LA SOLEDAT DELS MIRALLS (33) l Els primers símptomes

Vaig mirar els policies de cua d’ull, molest, perquè no tenia gens ni mica de ganes d’estar donant explicacions, i molt menys sense tenir certeses. Jo era el primer interessat a saber què nassos havia passat, per què van marxar la Mia i el Luisma precipitadament, sense dir res. Algú que fa això en aquestes circumstàncies és que amaga alguna cosa.

-Per què havia de saber on son els meus amics, inspectors?

Tots dos policies van intercanviar mirades de rata mortífera.

-Bé, sabem que han estat aquí i que deuen haver marxat poc abans de venir nosaltres –va dir la inspectora Miralles, acompanyant les seves paraules amb el seu catàleg de tics.

No et servirà de res que em miris amb aquesta cara de perfecta guanyadora, vaig pensar tot reconeixent, un cop més, la bellesa salvatge d’aquesta dona i mentre em removia a la cadira.

-Estàs bé? –va preguntar la Polophyna.

-No gaire, tinc ganes de tornar a casa.

Sentia un zum zum a les orelles, tenia un pes molt gran al cor i no estava per gaires alegries.

-Disculpa, Bene, no et molestem més –va dir l’inspector Homs. És molt important que trobem els teus amics per no complicar les coses. Els havíem citat avui, a les 9:00, a la comissaria de Tarragona i no han vingut. Comptàvem que seria una compareixença ràpida i que els donaria temps d’arribar a l’enterrament.

M’és igual que siguin policies. No tinc ganes de babaus que es planten com uns estaquirots a la porta d’un cementiri escrutant la vida de la gent. Sí, sí, ja sé que és la seva feina, i que per intentar esclarir els fets han de fer el que fan. Però ara, de sobte, no em trobo bé i tot em sembla una merda fastigosa.

Desplego arrogància.

-Anem Polophyna, sisplau. No aguanto més.

M’estic jugant la vida, ancorat a la meva obsessiva i radical manera de plantejar solucions extremes als problemes. Sentia que perdia les forces, em sobrevingué un fort dolor a l’estómac, massa intens, i m’anava envaint la veu del desmai. Vaig demanar aigua la Polophyna, em vaig desentendre dels policies i em vaig concentrar en les meves desagradables sensacions per intentar controlar-les.

Vaig deixar les mans, sense to, en el faldar de la samarreta que duia, de color ocre, amb una estampació de l’arbre de la vida al bell mig del pit. Realment, no m’explico com aguanto encara. He anat perdent la musculatura, no puc agafar pes, encara tinc desig per la Polophyna però no tinc forces per consumar-lo. No sé com espero esbrinar l’enigma de la mort d’en Toño si amb prou feina m’arrossego pel passadís de la vida.

Dec estar a punt de perdre totes les reserves d’energia del meu cos. És possible que el meu organisme es col·lapsi en qualsevol moment. Si encara no he fet fallida és degut al sèrum. Sé que Polophyna farà tot el possible per impedir que el meu cos claudiqui víctima de la meva decisió. Malgrat la meva ràbia pel fet, sóc menor, i el sistema ha de vetllar “pels meus interessos”. Quina merda! Això és pitjor que estar assegut a un orinal mirant la tele. Si sóc capaç d’arribar a casa i ficar-me al llit (ara només penso en això) sento que no m’aixecaré més envaït per la debilitat extrema i un mal de cames infinit.

Encara hi havia moltes persones a les portes del cementiri. Em va passar pel cap que aquell havia estat el pitjor enterrament de la història. Si més no, un dels més esperpèntics. Els tres cotxes de policia van marxar en direcció Altafulla. La gent semblava una boia perduda, sense saber ben bé què fer, on anar, com si hagués estat tractada amb electroxocs. Tant m’hi feia. Polophyna era conscient del meu estat. Em vaig negar que m’atenguessin a l’ambulància, que encara no havia abandonat el lloc malgrat que la Nora ja s’havia recuperat. Volia anar a casa, altre cop obsessivament. Em vaig desentendre també del seguici polític, d’ELL i del seu sequaç Roberto, de les amigues de la mare i de la resta del món. Malauradament, la Frisca, la Nunci i la Lídia no es van desentendre de mi i, quan anaven pel carrer Hort de l’Oca arribant a la cruïlla del carrer Rosella, ens van enxampar.

Total, carrer de les Flors amunt, carrer de la Rosa a la dreta, Av. de Sant Jordi i carrer dels Ports, vam arribar al Camí vell de la Pobla. La porta de casa em va semblar la porta del cel. Ens va obrir Tatjana, que lluïa un vestit semitransparent de botons, amb flors estampades. La Frisca es va oferir a tirar de la cadira escales amunt, mentre les altres empaitaven des dels peus. Polophyna es va quedar darrere d’elles i va tancar la porta del carrer sense perdre de vista les maniobres de les altres. En qualsevol cas, jo era responsabilitat seva. En tot el camí no vaig dir ni mu.

Finalment, em van posar al llit. La meva única exigència orgànica era dormir. Quan ja era a punt va sonar el timbre.

Tatjana em va anunciar que havien vingut dos amics meus. Un noi i una noia.

Share This