La soledat dels miralls (22): La infermera

J. A. NIEVES

Mentre era subsumit en les meves cabòries del passat i les reivindicacions del present, algú va picar a la porta de la meva habitació.

—Sí?

—Bon dia, Bene, soc jo…

Polophyna, la infermera, ha picat a la porta just quan tenia la bufeta a punt d’explotar. He obert. Li he dit que tornava de seguida i m’he buidat al lavabo que hi ha al costat de la meva habitació. A cada planta en tenim un.

Polophyna és una meravella que va fecundar de cop la meva fèrtil memòria. És la meva Andròmaca, “aquella el baró de la qual està combatent”. Andròmaca simbolitza l’amor conjugal i filial enfront de la crueltat de la guerra. Per això Polophyna és la meva Andròmaca, perquè em fa l’amor i em cuida en la crueltat d’aquesta guerra.

La llum que entra per la finestra l’envolta de tal manera que destaca el seu potencial eròtic, la seva sensibilitat i la seva intel·ligència. M’ha ajustat el degotador —vaig accedir que m’ho fes a partir de la primera setmana—, m’ha pres la tensió i, com sempre, m’ha tocat la cara amb molta tendresa. Sistòlica: 88, diastòlica: 51.

També ha tornat a incidir —no perd ocasió per fer-ho— en els efectes del dejuni en el meu cos. M’acaricia, després em mira fixament i m’escomet:

—Les teves proteïnes musculars s’estan consumint.

—Creus que no ho sé?

—li dic aguantant-li la mirada. La nostra relació també és un desafiament.

—Si no fos pel sèrum, ara tindries una gana desmesurada, estaries, com diríem, en els ossos; et sentiries tan feble que tocar-me et suposaria un gran esforç —porta les seves mans cap als meus turmells, i sospira, resignada—. L’albuminèmia i els edemes són una prova de l’autofàgia i de la autodigestió proteica.

—Tot això ho sé; alguna cosa més que no sàpiga, “doctora”, i que, segons vostè, hagi de saber? —li dic impostant cara d’interès. Em fa un mastegot contingut, i jo giro la cara exageradament.

Fins després. No facis tonteries, d’acord?

Avui la debilitat està fent efecte. He decidit no passejar per l’habitació. Polophyna m’ha recordat que m’he de moure, encara que sigui poc. Quan m’ha palpat els turmells per valorar els edemes, ha fet negacions amb el cap. A part de l’afectuós mastegot, m’ha fet un petó a la templa a l’acomiadar-se. Abans de sortir l’he mirat intensament. Polophyna no és una dona explosiva, però m’excita moltíssim des del primer dia. Encara avui, malgrat la meva debilitat. No ho puc evitar.  Calculo que fa 1,60 d’alçada; és prima però molt sensual; té els ulls negres, enormes, amb centelleigs verdosos; la pell és blanca i el cabell negre, molt curt. Malgrat la seva primesa, té pits generosos i el cul arromangat. M’agrada el seu cul. S’endevina a través de la bata, contra la qual es tensa reclamant llibertat. Cada dia em sento més feble, però m’excita molt mirar-la. Encara que això no evita que se m’hagi caigut, una altra vegada, un floc gran de cabell.

Cada dia que passa queda menys d’aquell cabell lluent i frondós que poblava el meu cap.

Quan Polophyna ha marxat, en acabat el seu torn, he patit una davallada. No sabia si tornaria a la tarda, ja que una companya li ha demanat que li cobreixi el torn a l’hospital.

No ha tornat.

Vaig decidir tancar-me a la meva habitació amb la intenció d’intensificar l’efecte de la vaga, perquè l’impacte emocional de l’acció jugués al meu favor. A hores d’ara, però, tinc seriosos dubte que aquest avantatge estigui del meu costat. Polophyna, encara que amb matisos, opina el mateix. No dubta com jo; però dubta amb mi. Suposo que vaig desestimar l’obstinació malaltissa del botxí. El que passa és que ELL també ha desestimat la meva. A vegades penso que som tan semblants que m’arrencaria la pell a tires. Em fa por assemblar- me a ell, i suposo que en algun moment la seva essència em vindrà a visitar per quedar-se, en mi.

Ara l’habitació està en penombra. M’agrada que la llum es dissemini entre tots els cossos d’un espai, que no faci mal per la seva intensitat, que es filtri a l’interior de les molècules. Des de petit m’ha molestat la llum intensa. Els ulls se m’irriten i ploren, com si estigués pelant cebes. I a mi no m’agrada plorar. No vaig plorar quan va morir la mare. Em vaig passar tot el dia resolent equacions i enigmes matemàtics, i consultant les efemèrides d’aquest dia durant els darrers 50 anys.

Sobre la paret de l’esquerra, es projecten els angles d’ombra de la cortina. Tots els cossos projecten la seva ombra sobre altres cossos. Els envaeixen. Els posseeixen. Els anul·len durant un temps. O per sempre.

La penombra em fa pensar en Polophyna. Ella i Mia són molt diferents. Entre Polophyna i jo hi ha alguna cosa més que una relació mèdica. Va venir de Cuba i es va instal·lar a Barcelona fa vuit anys. Va acabar infermeria, a l’Hospital del Mar, en fa tres. Fa un any que treballa al Joan XXIII de Tarragona. No sé per què no va seguir a l’Hospital del Mar. Encara no li ho he preguntat i, de fet, tant se val. Les trobades energètiques no demanen preguntes. Són, simplement. S’esdevenen.

I punt.

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This