La soledat dels miralls (20): Tajtana

J. A. NIEVES

Sí, la meva pell s’esquartera al ritme dels cops que ELL descarrega contra la porta, amb els braços plens de greix, com el seu cos, amenaçant-me amb mil i una sentències, al temps que descarrega la seva ira contra Tatjana, la seva nova companya.

Tatjana prové de Rússia. Va arribar a casa als dos mesos de la mort de la mare, i em vaig assabentar de la seva presència una nit mentre sopàvem.

—Demà vindrà una dona a viure a casa —em va dir com qui demana que li passis el pa.

No cal ser un linx per concloure que aquesta dona ja era a la vida d’ELL abans de la mort de la mare.

Una víctima més. Va arribar amb una maleta plena d’il·lusions, amb l’esperança d’un futur orquestrat en promeses de felicitat. No sé si Tatjana es va enamorar de la persona o de la possibilitat d’un futur millor. Potser ELL la va seduir amb les seves arts, amb la seva verborrea precisa i grandiloqüent. M’ho puc imaginar. Però, en poc temps, Tatjana va descobrir que en realitat el seu destí era un gulag, un confinament en què digerir les baixeses de l’ésser humà.

Com podreu entendre, entre mare i Tatjana no establiré comparacions. No són possibles. Però és com si la seva presència a la casa fos un holograma de la mare, una projecció del seu ésser a la banda de la qual he de combatre.

Tatjana és rossa, d’ulls blaus. Té la pell blanca,  fina, com si estigués polida. Fa un metre setanta d’alçada, més o menys, i, perquè us feu una idea, s’assembla moltíssim a Natalie Portman. Té un pírcing petit al nas, al cartílag dret, i té també una mirada trista. Una nit, dies abans de començar la vaga, la vaig sentir plorar. Havien discutit i ELL xisclava com un porc. Vaig sentir un cop de porta i es van apaivagar les veus. A la fi, una remor de sanglot va dominar la nit. Vaig anar a pixar i a rentar-me una mica. Abans de tornar a tancar-me a la meva habitació, em vaig quedar mirant la seva. A través de la porta em vaig imaginar Tatjana amb el rímel corregut, embrutant la seva pell blanquinosa i jove pel flagell de les llàgrimes; els genolls abraçats, el gemec d’un animal ferit i la nuesa del rebuig.

Com sabia l’impacte que suposaria, a partir d’aquell moment vaig deixar d’endreçar la meva habitació. Vaig plantejar una nova versió sobre la teoria del caos. És una de les alteracions amb les quals ELL mai ha acceptat franquícies: el desordre de les habitacions. Va fer efecte. Hauria volgut matar-me.

Els dos mesos i tres dies que vam estar sols, ELL i jo, cara a cara i donant-nos l’esquena, abans que s’instal·lés la Tatjana a casa, van ser un veritable desastre. Els vam viure com en La guerra dels Rose, però sense arribar als intents d’assassinat. Però he de dir que un dia, mirant aquesta pel·li, em van venir al cap moltes idees al respecte.

Quan Tatjana arribà a casa vaig patir un atac de ràbia —una mica impostat però molt convincent— i vaig destrossar la meva habitació. Va romandre així diversos dies, en absolut desordre i destrucció. El fet és que això va arribar a ser un element de tensió indescriptible. ELL va prohibir la Tatjana, des del primer moment, que entri a la meva habitació per endreçar una mica. Jo vaig mantenir el desordre fins que vaig iniciar el confinament.

Canvi i origen.

Des d’aleshores he tornat a les meves obsessions. He endreçat l’habitació al detall, he aprofitat per desprendre’m de coses que havia anat acumulant, però que ara em semblen supèrflues. I he tornat a fer el llit cada dia, dues o tres vegades, dedicant-li els deu minuts de rigor. Cada cop que em llevo he de retirar el coixí, observo uns segons les diferents rugositats dels llençols, prenc aire i començo el ritual. Ajusto les vores del protector i del llençol de base. Quan ja no queda cap arruga, estiro el llençol superior i l’edredó fins que queda perfecte. Superfícies llises i polides, perfectes, com la pell de la Tatjana. O de la mare.

M’agrada admirar la perfecció de les coses. Tal com jo ho visc, sento un èxtasi demolidor, una extrema plenitud quan acabo de fer el llit i no hi observo cap rugositat. O quan faig replecs en els fulls amb rigor matemàtic, o en les cantonades dels sucres, després d’extirpar-ne una, i les vaig doblant paral·lelament, cap a l’interior, fins que s’ajunten al centre geomètric. Han de quedar perfectament tancats, ja que faig servir molt poc sucre. És com no sentir arrugues en el meu interior. Un plaer semblant al que sento quan resolc un sudoku, un problema difícil d’escacs o un d’àlgebra avançada.

Aquests darrers dies, tot m’està costant una mica més. Em sento cansat, encara que, de moment, segueixo administrant bé les meves energies.

També m’ha donat per recordar coses de la meva infància, mentre analitzo, detalladament, l’estat de la meva pell.

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevista a Marina Riudeubas, regidora de Turisme de Torredembarra

Hemeroteca

Tweets recents

Share This