Prenc les paraules de la regidora d’Acció Social, Marga Rovira, per titular aquest article i posar en valor la gran tasca que fa la Fundació Onada a Torredembarra i voltants. Si Onada, com altres entitats que treballen en aquest àmbit, no existís, l’hauríem d’inventar.
Als anys 60, si no recordo malament, a Baix a Mar, hi havia les següents botigues: La Cooperativa”, l’establiment més important i el més antic de Baix a Mar que tant de favor va donar als pescadors del Barri, ja que des de que es va fundar, els hi proporcionava tots els articles que havien de necessitar per a la vida quotidiana.
Estic fent el viatge de Twitter (ara X) a Bluesky i és un camí sense tornada. Ja fa mesos, des de que el senyor multimilionari sud-africà va comprar Twitter per donar-li més llibertat (a la dreta); literalment va comprar l’empresa de l’ocell blau per desbloquejar a Donald Trump i els seus acòlits.
Ja fa més de dos mesos que van començar les obres al túnel de Roda de Berà. I, tot i que s’ha posat a disposició de la ciutadania busos que connecten amb l’estació de Sant Vicenç de Calders, els torrencs (com la resta de ciutadans de la província) se segueixen sentint abandonats.
Artivisme: combinació dels mots “art” i “activisme”. És a dir, art reivindicatiu i de resistència orientat a la transformació. Sovint involucrat a l’art urbà, dit també “art de carrer”. Conceptes que recullen diferents intervencions artístiques, entre elles el muralisme.
Torredembarra Actualitat arriba al seu 5è aniversari com un dels mitjans de comunicació de referència a la zona del Baix Gaià. Haver arribat a aquest aniversari ens reafirma en el fet que estem davant d’un equip humà jove, compromès, dinàmic i preparat que tira endavant un projecte periodístic seriós, amb un fort arrelament al territori i amb una gran projecció de futur.
Recordo quan, el 2019, donava la benvinguda a ‘Torredembarra Actualitat’ des de les pàgines d’aquest mitjà. Cinc anys més tard, em fa feliç veure com aquell projecte periodístic que començava amb il·lusió la seva trajectòria s’ha consolidat en el panorama comunicatiu de Torredembarra, del Baix Gaià i de més enllà, i n’ha esdevingut un referent.
Amb motiu del cinquè aniversari del Torredembarra Actualitat, vull destacar el valor d’aquest mitjà en la vida del nostre municipi. Durant aquests anys, el Torredembarra Actualitat ha estat un canal d’informació molt important per a tots nosaltres, acostant-nos les notícies més rellevants, les històries locals i els projectes que ens afecten.
Soc de la generació de cristall, taxada en nombroses ocasions d’estar sobreprotegida pels seus pares o de ser massa fràgil. Molts ja passem de la vintena d’anys i les crisis sanitàries, polítiques, climàtiques o econòmiques ens han marcat. A la Torre, el procés de passar de ser major d’edat a adults joves ha estat acompanyat pel TDB Actualitat que ha seguit durant 5 anys l’actualitat del municipi.
A l’inici de la passada dècada, el Baix Gaià Diari (primer, en solitari; després dins del grup delCamp.cat) va esdevenir un dels mitjans de referència a la Torre i al seu entorn. Per a la meva generació va ser, probablement, la principal via per conèixer de manera directa i rigorosa allò que passava a Torredembarra i al Baix Gaià –en una època molt intensa, sobretot políticament.
La Torredembarra de 2019 i la de 2024 no són tan diferents, si un fa una mirada enrere. Podria ser una mala notícia -encara tenim els mateixos mals endèmics de neteja, equipaments o seguretat-, o bé una bona: lluny queden els sotracs polítics i socials que havien caracteritzat la Torre els primers quinze anys del segle XXI.
El lligam del periodisme amb La Torre ve de lluny i sota la llarga ombra d’un pioner com Joan Mañé i Flaquer, desenes de comunicadores hem anat naixent, creixent i reproduint-nos. M’atreviria a dir que amb permís de dentistes, perruqueries i, últimament, d’especialistes en nails (les ungles de tota la vida), els periodistes som un dels col·lectius més prolífics a Torredembarra.
Quan coincidíem ja fa molts anys els diumenges trucant a coRresponsals per agafar les croniquetes de regional a la redacció de Tarragona d’El Punt i sorgien històries increïbles que ens endolcien la tarda (un àrbitre va suspendre un partit abans de començar perquè hi havia una tifa de gos al camp i no m’ho invento), ja es va veure de seguida que els torrencs Jordi Salvat i Albert Jansà tenien química malgrat que una via de tren (ara hauriem de dir uns autocars) els separaven geogràficament perquè un és de dalt al poble i fill de pagès i l’altre del barri, de Baix a Mar i fill de pescador.
Un dels grans ideòlegs de la comunicació, el professor Marshall McLuhan, va profetitzar l’aldea global o veïnatge universal que ara ha superat amb escreix les seves previsions. Comprem a les mateixes grans superfícies aquí que al Canadà –per dir d’on era McLuhan–, mengem i prenem cafè a restaurants i bars clònics per franquícia, i a tot arreu d’aquests grans mons que ja no sabem si exporten o importen roba, paguem amb la mateixa moneda i ens vestim igual amb tall del senyor Levi Strauss o de del senyor Amancio Ortega.
Escric aquest article encara commocionat pel desastre produït pels efectes de la DANA al País Valencià, per tant aprofito per expressar tota la meva solidaritat i suport a totes les persones afectades. Destacar també la gran reacció del poble torrenc, entre molts d’altres, que en pocs dies ha estat capaç de recollir 22 tones d’ajuda per enviar a les poblacions afectades. Sens dubte un orgull de poble.
Torredembarra sempre ha estat coneguda pel seu paisatge envejable de sol, platja i la seva qualitat de vida. Però, per què no anar un pas més enllà i posicionar la ciutat com a referent en benestar? Amb una oferta cada cop més consolidada d’espais dedicats a la salut, l’estètica i el wellness, la creació d’una marca pròpia basada en el benestar integral pot ser l’aposta perfecta per atraure visitants i residents que busquin “posar-se guapos”, no només per fora, sinó també per dins.
Rosalí Rovira Olivé va néixer a Torredembarra el 1855 fill de Dolors Olivé Guardiola i del boter Joan Rovira Flaquer. El seu oncle Joan, germà de la seva mare, era un indià torrenc que havia fet una gran fortuna a Cuba i de la que tota la família se n’havia beneficiat.
El traçat ferroviari a Catalunya és obsolet. I el de la costa sud és sorollós i perillós. I ho serà més. En alguns casos, el disseny de la xarxa té més de 150 anys. Com el tram Martorell – Tarragona, que és del 1861. D’una època que la urbanització del nostre país era molt diferent a l’actual.
