La soledat dels miralls (16): Mia

J.A. NIEVES

No hi va haver temps per a res més.

A l’eixir de classe, Mia i jo vam discutir. Bé, ella va discutir amb mi. Li havia dit que es quedaria fora de la primera línia. Es va enfurismar. Mia es considera una guerrillera. Diu que no porta els pírcings i els tatuatges per fer bonic. Són una declaració d’intencions. El dolor de la pell tatuada o foradada es retorna al carrer, en la queixa, en la lluita. Vaig intentar explicar-li que no era per ella, sinó per ells. Els nois es descontrolen en la seva presència, s’activen massa, sobretot Toño. Més d’una vegada s’ha corregut només amb veure-la. Mia vesteix molt ajustada, molt extremada, provocadora. Va a degollament. Diu que els tios són bords, que una noia intel·ligent i amb bones tetes pot fer amb ells el que vulgui. Li agraden freds i calculadors, diferents, però sobretot intel·ligents. Sàdics intel·ligents, masoquistes intel·ligents. Sent excessiva curiositat pels psicòpates.

No era per ella, li vaig dir.

—No és per tu, negra — li agrada que l’anomeni així—, és una mesura de prevenció.

Però es va enfadar molt. Em va insultar, em va amenaçar de no cardar durant un temps. Em va estomacar amb ràbia, perquè sent que la meva lluita és la seva lluita. Encara no sé en quin grup dels intel·ligents em situa. Simplement diu que soc el millor.

Mia, al poble, és coneguda com “la tortillera”. El seu sobrenom s’ha anat estenent amb mala intenció, però a ella li la bufa. Veient-la ningú diria que és una cuinera excel·lent. Les seves truites són com ella: potents, valentes, guerrilleres i saboroses. De fet, ja ha guanyat alguns concursos de truites, i en una ocasió va anar a TV3 a presentar la seva truita de xocolata.

A la tarda, mentre baixàvem cap a Cal Bofill, li vaig parlar d’això. Li vaig recordar el nostre costum d’anar a la platja a menjar truita després de cada fet important. I aquest ho era. Quin millor plaer que segellar les accions de lluita amb les seves truites? Avui, 3 de març, a les 16.30, es fa el concurs de truites al Casal Municipal. Mia hi participarà, però no m’ha volgut dir quina truita farà. Amb això comencen els actes de Carnaval. A les 19.30 farem el Ball de Diables. Ja en tinc, de ganes. Per a nosaltres és un dels grans moments de la festa i de la nostra vida. L’any passat, sobtadament, Mia em va morrejar. Just abans d’entrar al Casal.

Vam menjar truita de botifarra d’ou sota les barques. Ens vam arrebossar de sorra i després vam anar a caminar una estona pels Muntanyans. No gaire temps perquè havíem d’arribar a temps al Casal. Mentre caminàvem en silenci, em va venir al cap una situació estremidora. Aquest any 2011, la Setmana Santa comença el 15 d’abril. Al pati del Castell es farà la presentació de l’Opuscle de la Confraria de la Creu i els Armats. Un escenari immillorable per a un crim de pel·lícula.

Quan es comença un desafiament, la incertesa és present. És un estat d’ànim activador. La por al desenllaç també és un factor que pot condicionar l’acció. No en tinc, de por. Si alguna cosa temo, no obstant això, són les conseqüències de la incomunicació, el fracàs de la raó, la preeminència de l’autoritarisme enfront de la virtut del respecte. Si alguna cosa temo és la perpetuïtat de l’assetjador. Des d’un punt de vista jurídic soc menor d’edat. Amb catorze anys, segons la societat —aquesta concepció del tot que no té en compte les individualitats— no tinc plena capacitat d’obrar. No puc ser independent fins que no s’extingeixi la pàtria potestat. Quatre anys són molts encara per quedar-me de braços creuats. Tinc un pla i el duré a termini.

Correspon als éssers humans regular les seves accions. La perversitat existeix des de l’inici dels temps. Però només es manifesta en plenitud si s’alimenta o es tolera. Se n’és pare per convenciment o per error. Se n’és fill per naixement. Sovint m’imagino mossegant amb força el DNI sotmès a la contradicció de l’edat biològica i l’edat mental. I em veig assegut sobre l’armari, com un homenet de bosc que mira al seu voltant i veu un doble seu menor però gran. I aquí esdevé el fet. La minoria d’edat és aquest estat de submissió i dependència a les persones que ostenten la pàtria potestat d’una persona menor a qui es considera amb insuficient capacitat d’entesa. Sí, el sistema està decidint, sense haver-se molestat a conèixer-me, a limitar la meva capacitat d’obrar per evitar les possibles responsabilitats que es derivin de les meves accions. Diríem que m’intenta protegir. És una intenció molt lloable, però puc protegir-me sol.

Segurament millor que moltes persones adultes.

Com ja he dit, fou la tràgica mort de la mare que em va fer decidir.

No estic disposat a ser considerat un ésser amb insuficient capacitat d’entesa, pel sol fet de no tenir divuit anys. Com a màxim, podria optar a l’emancipació als setze si ELL em concedís aquest benefici, cosa que dubto. I si això es produís, miraculosament, no podria realitzar transaccions mercantils o industrials, ni realitzar transmissions patrimonials, o bregar amb béns d’extraordinari valor, fins a tenir la majoria d’edat.

Però podria casar-me. Em tronxo. La societat em deixa casar-me. Quins collons!!!

El darrer vídeo

VÍDEO l Vint-i-cinc anys de la inauguració del nou Institut de Torredembarra

Hemeroteca

Tweets recents

Share This