La soledat dels miralls (16): La comunicació del pla

J.A. NIEVES

El meu pla estava concebut en quatre fases. La primera era la gestació de la idea, la ràbia promotora, la incontinent necessitat de rescabalar el nom de la mare. El cuc solitari.

La segona, sempre una fase necessària, consistia a informar els meus amics de la decisió que havia pres. Havien de saber-ho perquè això afectava la nostra relació de manera brutal, i necessitava saber la seva reacció. Més que la seva opinió, la seva reacció. Luisma em va fer una abraçada com si me n’estigués anant a la guerra i potser no tornés. Em va saber greu. Realment em va saber greu, però em vaig haver de desenganxar. A Luisma li diem “el Ceballot”, perquè té el cap molt gran, amb el cabell ben negre i és molt tossut.

—Collons, tio, tens un parell d’ous, jo no podria, no podria. El que necessitis, amic, el que necessitis, ja saps. Compta amb mi.

Luisma seguia abraçat a mi fortament, com si la decisió que havia pres i els estava transmetent em fes molt més fort; un superhome. Mai ens havíem abraçat —de fet, no sé si mai algú ha abraçat Luisma—. Les nostres salutacions són sempre amb les mans, rituals d’hola i adeu, seguint seqüències que anem modificant per no semblar-nos als altres. La salutació ritual amb les mans és un signe d’identitat per als grups.

Toño va reaccionar malament. Fatal. Va mirar els altres alternativament, com si hagués perdut el control, com quan jo de petit, per adormir-me, balancejava ràpidament el cap d’esquerra a dreta, colpejant-me amb el coixí, fins que el mareig i el mal de cap m’abatien. Crec que aquí està l’origen dels meus mals de cap. Després, es va posar a plorar. Plorava amb ganes. Les llàgrimes li queien galtes avall fins a arribar als llavis, i allà es quedaven, com volent entrar per tornar a començar. Toño és un any més petit que jo, i no obstant això sempre m’ha considerat el seu germà gran. Té tres germanes, però ell sempre ha volgut un germà; un germà gran en el qual reflectir-se, al qual seguir, al qual imitar.

Eren les tres de la tarda. Al matí els vaig dir que ens veiéssim al parc infantil Molí de Vent, al costat de l’institut i l’escola Molí de Vent, per explicar-los una cosa important. Toño ja venia tocat. El cabró que està ara amb la seva mare —el quart o el cinquè, ja he perdut el compte— havia arribat borratxo i havia tingut bronca amb ella. Els seus refrecs són espectaculars. Toño s’havia tret del mig; no podia suportar-ho, sempre el mateix rotllo: els crits, les amenaces, algun plat trencat, algun cobert volant; i després, allà mateix a la cuina, davant els seus ulls, la seva mare oberta de cames, agafada al marbre grisós, amb el davantal posat i les faldilles aixecades, les calces baixades, i aquell fill de puta cardant-la per darrere. Davant els seus ulls. Sempre el mateix rotllo insuportable.

Quan va arribar al parc ja portava els ulls brillants com neons, i les pupil·les, tot i el sol, dilatades. Va arribar fumant. Ens en va oferir i vam fer una calada. No era un bon moment per rebutjar-ho. El dolor, molt sovint, també es comparteix transgredint les normes.

Just quan va arribar Mia, que sempre arriba tard —diu que la puntualitat és un signe d’opressió, una imposició de la moral judeocristiana—, els vaig dir:

—Aquesta és la meva última calada, nois. Deixo l’herba.

Gairebé tots a l’hora, van fer:

—I això?

—D’això precisament us vull parlar; per això us he dit aquest matí de veure’ns aquí, abans d’anar a l’insti.

Els vaig començar a explicar el pla que em portava de cap. Primer no sabien què dir. Després, Luisma, com ja he dit, em va abraçar i Toño va començar a plorar. Mia estava asseguda a la rodona de pedra, amb les cames creuades. Va fer una calada al peta i el va llançar lluny. Toño va seguir la seva trajectòria amb la mirada. Els altres eren dempeus. Hi havia altres col·legues a prop, però no en el nostre grup. Mia es va aixecar i em va rodejar amb els braços a l’alçada dels malucs.

Gairebé xiuxiuejant em va dir:

—Quins collons tens, tros de cabró. M’has posat divertida i tot. Pensar en l’acció em posa calenta. Però intueixo que hi ha alguna cosa més, no?

Seguia abraçada a mi, amb les mans sobre el meu cul, posseint-me. Ara parlava per a tothom. Quedaven poc més de deu minuts perquè comencessin les classes. Els vaig explicar la fase tres, un cop exposats els objectius de la trama i de quina manera podien participar-hi. Esperava d’ells una fidelitat absoluta. N’estava segur que així seria.

De la fase tres els vaig parlar de diferents mobilitzacions i accions de protesta per al deteriorament de la imatge pública del botxí; el desafiament; els intents d’erosió; la guerrilla. I poc abans de pujar cap a l’institut, els vaig parlar de la fase quarta: la lluita personal, el duel a cara descoberta, la denúncia dels fets. També el risc; el passeig en barca pel llac de la boira. La incertesa. La utopia.

Fins i tot, la mort.

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevista a Marina Riudeubas, regidora de Turisme de Torredembarra

Hemeroteca

Tweets recents

Share This