La soledat del miralls (23): La llengua sagnant

J.A. NIEVES

Des que li van assignar aquest servei ha vingut tots els matins, de vuit a dues, excepte els dies lliures, en els quals m’ha atès una altra infermera. Ara ve també algunes tardes, fora d’horari, per estar amb mi. Parlar d’això és delicat, per dues raons: primer perquè soc menor —legalment menor—; i segon perquè soc el seu pacient. No obstant això, hi ha desitjos que brollen amb una força aclaparadora; desitjos que tenallen l’ésser amb una tensió inenarrable i que només cal atendre’ls. Sense més explicacions. Sense més permisos.

Llegia aquests dies a L’encantador: “A contrallum d’aquesta felicitat, tant se val l’edat que ella tingués —disset, vint anys—, la seva imatge actual sempre es traslluiria a través de la seva metamorfosi, alimentant el lloc on neixen els seus estrats translúcids… Per tant, present, passat i futur se li apareixerien com un sol resplendor l’origen del qual havia emanat, com ella mateixa, d’ell, del seu amant vivípar.” Em faig meu i transformo un altre dels evocadors passatges del llibre, on faig present Polophyna. Així aniríem vivint: rient, llegint llibres, meravellant-nos davant les llums daurades, parlant de l’emmurallada i florida presó del món, i jo li explicaria contes i ella escoltaria, la meva estimada Polophyna, i ben a prop el mar brillaria sota la lluna…

Fa pocs dies, la Mia em va dir que tenia pensat col·locar-se dos cèrcols a la llengua: un al terç exterior, a un centímetre escàs de la punta, i un altre al dors, al fre, l’estreta banda que es dirigeix cap a la geniva inferior. Em va dir que el va veure en una revista especialitzada, i que la incisió en el fre provoca una sensació d’anhel constant, de contínua activació. En el mateix article, el subjecte que portava el pírcing al fre també tenia una llengua bífida, que s’havia fet a base de col·locar-se gradualment cèrcols de més gruix per anar eixamplant el forat inicial. Al final, quan el teixit entre el forat i el vèrtex de la llengua era d’escassos mil·límetres, la va seccionar prement fortament amb un fil de pescar i acabant de tallar el teixit amb un bisturí. Ella no vol una llengua bífida, però em va dir que provaria amb diversos cèrcols de diferent gruix. No deixen de ser desitjos. Els cèrcols de la Mia; Polophyna… Crec que cal viure els desitjos com si no fer-ho fos una ofensa, una irreverència, una insolència cap a la vida, que ha tingut la bondat d’oferir-los. El desig aliena la raó, alimenta l’impuls i nodreix la felicitat. Però quant? La felicitat és efímera, i el desig, per més voltes que hi donem, és de curta durada. La passió és efímera i el desig té moltes formes. La Mia desitja follar amb mi i experimentar amb els pírcings. Ara per ara, els seus màxims plaers. Amb l’amor es pot sagnar tant com amb els pírcings de la llengua, quan és separada en dues meitats; en dues sagnants meitats. No deixa de ser una equació. L’amor atén a factors i requereix aclarir incògnites. Un dels factors menys consistents és el desig, que brolla com una pulsió malaltissa, fereix les carns, les obre, les separa com la llengua bífida, i després es consumeix com la sensibilitat en la llengua endurida pel maltractament. L’amor, el plaer, el dolor, tot són equacions que no es resolen; equacions que plantegen noves equacions. Pura iteració. Les relacions humanes són només això: incidents il·lògics en espais matemàtics.

Desig, passió, ciència i art. Aquí s’emmarca l’amor passional. D’ell brollen altres tipus d’amors, en un continu polaritzat en què es tanquen totes les possibilitats.

A Polophyna li vaig explicar l’obsessió de Mia per foradar el cos. Es va estremir. Suposo que sospita que me’n vaig a dormir amb ella, i tard o d’hora m’ho preguntarà. O no. Potser deixa que el pensament davalli pels embuts del possible, sense permetre que aquesta possibilitat s’interposi entre la nostra certesa. M’agradaria dir-li que el meu desig cap a ella pesa ara molt més que la carn foradada de Mia, però l’únic que li dic és que la desitjo. Que la desitjo tant que no em faria res morir mentre ella ajusta la intensitat del sèrum que s’introdueix en la meva sang.

Polophyna té vint-i-quatre anys. Nou més que jo. Treballa amb molta delicadesa, té una veu molt sensual, i és molt intel·ligent. Talent i sensibilitat en un llenç de bellesa. El món hauria d’estar dirigit per dones com ella. Però el món es regeix, bàsicament, per homes com ELL. El món és massa imperfecte.

Feia nou dies que Polophyna havia començat a ocupar-se de mi, després d’haver estat assignada per la Xarxa de Salut. La nostra diferència d’edat no va impedir que aquell dia, mentre em prenia la temperatura i m’ajustava el degotador, la meva mà acariciés la seva pell. En un altre moment us detallaré com va anar tot des del principi, com es va iniciar aquesta bogeria… Ara estic corprès. Han vingut a veure’m el Luisma i la Mia i m’han donat la notícia: el nostre amic Toño ha aparegut mort aquesta nit passada als camps del darrere del CAP.

Sembla ser que l’han trobat sense llengua. Vull dir, amb la llengua tallada.

El tiempo - Tutiempo.net

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This