JOSEP A. NIEVES
Poc abans d’arribar a l’alçada del Casino de Tarragona el conductor va dir:
-Ens segueix un cotxe.
En Salvaterra va mirar a través del retrovisor per comprovar la informació.
-Hi van dos homes –va dir.
-Som-hi, doncs, això s’anima –replicà el conductor.
Desconeixia qui era el conductor, quina mena de relació tenia amb en Salvaterra, des de quan es coneixien i l’abast de la implicació que aquell home tenia amb la moguda. M’assaltà el dubte respecte la seva perícia en les arts de la conducció de vehicles d’emergències. Dubte que es va eixugar de seguida, a mesura que la velocitat de l’ambulància va anar in crescendo i la persecució es va confirmar. Aquells homes venien a per nosaltres.
Vaig rumiar si serien els mateixos homes que van entrar a casa i van escanyar la Tatjana. Amb tota probabilitat. També podia ser, però, que hi hagués més sequaços implicats. Els meus amics hackers estaven treballant de valent per fer acopi de totes les evidències i fer-les aflorar en el moment oportú.
El conductor gaudia d’allò més amb la situació.
-Us penedireu d’anar al meu darrere, bastards! No tindré cap mena de pietat amb vosaltres. Cap.
Dit això, va augmentar la velocitat. Em vaig estremir. Anàvem per la Via Augusta i, en arribar a l’alçada del Parc de l’Arrabassada, vaig vomitar.
Em trobada malament. Els sèrums penjaven dels seus encoratges balancejant-se sense parar. Trobava a faltar la Polophyna, la seva presència, la seva olor, les seves cures. Poc abans de que em sobrevingués el segon vòmit, m’assaltà un pensament: just en el moment en que em van treure de l’habitació per dur-me a fer les suposades proves, ella no hi era. Coincidència? Planificació? En algun moment ho sabré.
Quan esclatà el segon vòmit el conductor em va dir.
-No ens hem presentat: em dic Gabriel. No cal que em diguis el teu nom, hi estic al corrent. De fet, ho conec gaire bé tot de tu, Bene. Em sap molt greu, però no podem parar. Te’n fas càrrec, oi? Aviat arribarem a destí i seràs atès com cal.
El trajecte per la Via Augusta se’m va fer interminable. Estava immers en una persecució en tota regla, digna de les millors pel·lícules d’acció. El vòmit feia una olor molt àcida que no suportava. Feia temps que no era conscient com de sensible sóc amb les olors fortes.
No em pregunteu com era capaç de situar-me, més o menys, a quina alçada del trajecte ens trobàvem. Però així era. No preguntava. Malgrat el meu malestar intentava ubicar-me tenint en compte la velocitat i el temps transcorregut des que vam sortir de l’hospital per ubicar la nostra posició a un punt de la carretera.
Acabàvem d’entrar al tram on comença la Nacional 340 quan vam notar els primers trets. Provenien d’alguna arma amb silenciador i els projectils es van encastar a les portes del darrere de l’ambulància. Imagino que els perseguidors pretenien rebentar els pneumàtics per deixar-nos fora de circulació o que foradessin la planxa per abatre l’objectiu de l’interior.
En Gabriel va iniciar unes maniobres molt hàbils de ziga-zaga que a mi em van provocar un tercer vòmit. Cada cop em trobava pitjor. El viatge m’estava resultant insuportable i, per moments, em volia morir.
-Aguanta Bene –va dir en Salvaterra mentre deixava el seu seient i venia a la part del darrere per atendre’m.
Va agafar unes gases, les va impregnar d’alcohol i em va netejar una mica. En aquell moment estàvem a la sort d’en Gabriel, de la seva perícia. I de la Providència, aquesta doctrina divina que regeix els nostres destins. En aquell moment la ciència, el pensament cartesià estava al mateix nivell que els meus vòmits.
Poc abans d’arribar a l’alçada del carrer Ronda d’Altafulla vam patir una segona escomesa de trets. La conducció era temerària. El risc altíssim. I érem a punt de passar per davant la comissaria de la Policia Local. Si la situació era complicada encara ho seria molt més en pocs segons.
Escoltava en Gabriel que anava maldient i emetent improperis de tota mena. Fins que en un moment va esclatà:
-Fills de putaaaa!!!
I acte seguit:
-Agafeu-vos ben fort, nois!!!
Vam passar la comissaria i, just passat l’edifici de la Brigada Municipal, en Gabriel va frenar sobtadament l’ambulància. El xoc va ser molt violent. Com si un terratrèmol sacsejés la nostra existència.
No recordo més.
