J.A. NIEVES
L’enterrament era a les 11 hores. Aquest mes d’octubre està fent molta calor, més de l’habitual. No sé si perquè avui dia 19 és dilluns, la calor és una mica més ingrata. Perillosament ingrata. Al llarg dels temps, s’han erigit torres per avançar-se als perills enemics.
Per vigilar i prevenir les amenaces. M’agradaria poder estar dalt d’una torre altíssima per tenir l’oportunitat de vigilar l’enemic, l’assassí o assassins cruels que han arrencat de manera miserable la vida del meu amic. Penso, per exemple, ser els ulls de l’enxaneta d’un pilar casteller erigit al cementiri durant l’acte del sepeli i des de dalt fer una mirada incisiva a totes les persones assistents, una per una, per localitzar, n’estic segur, l’objectiu.
El passat 4 d’octubre, durant la celebració del VII Concurs de Castells de la Vila, els Nois de la Tor[1]re van descarregar tres castells de set, entre ells un innovador 3 de 7 amb agulla. M’ho vaig perdre, però la Mia em va dir que l’alegria va ser immensa. Ostres, aquest pilar és el primer cop que es fa en la llarga història dels Nois, el primer castell de la gamma de set i mig realitzat exitosament pels Nois des dels anys vuitanta. Tres castells de plena gamma en una mateixa actuació. Sublim.
La Polophyna va arribar a les 08.00 hores. Puntual. Ha vingut amb texans molt ajustats, bambes blanques, samarreta amb tirants prims que, tot i amagar els seus pits, els deixen en evidència. Fins que no s’ha posat la bata he passat un calvari. Per sobre de tot és una gran professional i no ha do[1]nat opció a cap altra cosa que no fos la mesura dels meus valors orgànics, l’ajust de la via i empaitar-me per vestir-me amb la calma necessària però sense descuit dels detalls. Hem sortit de casa a les 10.30. Les escales les he baixat pel meu propi peu i, en arribar a la vorera, m’he instal·lat a la cadira de rodes que havia baixat Polophyna fins al carrer. Tatjana ha sortit amb nosaltres perquè havia de fer unes compres. No ha vingut al cementiri.
Hem deixat enrere el carrer dels Ports i hem baixat per l’avinguda de Sant Jordi fins a arribar a la rodona; hem continuat pel carrer de la Rosella, Hort de l’Oca i finalment hem arribat al carrer de la Riera de Gaià, tot passant per l’esplanada de la zona esportiva. Controlo bé les meves emocions, no deixo que s’escampin incontrolades, més aviat semblo impassible, però he de reconèixer que la visió del cementiri m’ha sacsejat amb força. El poble en va ple, de la meva situació. Com en tota acció reivindicativa tinc seguidors i detractors, i soc conscient que molta gent pensa que m’he begut l’enteniment, que la mort de la mare m’ha fet perdre la raó. No els jutjo, pobra gent. Que cadascú pensi el que vulgui. Però avui serà un dia que quedarà gravat a la memòria del poble.
Mentre baixàvem cap al cementiri hem saludat un munt de gent.
—Com et trobes, Bene? Feia temps que no et vèiem —em diuen un home i una dona de mitjana edat que ballaven country amb la mare a l’Antina, si no recordo malament. Algun cop els havia vist ballar a la plaça de les Monges.
—Bé, salta a la vista, no? Estic molt ben cuidat —la dona va dibuixar un somriure incòmode— i no surto gaire de casa. No semblaven gaire sor[1]presos de veure’m a la cadira de rodes, per tant ja deurien estar informats de la meva bogeria.
—Està bé que surtis de casa de tant en tant —va dir ell—. Cada dia tancat a casa deu ser molt dur.
—És un tancament volgut, per tant n’accepto les conseqüències. Bé, anem amb pressa. Arribem tard a l’enterrament.
Els ho vaig voler dir perquè en fossin conscients. Potser ho sabien i no te[1]nien previst anar-hi. O potser no ho sabien, malgrat que per tot el poble s’havia anat escampant la notícia.
Com dic, ens vam creuar molta gent mentre anàvem camí del cementiri. En arribar-hi l’impacte va ser molt gran. A les portes s’hi aplegava mig poble. La família era a dins. La Norma, la mare del Toño, és molt coneguda al poble. Es diu que fa molt bé la seva feina al menjador de l’escola Molí de Vent, que té molta traça amb la canalla i les famílies estan molt agraïdes. I que aquesta popularitat es veu incrementada per l’encert que té amb les seves prediccions endevinatòries. No tinc cap dubte que la policia li farà moltes preguntes, però no crec que es prenguin massa seriosament la seva dimensió quiromàntica. Jo sí que ho faré. Parlaré amb ella molt seriosament. Necessito orientar les meves sospites.
Ho sabia i es va confirmar. Vam creuar la carretera i en arribar a l’alçada de la gent tothom es va capgirar cap a nosaltres i va començar a murmurar. Al moment, poc abans de les 11, van arribar alguns càrrecs electes i a les 11 en punt ELL: el senyor alcalde. Ni em va mirar. Es dirigí ràpidament a l’interior per saludar la Norma i les seves filles. Mentre tota la gent entrava vaig veure el Roberto, el paio que viu amb la mare del Toño. Anava amb barret i màniga curta.
Era darrere de la Norma i les filles. En un moment donat va creuar amb ELL una mirada que em va semblar més llarga del normal. Gairebé fora de lloc.
Em vaig estremir
