La soledat dels miralls (47) l El principi de la fi

J.A. NIEVES

Havien passat tres dies. L’endemà de rebre la nota d’en Salvaterra em van pujar a planta. El cert és que l’atenció mèdica ha estat impecable, amb una assistència constat. No cal dir que Polophyna ha estat pendent de mi en tot moment fins i tot fora del seu torn.

Les tres amigues de la mare han vingut de visita cada dia. Contrast. Per una banda m’ha reconfortat aquest exercici de compromís amb l’amistat d’aquestes tres dones amb la mare, i per una altra m’han aclaparat.

ELL no ha vingut cap dia. Però ha fet venir la cap del gabinet per testar com anava la cosa. Una espècie de representació institucional o de control normatiu. Patètic. De totes les possibilitats per controlar-me, fer venir aquesta dona per informar al botxí de la situació és la més absurda que puc imaginar. Val a dir que tan se me’n fot. Una martingala. Tres preguntetes de compromís, un “desig” de millora i au, a parir panteres.

El que m’ha sobtat és que l’inspector Homs i la inspectora Miralles no han tornat a venir des que vaig ingressar. Tan se val, que facin. Nosaltres ens hem de centrar en la nostra estratègia i assestar el cop definitiu. Ha arribar el moment de fer esclatar la bomba i posar-ho tot al seu lloc. Ens situem al principi del final de tot plegat. No tinc por. De fet, estic mentalitzat,  cada cop més, a trobar la mort d’una manera o altra mentre faig justícia.

Que no sóc jo a qui correspon fer justícia? Deixo la resposta enlaire.

El fet és que avui em trobo molt reconfortat. Em sento amb més força. És innegable que l’estada a l’hospital ha suposat un reconstituent i em prepara per l’acció que esdevindrà durant el dia d’avui.

No sé com s’ho farà en Salvaterra, en quin moment apareixerà per la porta i quina estratègia desplegarà. No m’estranyaria que vulgui implementar alguna moguda extreta de les series americanes d’acció i suspens. Em preparo per a qualsevol cosa.

Sobre les 9 del matí ha vingut a veure’m el doctor Roure i el seu equip.

– Bon dia, Bene, com et trobes avui?

– Impecable, doctor. Ja tinc les maletes preparades per viatjar a l’altre barri.

El doctor va mirar la Polophyna que es va encongir d’espatlles.

– Vaja, home. Hauré de comprovar si el tren és a punt. Crec que encara no és l’hora.

Vaig somriure

– Els valors són molt estables –va dir a l’aire, imagino que dirigint-se a l’equip de joves promeses de la medicina-. Anem bé.

Bé, estic resumint. Va dir més coses en argot mèdic però explicar això ara m’interessa un pebrot.

Després de la visita tot va quedar tranquil. Tenia la sensació de que hi havia mirades per tot arreu. A l’habitació, al passadís, als lavabos, a la recepció… com si tothom hi estigués pendent. La qüestió és que en Salvaterra no apareixia i ja eren més de les 11.

La Polophyna entrava i sortia de l’habitació fins que, arribat un moment, va deixar de venir. Eren prop de les 12. Aleshores va entrar un assistent amb una cadira de rodes. Em va dir que havíem d’anar a fer unes proves i em va ajudar a baixar del llit i asseure’m a la cadira de rodes.

Vam sortir de l’habitació i ens vam dirigir cap els ascensors. Em va semblar que a planta hi havia normalitat, que ningú parava atenció en nosaltres. El doctor Roure no em va dir res de cap prova. Vaig començar a sospitar. Vam arribar al soterrani i un altre assistent es va intercanviar amb l’anterior. Pràcticament no es van mirar. Vam travessar un passadís i al final vam arribar a la porta d’urgències. A l’exterior hi havia una ambulància. I vaig connectar amb la pel·lícula. Estàvem fugint. Em vaig estremir. Començava l’acció. Per fi.

El conductor de l’ambulància va baixar i va ajudar l’assistent a ubicar-me al vehicle. Aquest últim va tornar cap dins de l’hospital. Vam marxar per la Rambla Vella en direcció al Mirador. Estava emocionat. En Salvaterra no havia fallat i ara sí podíem assestar el cop definitiu.

Vaig percebre que a l’ambulància hi havia una altra figura acompanyant, algú amb gorra i cabell llarg. No vaig caure que era en Salvaterra. Es va girar.

– Preparat per l’acció, amic?

– Sí, ja trobava a faltar una mica d’adrenalina.

El conductor va activar la sirena i va accelerar. Aquí començaven les complicacions.

Hemeroteca

Tweets recents

Share This