J. A. Nieves
Els vaig mirar horroritzat, paralitzat, com si veure aquells dos cossos uniformats fos la desgràcia més gran de la meva vida, en aquelles circumstàncies. Vaig fingir.
-Quina agradable sorpresa, inspectors! –de fet, veure la inspectora Miralles no em desagradava pas.
Crec que la Polophyna se n’havia adonat, d’aquesta circumstància. Per una banda de que la meva mirada cap a la inspectora Miralles amagava un cert interès, diguem-ne, pecaminós; i d’una altra de la inoportunitat de la presència policial. Si existia una lleugera oportunitat de que la meva estimada infermera s’abonés a la irracionalitat i m’ajudés a protagonitzar una fugida temerària i inconscient de l’hospital, tot feia pensar que se n’aniria en orris.
-Venim de casa teva –va dir l’inspector Homs mentre s’apropava a la llitera. La inspectora va romandre en segon terme–. La senyoreta Tatjana ens ha posat al corrent del que ha passat i hem vingut de seguida.
Mentre l’inspector Homs parlava vaig veure com la Polophyna i la inspectora s’aguantaven la mirada, com establint un diàleg paral·lel, una mena de complicitat professional que em va incomodar.
-Com comprendràs –prosseguí l’inspector– no podem revelar dades de les nostres indagacions, però sí has de saber que hem obert més d’una línia d’investigació. Una d’elles afecta a la teva amiga, la Mia.
-Com? Què s’empatolla? –vaig reaccionar entre sorprès i indignat. No em sobraven les forces, però vaig agafar un plec del llençol a cada mà i els vaig estrènyer, com si fossin la cara del policia.
-Tenim fundades sospites de que la Mia hi està implicada, d’alguna manera, en l’assassinat del vostre amic –l’inspector va pronunciar “vostre” amb certa sornegueria– i hem intensificat la seva cerca. Ara per ara, tan ella com l’altre noi es troben en parador desconegut. És com si se’ls hagués menjat la faç de la terra. No tindràs pas cap notícia al respecte?
Vaig girar el cap cap a un costat de la capçalera i vaig expressar mostres de cansament. La Polophyna va intervenir oportuna.
-Inspectors, entenc que han de fer la seva feina, però li convé descansar. Està molt feble i hauria de dormir una estona. Potser en un altre moment…
Un lleu titubeig em movia els llavis. Vaig tancar els ulls i no vaig dir res. Imagino que el meu rostre empal·lidit parlava per si sol i que els polis es van adonar de que calia una certa expressió d’humanitat, ni que fos transitòria. No tenia ni punyetera idea d’on podien estar la Mia i el Luisma. La Mia implicada en la mort del Toño? Què haurà descobert la policia? Quins indicis tindran a l’abast que els duguin a la confirmació? És possible que la Mia no acabés d’entendre el que li vaig dir i s’excedís en la seva comesa? Hem pogut parlar poc en els darrers dies, però em va assegurar que ella no havia tingut res a veure. “Bene, de debò, jo no li he fet res al Toño –em va dir de passada el dia que van venir a casa l’inspector Homs i la inspectora Miralles-. Quan em vaig acomiadar d’ell al Camí del Moro és cert que li vaig dir coses horribles per atemorir-lo. Fins i tot el vaig amenaçar que deixaríem de ser els seus amics, que es quedaria sol i que no respondríem del seu destí. No sé, potser li vaig arribar a dir coses més lletges, ja em coneixes, però res més. No sé res de la seva mort.”
-Bé, d’acord, marxem. Ho deixem aquí per ara –va dir l’inspector Homs a l’aire, tot i que la seva veu es projectava cap a mi-. Si tinguessis cap mena de contacte amb els teus amics, especialment la Mia, estaria bé que ens ho fessis saber, més que res per estalviar-te problemes.
-Això és extensiu a d’altres persones del teu entorn –va intervenir la inspectora Miralles enllaçant les paraules del seu company.
Vaig entreobrir els ulls. La inspectora mirava la Polophyna mentre agafava el pom de la porta per marxar. Just en aquell moment es va obrir la porta i va entrar el facultatiu que em va atendre quan vaig arribar a urgències. No va semblar sorprès per la presència de la policia.
-Bona tarda, sóc el doctor Roure. M’han informat de la seva presència i he vingut tan aviat com m’ha estat possible. Tenia una altra urgència. En què els puc ajudar?
-No pateixi, doctor Roure, ja marxàvem. Només volíem parlar una estona amb el seu pacient –va dir la inspectora Miralles, mentre li oferia una targeta-. Aquí té el nostre telèfon. Avisi’ns, si-us-plau, quan el donin d’alta.
