J.A. NIEVES
La gent s’interposava entre on jo era i la porta d’entrada al cementiri. Per tant, no era capaç de veure què passava en la distància. Moltes de les persones presents miraven cap a la porta i d’altres eren més pendents de l’evolució de la Nora.
La Polophyna encara seguia assistint-la. Poc a poc la Nora feia mostres de recuperació, una recuperació lenta i dramàtica, massa prolongada. El metge va decidir, no obstant això, traslladar-la en llitera a l’ambulància. Van ser uns moments de desconcert en els quals la gent es va anar movent, generant-se algunes clarianes.
Així, en la distància, vaig veure els dos inspectors que van venir a casa. Ambdós vestien texans i camisa. En la distància, la barba de l’inspector Homs es feia notar. Les seves ulleres de sol també; una bona cuirassa per a protegir-se i alhora escorcollar l’entorn. La inspectora Miralles no destacava precisament per la seva alçada. No li calia. La seva sola presència ja n’era, de protagonista. Era clar que no havien vingut de visita gratuïta. Allí, entre tota la gent, hi havia quelcom que els interessava.
Tot plegat, l’enterrament estava resultant poc convencional. La Nora desmaiada, el desplegament policial, la gent més inquieta que trista, el Luisma i la Mia que havien fet mutis per la gàbia: feia una bona estona que havia deixat de veure’ls però ni per un moment se’m va passar pel cap que havien marxat. Pensava que s’havien guarit del sol en qualsevol recó del recinte. Ans el contrari: no hi eren. Estrany, si més no, i més sense dir-me res. I la Frisca, la Nunci i la Lídia que exercien una mena de control distant del fillet de la seva amiga, un deure de protecció altament patètic. El FNL de Torredembarra.
El senyor alcalde i la resta de càrrecs electes presents havien pres una actitud relativament proactiva. Un dels policies locals havia rebut instruccions d’ELL i després tot va anar succeint com en una seqüència programada.
Els sanitaris portaren la Nora en la llitera cap a l’ambulància. Malgrat que ja oferia mostres de recuperació, el metge de l’equip va preferir apartar-la de l’enrenou, el sol i la gent per poder-la assistir en millors condicions i assegurar-ne la recuperació. En aquell moment vaig donar per fet que la cerimònia luctuosa havia arribat al final i, a partir d’aleshores tot era possible.
Quan la Nora era traslladada cap a l’ambulància, a l’exterior del cementiri, em vaig adonar que el desconcert entre la gent que s’hi aplegava era prou evident, i ningú, o la majoria, no sabia ben bé què fer. Els meus pensaments s’havien desbordat i la meva mirada recorria tot el recinte a la velocitat de la llum. Bé, potser exagero, però aquest era el propòsit.
Així, vaig veure com ELL i en Roberto encara xiuxiuejaven sense moure’s del lloc on eren. Els sanitaris que acompanyaven la Nora ja havien arribat al llindar de la porta quan els inspectors van creuar unes paraules amb ells. Imagino que interessant-se pel seu estat de salut. Algunes persones hi havien anat al darrere, creant-se una mena de comitiva fúnebre desorientada que seguia la protagonista allà on fos. D’altres, entre elles la Polophyna i jo, encara romaníem a les proximitats de la tomba on ja descansava en Toño, com si una mena de respecte intangible ens atragués amb força. La Frisca, la Nunci i la Lídia, a una certa distància malgrat que cada cop eren més a prop nostre, seguien fent pràctiques de vigilància permanent. I, sobtadament, vaig prendre consciència d’un element que hi havia estat tota l’estona però al qual no havia prestat més interès.
Voletejant els nostres caps una papallona de colors molt vius oferia una nota artística a l’escena. La vaig estar observant uns moments i em vaig adonar que repetia un ritual de desplaçament: de la tomba als nostres caps, novament a la tomba i d’aquí, voletejant per sobre el seguici, fins on era la Nora. Feia una mena de vol en cercle a sobre d’ella i tornava a la tomba. I així iterativament.
No sé si algú més n’hi va prestar atenció. Em vaig estremir. Se’m va passar pel cap que aquella papallona duia l’energia del meu amic i ens volia dir que encara hi era entre nosaltres. La Polophyna em va fer sortir del paroxisme paranormal.
– Bene, què et passa? Sembles fora de lloc.
– No, no, estic aquí.
– Hem de marxar –vaig veure com la gent començava a desplaçar-se cap a l’exterior. El padrastre del teu amic ha fet indicacions de que marxem. Tot ha acabat –La Polophyna desbloquejà la cadira i ens vam posar en moviment.
– Espera un moment –li vaig dir aturant les rodes amb les meves mans.
-Què tens?
-Res, vull mirar una cosa. Només serà un moment.
Observant el vol de la papallona em va venir un pressentiment. I em vaig tornar a estremir: en un moment del seu vol, la papallona es detingué on era el Roberto i s’hi va estar voletejant una bona estona.
– Som-hi –vaig dir-, ja he vist el que volia veure.
Quan vam arribar a la sortida, ens van interceptar els dos policies.
– Hola Bene, com va? Has vist els teus amics? Pensàvem trobar-los aquí. Els hem de dur a la comissaria.
