La soledat dels miralls (19): La pell seca

J.A. NIEVES

Ho diré ben clar: visc amb un maltractador. La vida de mamà ja era morta abans d’aquell penós accident. Arribà  n moment que la veia fent-se preguntes i respostes sense més. Peticions inútils. Arrossegava el seu cos nu, bell, sense esguard i s’abandonava a ELL una i altra vegada com si no tingués cap altra sortida que la del dolor.

Què és l’amor? Què podem arribar a fer per amor? Quins són els límits de l’amor? Em queda molt per aprendre, certament, però pel que he llegit, pels coneixements que he anat adquirint de diverses fonts i, sobretot, pel que he vist en la mare, l’amor és aquella força que ens pot fer perdre la raó i ens pots destruir. Però també sé que hi ha un moment en què cal dir prou, no puc més, no mereixo aquest patiment. Per què és tan habitual que les dones siguin les protagonistes d’aquest dolor? ELL és una resposta, i el context en què viu, en què es mou.

Aquesta parafernàlia social que l’acompanya, aquest gaudi pel poder immensurable.

Només diu això.

No, “vine aquí”

No, “vine que hem de parlar”

No, “vine que et contaré, que et digui, que et renyi que et foti, que t’avorreixi”

Vine.

Vaig llegir no fa gaire aquests versos de l’Alejandro Palomas. Semblen reproduir aquest codi de submissió establert entre la mare i ELL. I entre moltes altres elles i ELLS.

Però bé, torno a la penombra de la meva habitació. Des d’un punt de vista etimològic, no estic pres, ja que la meva captivitat és autoimposada. Per tant, no se’m pot aplicar l’ordenament jurídic espanyol (el reglament carceller), segons el qual un pres en vaga de fam no pot negar-se a sotmetre’s a un tractament mèdic (arribat el moment), encara que sí que pot negar-se a participar-hi activament.

Les circumstàncies, en el meu cas, són unes altres.

A més a més, aquesta vaga potser es resol en pocs dies. La meva vida sense aliment serà molt més curta que el temps necessari per demostrar la meva solvència i autonomia. I la seva violència. Lluito contra els elements que ara juguen en contra meva. Sense denúncia de la mare, la meva croada és una quimera. Però no em plantejo la derrota prèvia sense més; sense lluita.

Cal resoldre bé l’equació.

La mare registra en els seus quaderns diversos episodis del tracte vexatori i impropi que ELL li concedia. Però no l’acusa, no li ho retreu. Costa entendre-ho. Ans el contrari, intenta justificar- ho, comprendre la causa de les seves ires, del seu canvi de comportament amb els anys.

En el penúltim quadern, hi llegeixo:

“Carlos, Carlos, Carlos, tant turment tancat. No et culpo per treure-ho, ja ho saps. Tots aquests anys convivint amb aquest dolor i has estat aquí, al meu costat. Potser mereixi la teva ira, potser encara és poca la sang que vesso. Avui m’has fet l’amor com aquell dia al cotxe, “m’agrada que t’agradi”. I m’agrada, m’agrada el teu cos rabiós i la teva paraula muda. Encara que grotesc, he après a estimar-lo a mesura que ha anat canviant. Potser mereixi la teva…”

Què, mare? Què mereixies?

Els últims cinc quaderns estan plens de paràgrafs semblants, on la mare sembla acceptar i justificar el maltractament. No puc, no soc capaç d’acceptar-ho. Hi ha alguna cosa que no em quadra.

El meu cervell és una bona fàbrica de conviccions delirants. Vaig aprenent a viure amb això. Potser aquesta vaga sigui poc més que un deliri. Però, atès que segueixo ancorat a la més absoluta realitat, segur que és un deliri legítim, una reivindicació saludable.

Reacció i defensa.

Se’m dirà que només la llei pot limitar la magnitud de la violència, per això estic convençut que la llei sabrà entendre i valorar l’abast de la meva acció, ja que pretenc desemmascarar un pervers narcisista que es mou en el fòrum d’una aparent legitimitat.

Quan dic “pare” amb la veu de la ment, el terme reverbera en mi amb molta intensitat. Però no puc dir “pare” a un pèrfid egoista que sempre s’ha mirat el melic, i té el concepte respecte enrotllat en paper de vàter.

Per abundar en la decepció, els últims esdeveniments han apagat per sempre el meu desig d’anomenar-lo.

– Deixa de fer collonades, marrec de merda!

– Què cony d’imbeciŀlitat és aquesta de voler ser més gran i decidir sobre la teva vida?

– Puto mocós mimat i cregut!

– “Cerebrino Mandri”, el teu cervell me’l passo jo per l’entrecuix, que ja m’estàs tocant prou els collons!

Durant els primers dies de la vaga, el nivell de diàleg que teníem era aquest. I cops a la porta.

Avui tinc la pell més seca que ahir.

El darrer vídeo

ENTREVISTA l Josep Bargalló, exconseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This