LA SOLEDAT DELS MIRALLS (34) l El passadís de la vida

J.A. NIEVES

La Mia i el Luisma van entrar a la meva habitació com una exhalació. Tots dos eren una mànec de nervis i anaven amerats de suor.

-Què coi ha passat al cementiri? –els vaig preguntar, tot i que gairebé no tenia ganes de parlar-. Per què heu marxat sense dir res, collons? No heu anat a la comissaria i la policia no ha parat de preguntar-me on éreu.

A la meva habitació la calor era insuportable. No tinc aire condicionat i les aglomeracions venen a ser una mena de suïcidi col·lectiu. En aquell moment érem set persones a la cambra canicular de tortures.

Vaig ser categòric.

-Què em podeu deixar sol amb els meus amics? –vaig mirar les amigues de la mare amb tanta amabilitat com vaig poder en aquelles circumstàncies. Es van mirar entre elles i van iniciar l’èxode.

-Esperarem al menjador per si ens necessites, Bene. –Va dir la Frisca categòrica. No vaig gosar contradir-la.

-Polophyna, no marxis –vaig dir, també categòric.

Quan ja érem només els quatre, vaig instar novament la Mia i el Luisma que s’expliquessin.

-I doncs, què ha passat?

-Bene, hi ha dos homes que ens persegueixen –va dir en Luisma Allà on anàvem ells també es movien. Hem canviat de lloc diverses vegades i ells també ho han fet. Ens hem cagat de por. I quan ha començat l’enrenou hem marxat tan ràpid com hem pogut. Quan hem sortit del cementiri, des de la distància, hem vist que també sortien i venien darrere nostre. Hem començat a córrer per la Riera de Gaià i hem entrat a la Plaça del Castell per l’arcada. Sense parar hem anat al carrer d’Eduard Benot en direcció a la baixada de Sant Antoni.

-Ens voliem guarir dins l’església –va dir la Mia-, però hem pensat que ens hi buscarien i hem decidit pujar pel carrer de l’Escorxador. No sabíem què fer, on anar, fins que ens ha vingut al cap venir a casa teva…

-Sí, sí, la casa de l’alcalde –va interrompre el Luisma. Hem pensat que era el lloc més segur.

Ostres, vaig dir-me, aquests han vingut amb una caixa negra sota el braç, una caixa plena d’escletxes que només s’omplen a bufetades. I encara, amb tot això, m’envaeixen pensaments inoportuns. La Mia té un cul molt bonic, format per dos hemisferis que pugnen per ser hegemònics. Porta uns leggins que no amaguen les seves cuixes sòlides, rodones i musculoses. Dec començar a perdre la raó. Com puc pensar ara en això? I Polophyna? Com és que algú pot tenir la boca tan bonica?

Mare, que sol em vas deixar.

Les meves passions no m’abandonen mai. Per un moment em venen al cap la defensa Steinitz i la defensa Tchigorin. La primera no es tan fiable com sembla i la segona es fonamenta en el sacrifici de la dama. Tinc una revelació. M’hi he de posar. Tot això segur que té resposta amb els escacs. Tot té explicació dins les seixanta-quatre caselles. M’hi he de posar.

Les passions de la Mia no duren gaire, però són fulminants. Com la seva boca. Dies abans de la mort del Toño em va deixar anar:

-Sagno com una porca, i no és perquè el meu cos estigui travessat, sinó perquè els gossos em reben bellugant la cua i les gosses refregant-se el cony per terra; així, sense més ni més, simplement per complir amb la natura. Això vols? Sumar-te a la manifestació insensata i, precisament per això, popular, que allò femení és bell? No em fotis Bene; queda’t amb la teva polla i deixa-me-la de tant en tant, que ja m’apanyo jo amb el meu drama.

Parlàvem sobre els sorolls del sexe i la feminitat. Fulminant.

El sorolls del carrer es van barrejar amb el meu silenci, i el vaig trencar.

-Dos homes… Com eren? –vaig preguntar sense mirar ningú.

-Aquests paios semblaven sortits de la garjola –va dir la Mia. Feien por. Un d’ells està marcat per una cicatriu a la galta esquerra.

Va fer un gest incòmode i es va quedar una estona mirant el sostre. Que em mossegui un mico. A la Mia se li van omplir els ulls de llàgrimes. En aquell moment semblava fràgil i delicada. Però de seguida va fer aparèixer la seva duresa.

-Bene –va fer-, això és una puta merda. Què cony està passant aquí? Ho hem de dir a la policia tot això, i mira que em rebenta el fetge, ho saps, no me’n refio gens ni mica dels polis.

-Ho sé, Mia, però som a un passadís. A un extrem està la vida, a l’altre la mort. La nostra lluita està al primer.

Ens fotran un tret al cap.

Share This