Fa poc temps que soc usuària d’Instagram, una finestra al món que et permet entrar en els espais compartits d’altres persones. Podríem dir que hi vaig entrar mig obligada al treballar en el món de l’educació, però un cop vaig fer el primer tast, la curiositat i l’interès per les novetats artístiques em van poder.
Soc molt dels armats des que tinc us de raó torrenca. Si fa no fa tres dècades des que vaig venir al poble. L’escenificació que proposen és esglaiadora. Amb els detalls ben estudiats i el capità manaies (Antoni Roig) enèrgic, autoritari i creïble, al qual el paper li surt brodat des que va debutar l’any 2001. Porta[1]va deu anys al planter dels armats quan va assumir la capitania.
El 12 de juny sabrem si torna l’Alfa i Omega o ho fa la piràmide. Si una cosa és clara és que els qui aposten per la segona opció estan més mobilitzats. És un vot més sentimental, lligat al passat pesquer del barri marítim torrenc. Però l’Alfa i Omega ha estat un símbol i s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu en aquests primers anys del segle XX en molts torrencs i torrenques que no saben ni què va ser la piràmide.
El proper 10 de maig es votarà a l’Ajuntament d’Altafulla la segona moció de censura de la seva història, un nou capítol en aquest Joc de Trons a què ens té acostumats els darrers anys la localitat del Baix Gaià. Set regidors dels vuit de l’oposició volen convertir Montse Castellarnau (Alternativa Altafulla) en la nova alcaldessa de la localitat del Baix Gaià enlloc de Jordi Molinera.
L’entrevista a l’actor, director i dramaturg Joan Maria Vidal, que podeu llegir a la pàgina 4 d’aquest trentè número del Torredembarra Actualitat, la vam fer a l’escenari del Teatre Auditori del Catllar. Com el mateix Vi[1]dal va afirmar, és una petita joia del Baix Gaià. Observant les 270 butaques de la platea i el galliner, que pot completar l’aforament fins a 300 persones, només puc que donar-li la raó. I al mateix temps lamentar que a Torredembarra no tinguem un teatre com la capital del Baix Gaià es mereix i veiem com una població amb una quarta part dels habitants ens passa la mà per la cara.
Quasi quatre anys després de la seva forçosa retirada, els torrencs i les torrenques tenim a les nostres mans el futur de l’Alfa i Omega. Una consulta per decidir el retorn o no de l’escultura de l’artista Rafael Bartolozzi, que, des de l’any 1999 i fins al juny de 2018, havia estat al bloc de Baix a Mar.
Fa no gaire vaig llegir una notícia divertidíssima que venia a dir quelcom semblant que la vil·la dels Munts d’Altafulla hauria funcionat puntual[1]ment com a capital —així, sense matisos— de l’Imperi Romà, en un exercici de revisió històrica probablement exagerat però no per això menys interessant per als fidels lectors del Torredembarra Actualitat. No llencin tomàquets al missatger.
Molts científics, basant-se en estudis seriosos i aprofundits, ens estan alertant dels grans desastres que la humanitat patirà si no s’aconsegueix aturar el canvi climàtic: desglaçament, pujada del nivell de la mar, incendis, desertització, augment de la temperatura, fenòmens meteorològics extrems, disminució de la biodiversitat…
Fa poc, perquè em venia a tomb per parlar d’un llibre a la secció que faig a TAC12, vaig recordar un establiment històric de la Torre, l’Apotecaria Gibert. Una farmàcia de les més antigues de Catalunya i de les poques conservades. Al Museo de la Farmacia Hispana de Madrid, això sí, on la vaig visitar el 2002. No és el primer article que n’escric, i continuo pensant que té una història poc coneguda.
Aquestes darreres set[1]manes han aparegut en diversos punts de Torredembarra senyals de trànsit que limiten la velocitat màxima de circulació a 30 km/h. I és que Torredembarra ja som Ciutat 30! Ja no podem prémer l’accelerador en cap carrer, avinguda o altra via del municipi urbana. L’objectiu d’aquest mesura és doble: aconseguir una ciutat més segura, reduint els accidents de trànsit, i disminuir la contaminació atmosfèrica i acústica.
Fa ja unes quantes dècades ens hem acostumat a viure en una societat global absolutament interdependent. Durant les passades dècades això s’ha traduït en un creixement global inèdit, en una reducció mitjana de la pobresa inèdita ( tot i que encara n’hi ha molta, massa…) i en una economia global amb uns preus relativament controlats gràcies precisament a l’esmentada interacció global.
A la Torre hi han vingut a viure persones interessants, que sovint no coneixem (encara). Persones que fan tasques imprescindibles per a la societat. És el cas del realitzador de documentals Albert Sanfeliu Rodríguez, que hi va arribar per quedar-s’hi a viure el desembre del 2019. L’Albert és el director creatiu de la productora audiovisual Pandora Box TV i ha codirigit amb Teresa Soler Garrido el documental Patriarcado, el organismo nocivo.
Una de les poques coses que tinc a casa de l’avi Joan és la bandera amb els colors de la UD Torredembarra. Recordo que va portar metres i metres de tela als anys noranta per celebrar l’ascens de l’equip a Preferent. Vint anys després, la vaig portar al camp el dia que la nostra UDT pujava a Primera Catalana.
És l’hora del cafè matiner i com sempre, faig una parada per pensar en la feina del dia i organitzar-me. Avui aprofito per escriure aquestes quatre ratlles d’opinió. Mentre vaig rumiant què dir, em pregunto com estaran vivint les dones d’Ucraïna, de Rússia o de l’Afganistan, per posar-ne alguns exemples, aquest 8 de març.
Fa uns dies rellegia un article a tres mans al diari El País fet per les periodistes Paola Nagovitch i Lucía Foraster, i el periodista Íñigo Domínguez, sobre els més de 600 casos d’abusos sexuals a l’Església catòlica, una obra d’art periodística que permetrà investigar aquests fets repugnants després que així ho aprovés el Congrés dels Diputats.
Fa poc, es va presentar un llibre: M’agrada escriure. M’agrada rabiosament, que recull les cartes que Teresa Pàmies va destinar al seu marit i als seus fills. Teresa Pàmies (Balaguer 1910 – Granada, 2012), Creu de Sant Jordi, Premi d’Honor de les lletres Catalanes, va ser una gran escriptora, amb obres tan celebrades com Testament a Praga, Quan érem capitans,
Als periodistes ens agrada molt parlar de la nostra professió. Moltíssim. I reflexionar-hi, donar-hi voltes, i voltes… Normalment, ho fem quan ens trobem uns quants companys igual de ‘malalts’ pel periodisme, i si pot ser amb una canya sobre la taula, millor. O dues. El passat dissabte 29 de gener, però, va ser un dia diferent.
Una de les gran mancances que s’atribueix a l’actual sistema democràtic és la manca de participació de la ciutadania en la presa de decisions de les institucions. Torredembarra no n’és una excepció, i tret de petits períodes en els quals s’ha intentat donar veu a la població en alguns temes, normalment els torrencs i torrenques estan limitats a expressar la seva opinió.
