CAPÍTOL 41
La fugida
-No sé de quines coses estàs parlant, Bene. Em pregunto quin misteri en portes de cap. Però ara, l’única cosa que m’interessa és la teva salut –la Polophyna havia adoptat un rictus seriós poc habitual en ella.
-Vull marxar, he de marxar, i tu m’has d’ajudar.
-T’has begut l’enteniment, Bene. La vaga de fam t’està passant factura. Pel cap baix estaràs aquí 2 o 3 dies, fins que t’estabilitzin. I si no hi ha prou garanties per a la teva salut estaràs més temps. El que calgui. I jo me n’ocuparé d’això.
Al voltant del primitiu nucli de l’existència, l’absurd neix una i altra vegada. Sento com si s’hagués creat un magma dens al meu voltant sense un explicació completa de la realitat. Sí, tot sembla tenir traça d’irrealitat, com si la vida, al meu voltant, estigués absorbint defectes històrics, decadents i cruels. I jo en sóc, el creador.
Un sentit instintiu presideix clarament la configuració d’aquest fang. Tot s’ha emmerdat d’allò més en els darrers dies. Hi ha moltes zones fosques relacionades amb ELL, al seu entorn. I tinc una forta necessitat de posar llum en aquesta foscor pedant i psicopàtica.
Cada cop pren més força al meu cap una idea recurrent: la sospita de que en Toño havia entrat de ple en negocis relacionats amb el tràfic de drogues. Les darreres setmanes abans de la seva mort, em va confessar, amb la boca petita, això sí, que duia a terme “alguns encàrrecs”, però no em va dir qui li’n feia. S’avergonyia davant meu, però aquesta vocació autodestructiva era superior a ell. En Toño tenia l’autoestima pel terra i una immensa tendència a les addiccions. No sé si era prou conscient de la seva tendència a complicar-se la vida.
En Toño era carn de canó. Una víctima propiciatòria fràgil i solitària. I els depredadors del sistema el van esquarterar. Sense pietat.
Així mateix, cada cop pren més força al meu cap una altra sospita recurrent: al darrere de tot això, de tota aquesta merda que ho està esquitxant tot, està ELL. No tinc proves, és cert. Però les meves sospites, generalment, acaben tenint espectre de veracitat. En altres circumstàncies estaria totalment immers en la investigació del cas. Les meves connexions amb alguns hackers em donen la possibilitat d’investigar a diferents nivells. La majoria dels meus “amics informàtics” es mouen en l’esfera dels Grey Hat. Els meus “amics” gaudeixen experimentant amb sistemes per detectar llacunes, franquejar defenses i pel pur plaer del hacking. Jo mateix en sòc, de grey hat. Però aquí ingressat sóc poc operatiu i em sento com un pardal indefens. El temps corre en contra de tots nosaltres, per això he de sortir d’aquí el més aviat possible.
Vaig insistir la Polophyna.
-Polophyna, he de sortir d’aquí com sigui. Hi ha moltes coses en joc i algunes vides en perill –ella va fer un sospir lleu, em va mirar i acte seguit fixà la mirada en un punt indefinit del box. Després d’uns segons em va dir:
-No sé quina en portes al cap, Bene, però sigui el que sigui no estàs en condicions de protagonitzar cap aventura. Deixa que la policia faci la seva feina, tu no ets el salvador del món. I no vull que et passi res.
Just quan deia això em va agafar de la ma amb tendresa però ferma. Em va transmetre aquella mena de confiança solidària de donen els lligams afectius. Diria que l’amor. La intimitat. I a mi, de totes les possibilitats que oferia el moment, vaig triar la menys inoportuna:
-Què sents per la Tatjana?
A preguntes inesperades reaccions similars. Em va deixar anar de la mà.
-A què ve això ara?
-L’estimes?
-Bé, no ho sé. El que ha passat a l’habitació és significatiu d’un moment, amb molta càrrega emocional, és cert, però pot ser condicionat pel que havia passat moments abans –ho deia pausadament, com mesurant cada paraula.
-Doncs si tots els petons condicionats fossin com el vostre, visca el condicionament, clàssic o no. Pavlov estaria ben content del vostre experiment.
-Però, saps? Em va semblar tan bonic que ara em sento un miserable. Un miserable que ara només pensa a fugir; sortir d’aquí com sigui i m’has d’ajudar, Polophyna. Sé que el que et demano és molt, però també hi ha moltes coses en joc.
-Me la jugo, merda, me la jugo, però sé que la situació és greu i…
Quan havia d’acabar la frase, es va obrir la porta del box i van aparèixer la inspectora Miralles i l’inspector Homs.
