-Què hi feu aquí, beneïts?
-Hem vingut a treure’t d’aquí, Bene. Només tu ens pots ajudar i descobrir l’entrellat de tot plegat –va dir la Mia mentre es gratava la perruca groga.
El Luisma i la Mia venien disfressats de pallassos. Dubto molt que fos l’atuell més adient per dur a terme la fugida del segle. Massa pel·lícules de Hollywood. Si havíem de sortir corrents, aquells sabatots vermells no eren precisament calçat esportiu. Ans el contrari, un entrebanc suprem.
-Però… us heu vist? Què preteneu? Us busca la policia; uns assassins…, mig món si em feu contar. Si sortim d’aquí així, amb aquest panorama, no arribarem ni a la recepció de planta. Realment esteu bojos.
-Ho tenim tot pensat…
Vaig tallar el Luisma.
-No dubto que hi hagueu pensat, però potser no massa assenyadament. O m’ho expliqueu bé o no arribo a entendre el vostre pla. A més a més, la Polophyna arribarà d’un moment a l’altre, i si us troba aquí ja l’hem cagada. Ara per ara està més del cantó mèdic que de la meva creuada.
-És normal…, vetlla per tu –va dir la Mia posant-se les dues mans al pit, a l’alçada del cor.
I com si l’estrambòtica disfressa li atorgués un poder desconegut, el Luisma va intervenir categòricament.
-Bé, ja n’hi ha prou. Anem al gra i actuem, del contrari tot això no haurà servit per a res.
Jo me’l mirava expectant. Mai havia vist el meu amic tan empoderat amb un objectiu, i molt menys amb els riscos que marxar de l’hospital en aquelles circumstàncies comportava..
-Hem vingut amb en Joan Salvaterra, el periodista. Ja el coneixes. S’ha llençat a la piscina. Ens ha dit que vol cobrir tota la història, passi el que passi, però no des de la barrera sinó implicat en l’acció ja que així la podrà explicar de primera mà. No cal que et recordi que vas ser tu qui va contactar amb ell per fer ressò de la teva vaga i que hi va posar molt d’interès des del principi. Doncs ara no en té prou i s’hi vol involucrar fins el moll.
Aquesta sí que no me l’esperava. Fins el moment no he volgut parlar d’en Salvaterra malgrat que ha estat ell qui ha dedicat més pàgines a fer arribar a l’opinió pública la meva lluita. És a dir, se l’ha jugat. Des del meu punt de vista fa bon periodisme, un periodisme ètic que no sempre resulta còmode. Tot i que amb el pas del dies va anar apaivagant el to de les seves cròniques, segurament com adequació a les pressions institucionals, des del primer moment va entendre que el cas requeria oferir una visió ordenada i completa dels esdeveniments fins el final. I queda clar que el final, sigui com sigui, no se’l vol perdre.´´
-On és en Salvaterra ara? –vaig mirar el Luisma i la Mia, a banda i banda de la llitera.
-És a la cafeteria –replicà el Luisma. Tota aquesta posada en escena ha estat ideació seva. Nosaltres volíem venir sense martingales, a pèl; ja no ens fa por res. Però ell ens va convèncer de venir dins d’un context de voluntariat amb els nens i nenes de pediatria. Va fer els contactes necessaris i aquí ens tens. D’aquí poc hem d’anar a fer el pallasso amb la canalla hospitalitzada.
-Doncs em sembla una idea genial. Necessito parlar amb ell.
-Ens ha dit que et vinguéssim a veure per explicar-t’ho –la Mia no parava d’ajustar-se la perruca i gratar-se el cabell. Que estiguis tranquil, et deixis cuidar uns dies a l’hospital i ell et vindrà a veure en el moment que cregui més oportú. No seran massa dies. Però has d’estar estable per no assumir riscos innecessaris.
El Luisma era inquiet per intervenir.
-Ens ha avançat que un amic seu metge ho està preparant tot per poder-te atendre en condicions i que, d’altra banda, tinguis accés a l’ordinador i al que necessitis per treure l’entrellat de tota aquesta merda.
-Té sentit. Però vull parlar amb ell.
-Ara li direm, però no crec que pugi – va dir la Mia.
-Dieu-li només una cosa: gambit Evans
-Què? –va replicar el Luisma.
-Gambit Evans. Només això. Ell ho sabrà interpretar.
-Tú manes –va dir la Mia clucant-me un ull.
Es van acomiadar i en poc segons va tornar la Polophyna. Tot just s’havia situat a la meva alçada quan es va tornar a obrir la porta.
