es va projectar, l’Associació de Veïns Sant Joan va realitzar una sèrie d’al·legacions que varen ser ateses en el projecte final: un tram del passeig va deixar de ser rodat i no es va construir un mur de ciment que el separava de la platja. El passeig va quedar semblant a com està actualment: un mateix disseny de punta a punta, amb un enrajolat flanquejat per palmeres, bancs i uns jardins-parterres amb flors protegits per un cordó de poca altura de ciment (idea que en poc temps va quedar patent que no va ser encertada) rodejats d’uns quants bancs. Particularment, jo demanava a més que la part de Baix a Mar, al ser habitada, tingués un disseny diferenciat de la resta, però en línies generals a la gent ens va agradar i vàrem celebrar la nova creació i valorar la millora que suposava.
De tots els neologismes que s’han popularitzat amb la pandèmia n’hi ha un que em fascina i m’indigna a parts iguals: “covidià”. Ha proliferat a les xarxes socials amb la mateixa velocitat i virulència que la malaltia infecciosa que qüestionen els que fan servir aquest terme. Per a ells, els covidians som persones càndides i crèdules que ens hem empassat sense cap mena d’esperit crític que hi ha una plaga provocada per un virus i que, de moment, la millor eina que tenim per fer-hi front són les vacunes. Som covidians perquè creiem en la pandèmia com un dogma de fe. Som uns ingenus. Ells, en canvi, són els posseïdors de la veritat absoluta.
Vinguem d’on vinguem, quan entrem a la Torredembarra sovint ens envaeix una sensació de desencant, d’entrar en un municipi poc atractiu. Si baixem per la carretera de la Riera, el perfil del castell, de l’església i de part del nucli antic es desdibuixa per l’impacte visual de dues naus de grans dimensions que es mantenen dempeus, malgrat que alguns antics i potser ja caducats plans urbanístics en preveien l’enderrocament, que hauria permès dignificar aquella zona.
Cada cop que surto amb el gussi, se’m trenca el cor. No m’hauria imaginat mai pescar una bossa de mà, una senalla, compreses, i una llista infinita de merda que em trobo al mar cada vegada que agafo la barca. Sí, amics meus, ens banyem en un mar de merda en el més estricte i literal de tots els sentits. Només cal fixar-s’hi atentament i recordar, per exemple, quan a l’Antina pescàvem pops amb les mans, i, avui, està convertida en un desert de fauna i flora marines inimaginable fa més de 20 anys.
Fa unes setmanes que a les platges del Baix Gaià, sobretot a Altafulla, Tarragona i Creixell, van en augment els botellots i els participants en aquestes festes il·legals. Les imatges que han deixat les festetes que es van celebrar -o més aviat perpetrar- el darrer cap de setmana han estat especialment sagnants en uns espais d’alt valor ecològic. Realment no es podien evitar la seva celebració quan tothom del Baix Gaià mínimament informat sabia que es farien?
JORDI SALVAT Al Torredembarra Actualitat hem rebut queixes tot l’any sobre l’estat que presenten algunes illes de contenidors del municipi, però en aquest final de primavera i inici d’estiu ens n’han enviat més. Potser no hem arribat al nivell de l’any passat en...
ALEIX FIGUERAS Aprofito la tornada del Canet Rock per a reflexionar —les matinades, quan un està cansat, fan de bon fer, a l’hora de pensar. Primer cap de setmana de juliol amb Catalunya inundada de música i activitats culturals. En som uns quants que hem decidit fer...
JOSEP MARIA LLONGUERAS 'LLONGUE' Sovint he fet broma que el dia que vaig conèixer al Charly Soler i a la Sol Baker només la vaig veure a ella, però no és veritat. Recordo perfectament la primera vegada quan el vaig veure entrar en aquell bar mig tancat de la...
ANNA RIUS La revetlla de Sant Joan és el tret de sortida de l’estiu. Temps enrere, a la Torre, era una cita amb els veïns. La canalla ens estàvem setmanes recollint “trastos” vells per les cases, en les empescàvem per treure algunes monedes per comprar petards i,...
VIVIAN SEGURANA Pintar arcs de Sant Martí als nostres carrers ja no és un escàndol, però no cal anar gaire lluny en la història per parlar de quan la homosexualitat era considerada una malaltia mental. Les persones gais eren ingressades en manicomis i sotmeses a...
CARLES MARQUÈS No tinc res contra Frederica Montseny. Al contrari. Però hauria preferit que el nou parc, o un altre espai, reivindiqués una republicana torrenca. Tal com, i ben fet que està, la biblioteca porta el nom de la mestra Maria Antònia i no de Francesca...
JOAN MARTÍ Tinc un record surrealista de la inauguració del Pavelló d’Esports Catalunya, la joia dels Jocs Mediterranis de Tarragona, el 20 de juny de 2018. El president Torra va fer els honors d’un recinte pagat per la Generalitat, només faltaria, i el president a...
JORDI SALVAT Aquest divendres a la tarda vaig anar a la seu de Turisme Torredembarra a canviar per regals dues butlletes premiades de la campanya "Rasca i guanya" . En cap moment m’havia plantejat trobar-me la porta tancada una tarda d’un divendres del mes de juny. A...
