“Mentre t’acabes de vestir, davant del mirall, has descobert sense voler el somriure trapella del desig. És festa major i avui hi ha ball a la Violeta. No saps ben bé si és una orquestra o un Dj. T’és igual. Has decidit posar-te aquella samarreta que et van regalar pel teu aniversari i que et fa tipet.
Fa ja molts mesos que l’actual cap de l’oposició, el socialista Vale Pino, afirma, cada cop amb més vehemència, que en el proper mandat serà l’alcalde de Torredembarra. Des d’aquest mes de juny ja és oficialment alcaldable per segon cop consecutiu. Fa volar coloms Pino o realment té possibilitats de rellevar el republicà Eduard Rovira a partir del juny de 2023?
Des de l’organització, estem molt satisfets amb el resultat del CREIXELL.CRIMS. El seu format multidisciplinar el feia diferent a qualsevol altre festival de novel·la criminal de l’estat i alhora era tot un repte.
Em pregunten com està la platja d’Altafulla. Fotuda, molt fotuda. La regressió de la platja ja no es un fet estacional, sinó una tendència accelerada que ens fa veure definitivament les orelles del llop. El resum és que, arrancant la temporada d’estiu i després de reposar 8.000 metres cúblics de sorra, estem a un pas, literalment, de posar la tovallola al passeig o dins el parc de Voramar.
El confinament em va agafar lluny de la Torre i el pas de les setmanes em va generar una morriña inesperada. A principis d’abril d’aquell innombrable 2020, m’intercanvio uns whatsapps amb la Meri Ortiz, llavors presidenta de l’Associació de Veïns de Baix a Mar. “Ara ens tenen tancats, però per Sant Joan, el sopar popular que no falti, eh?”, vaig dir-li, més o menys. Il·lús de mi!
He votat a l’opció perdedora. L’estructura del bloc, senzilla i funcional, feta per aquella mateixa gent que dia rere dia desafiaven la mar des de la mateixa sorra. Tornarà l’Alfa i Omega —i espero que la seva estelada—, que al cap i a la fi fa tants anys que hi era que moltes torrenques no han vist mai una altra cosa; de fet, per a molts és un signe d’identitat.
Para hacer honor a su ahora principal característica, los incómodos, desagradables, dañinos y abundantes obstáculos que unos técnicos con muy poca imaginación han puesto por doquier, en aras de lo que llaman “movilidad sostenible”, con artilugios de la más variada índole y cuya principal finalidad es hacer la vida más incómoda para los vehículos.
Aprofitant l’avinentesa que s’acosta Sant Joan, m’han convidat a escriure sobre els meus records de la Festa Major de Sant Joan, patró de Baix a Mar. M’ha encantat la petició perquè em permetrà rememorar un període de temps que considero un dels més feliços de la meva infància i adolescència.
Amb el riu Gaià com a gran referent, i sempre present, ara fa vint-i-cinc anys un grup de persones van plantejar-se la creació d’una entitat per treballar a favor de la conservació, en primera instància, de l’espai natural protegit de la desembocadura. Així naixia, al poble d’Altafulla, Baix Gaià, l’Associació Mediambiental la Sínia.
Avui m’he llevat molt d’hora i el primer que he fet, sense motiu aparent (no ho faig cada dia), és anar a veure com dormia el meu fill, que ara té deu anys, camí dels onze; ha fet una estirada tremenda, i aleshores he començat a patir aquell angoixant vertigen causat per allò que el temps passa massa ràpid en relació amb les nostres estimades criatures (no s’ha dit mai, oi…).
Imaginar-nos un mes de juny de finals dels 60 amb els colors de l’arc de Sant Martí engalanant balcons o pals de bandera és del tot utòpic. Trencar amb el binarisme de gènere durant el règim franquista era un pecat que atemptava contra els valors d’una societat on la virilitat de l’home era considerada suprema i on el paper de les dones no tenia més valor que el de perpetuar la raça.
Aquest mes de juny ha irromput definitiva[1]ment un nou partit en el panorama polític de Torredembarra: Valents. L’assemblea ja ha escollit junta local i l’exregidor de Ciutadans Juan Carlos Hurtado es postula com a cap de llista. S’hi respira l’optimisme dels projectes polítics que comencen amb força, però Valents no ho té tan fàcil per entrar al ple municipal el 28 de maig vinent.
Escric aquest article quan el primer equip de futbol de la UD Torredembarra ha perdut a la penúltima jornada el segon lloc de la taula classificatòria i sembla que s’esvaeix definitivament la possibilitat de l’ascens a la Segona Catalana. Una petita decepció, però que no ha d’enterbolir la bona feina que es torna a portar a terme en els darrers anys en el futbol torrenc, des de la base, fins a un primer equip que ha estat capaç de tornar a generar il·lusió.
Bé, ja hi som al procés participatiu que l’Ajuntament ha endegat per a poder decidir entre tots què hi volem posar. Fa dies que en parlem. He escoltat les dues versions: que si el millor és l’escultura… que si el millor és “la piràmide”… i, fins i tots alguns que no hi posarien res.
GABRIEL COMES He llegit a la premsa que l’Ajuntament de Torredembarra està arreglant el Bloc (aplaudeixo l’acció) i que es prepara una consulta ciutadana per decidir que s’hi posarà a sobre: l’escultura Alfa i Omega o l’antiga piràmide de ferro. Em sembla una decisió...
Fa poc temps que soc usuària d’Instagram, una finestra al món que et permet entrar en els espais compartits d’altres persones. Podríem dir que hi vaig entrar mig obligada al treballar en el món de l’educació, però un cop vaig fer el primer tast, la curiositat i l’interès per les novetats artístiques em van poder.
Soc molt dels armats des que tinc us de raó torrenca. Si fa no fa tres dècades des que vaig venir al poble. L’escenificació que proposen és esglaiadora. Amb els detalls ben estudiats i el capità manaies (Antoni Roig) enèrgic, autoritari i creïble, al qual el paper li surt brodat des que va debutar l’any 2001. Porta[1]va deu anys al planter dels armats quan va assumir la capitania.
El 12 de juny sabrem si torna l’Alfa i Omega o ho fa la piràmide. Si una cosa és clara és que els qui aposten per la segona opció estan més mobilitzats. És un vot més sentimental, lligat al passat pesquer del barri marítim torrenc. Però l’Alfa i Omega ha estat un símbol i s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu en aquests primers anys del segle XX en molts torrencs i torrenques que no saben ni què va ser la piràmide.
