La Novel·la

La soledat dels miralls (32): La papallona

La soledat dels miralls (32): La papallona

La gent s’interposava entre on jo era i la porta d’entrada al cementiri. Per tant, no era capaç de veure què passava en la distància. Moltes de les persones presents miraven cap a la porta i d’altres eren més pendents de l’evolució de la Nora.

La soledat dels miralls (31) l Els morts no parlen,  però miren

La soledat dels miralls (31) l Els morts no parlen, però miren

El nínxol de la família del meu amic està ubicat a la filera de tombes de la dre[1]ta, mirant de front la figura de l’àngel que custodia el lloc sagrat. Quedava poc perquè el sol arribés al punt més alt. Per això, els xiprers projectaven la seva ombra amb força gai[1]rebé vertical, com volent amagar-la a l’interior de la terra.

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (30) l L’enterrament (II)

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (30) l L’enterrament (II)

L’enterrament era a les 11 hores. Aquest mes d’octubre està fent molta calor, més de l’habitual. No sé si perquè avui dia 19 és dilluns, la calor és una mica més ingrata. Perillosament ingrata. Al llarg dels temps, s’han erigit torres per avançar-se als perills enemics.

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (29) I L’enterrament (I)

LA SOLEDAT DELS MIRALLS (29) I L’enterrament (I)

La Frisca duia una minifaldilla de rombes blancs i negres, unes mitges gruixudes també negres i unes sabates vermelles de mig taló ample. Una brusa blanca i caçadora vermella acabaven de vestir el seu cos exuberant. El cabell amb un tall tipus cabaret. Com gairebé sempre, prenia la paraula com si fos la representant del Comitè d’empresa:

La soledat dels miralls (27): Gota a gota

La soledat dels miralls (27): Gota a gota

La meva habitació no fa més de 12 m2. En un moment s’ha omplert de gent: els dos policies, el Luisma, la Mia i jo. Per un moment m’ha semblat una situació còmica, com aquella seqüència immortal d’Una nit a l’òpera, dels germans Marx, on no deixava d’entrar gent a una cabina petita.

La soledat dels miralls (25): Uniformes

La soledat dels miralls (25): Uniformes

Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats. Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present.

La soledat dels miralls (24): Cadires

La soledat dels miralls (24): Cadires

Sabia que alguna cosa així passaria. Toño era el més feble, carn de canó. Un imbècil. Darrerament es movia cada cop més amb gent de poc fiar. Li ho dèiem, però no ens feia cas. Quan jugàvem a aquell joc de fer voltes al voltant de les cadires ell sempre perdia, sempre es quedava sense cadira. Ara, definitivament, s’ha quedat sense cadira.

La soledat del miralls (23): La llengua sagnant

La soledat del miralls (23): La llengua sagnant

Des que li van assignar aquest servei ha vingut tots els matins, de vuit a dues, excepte els dies lliures, en els quals m’ha atès una altra infermera. Ara ve també algunes tardes, fora d’horari, per estar amb mi. Parlar d’això és delicat, per dues raons: primer perquè soc menor —legalment menor—; i segon perquè soc el seu pacient. No obstant això, hi ha desitjos que brollen amb una força aclaparadora; desitjos que tenallen l’ésser amb una tensió inenarrable i que només cal atendre’ls. Sense més explicacions. Sense més permisos.

La soledat dels miralls (22): La infermera

La soledat dels miralls (22): La infermera

J. A. NIEVES Mentre era subsumit en les meves cabòries del passat i les reivindicacions del present, algú va picar a la porta de la meva habitació. —Sí? —Bon dia, Bene, soc jo... Polophyna, la infermera, ha picat a la porta just quan tenia la bufeta a punt d’explotar....

La soledat dels miralls (21): Gargots

La soledat dels miralls (21): Gargots

J.A. NIEVES Recordo que teníem un piano negre. Recordo també que m’agradava molt pintar, des de ben petit. És a dir, fer gargots a totes les superfícies, ja us podeu imaginar. El piano negre, lluent, era molt atractiu. I, és clar, vaig guixar al lateral amb una...

La soledat dels miralls (20): Tajtana

La soledat dels miralls (20): Tajtana

J. A. NIEVES Sí, la meva pell s’esquartera al ritme dels cops que ELL descarrega contra la porta, amb els braços plens de greix, com el seu cos, amenaçant-me amb mil i una sentències, al temps que descarrega la seva ira contra Tatjana, la seva nova companya. Tatjana...

La soledat dels miralls (19): La pell seca

La soledat dels miralls (19): La pell seca

J.A. NIEVES Ho diré ben clar: visc amb un maltractador. La vida de mamà ja era morta abans d’aquell penós accident. Arribà  n moment que la veia fent-se preguntes i respostes sense més. Peticions inútils. Arrossegava el seu cos nu, bell, sense esguard i s’abandonava a...

La soledat dels miralls (18): Confinament

La soledat dels miralls (18): Confinament

J.A. NIEVES Vaig començar la vaga de fam el mateix dia del meu quinzè aniversari. El 7 de setembre. Abans de seguir, encara us diré alguna cosa més pensant en Mia. És un moment d’aquells en què la meva ment es desborda amb disquisicions matemàtiques. Fins ara, quan...

La soledat dels miralls (16): Mia

La soledat dels miralls (16): Mia

J.A. NIEVES No hi va haver temps per a res més. A l’eixir de classe, Mia i jo vam discutir. Bé, ella va discutir amb mi. Li havia dit que es quedaria fora de la primera línia. Es va enfurismar. Mia es considera una guerrillera. Diu que no porta els pírcings i els...

La soledat dels miralls (16): La comunicació del pla

La soledat dels miralls (16): La comunicació del pla

J.A. NIEVES El meu pla estava concebut en quatre fases. La primera era la gestació de la idea, la ràbia promotora, la incontinent necessitat de rescabalar el nom de la mare. El cuc solitari. La segona, sempre una fase necessària, consistia a informar els meus amics de...

Hemeroteca

Tweets recents