La soledat dels miralls (25): Uniformes

J.A. NIEVES

Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats.

Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present. Certament estava ben tocada pels esdeveniments. Duia una minifaldilla negra que deixava al descobert l’esplendor de les seves cames, cobertes amb unes mitges panty de color gris amb serps negres estampades. Com un allau volcànic, em va venir al cap la imatge del seu clítoris travessat per una anella daurada. Pertorbador.

El meu cap semblava un rotor embogit. No comptava amb tots aquests esdeveniments. A la meva lluita s’anaven afegint complicacions, variables amb les quals no comptava, la qual cosa tampoc no m’era grat precisament per no haver-les tingut en compte, si no de manera concreta sí dins el cosmos de possibilitats. Tenia moltes preguntes a fer als meus amics; saber què sabien, què es comentava pel poble del fet, fins i tot què n’opinaven ells. Però abans d’entrar en matèria el meu cap s’havia quedat penjat en les intimitats de la Mia i en aquell moment en què Polophyna em va somriure quan li vaig acariciar la mà.

Em va dir:

—Això teu és una excepció, Bene. Aquí, a la teva habitació, entubat, no ets perillós i, a més a més, ets molt atractiu; i, a més a més, sé que això és una bogeria.

Anava a replicar, però em va posar el dit a la boca.

—I, a més a més aquesta relació té aspecte de ser passatgera. I, sobretot… dec haver perdut el judici.

Aleshores la vaig abraçar a l’alçada dels malucs mentre vaig imaginar un tros de poma envellit damunt l’escriptori, al costat de l’ordinador que no deixava de covar missatges.

La Mia ens fa servir per viure sense límits la seva sexualitat amb homes i dones. Encara que diu que jo soc especial, que amb mi és diferent, no deixo tampoc de ser un instrument. Potser tots dos som un passatemps necessari. Del contrari, Polophyna és el temps que no passa, el neguit i la cremor en un únic escenari, amb un únic licor de sal i glucosa que cau, gota a gota, per recordar-me, alhora que entra a la sang, que tinc un propòsit, una finalitat, un objectiu. I un final incert.

El sexe amb la Mia és com imaginar dos lluitadors en ple combat, les armes del qual esquitxen l’espai que ocupen amb centelleigs de sang. El joc enardit, present a la nostra ànsia, forma part d’aquest engranatge necessari que puja i abaixa el teló dels amors adolescents. El soroll que produeixen les armes del cos és un altercat de joventut abocat a un amor d’ungles afilades. Soc conscient que el nostre amor sexual transcendeix les intencions adolescents. Amb la Mia, el sexe és salvatge, passional, desafiant. La fúria de dues ànimes turmentades pel desig de l’adultesa i la realitat d’alguna dent de llet.

Aquest barranc habitat per gats salvatges, on la reina és ella, em trenca per fora, però no per dins; només em manté alerta, amb les parts unides. Hi ha vegades que el sadisme de la Mia m’atemoreix per la falta de límits.

I al costat contrari ella, Polophyna, que s’ha instal·lat als mitocondris de les meves cèl·lules, remenant al meu ADN. Com una cuinera de l’apetència que aconsegueix bullir el meu cor per menjar-se-me’l bé.

De sobte m’irromp amb força un pensament: “Aquell ministre britànic que sucumbeix al magnetisme de la núvia del seu fill sense mesurar-ne les conseqüències. Tot i el risc de ser descoberts pel seu fill, inicien una relació que es converteix en una obsessió sexual amb terribles conseqüències”.

La meva habitació dista molt de ser un Ministeri, i la sòbria i altiva presència de Jeremy Irons no se sembla gens ni mica a la meva patètica figura, però Polophyna em recorda sense remei la Juliette Binoche, la meva actriu fetitxe. El record de la pel·lícula “Ferida”, és una manera d’extrapolar el que passa a les quatre parets que es dessagnen en la gana de la meva revolució.

Aquest matí, abans de l’arribada d’en Luisma i la Mia, Polophyna i jo ens hem masturbat. No sé si és valentia o ha perdut el seny, s’arrisca massa. Jo vaig provar, però esperava que em rebutgés. No ho va fer, i ha creuat una porta que obre una habitació plena de xinxetes a terra.

Avui, mentre Polophyna em mesava els cabells, després del punt àlgid del plaer, s’ha quedat amb un floc entre els dits i ha intentat amagar un lleu gemec entre les raneres del seu plaer. En el màxim moment de tensió ha estirat més del compte i un bon grapat s’ha desprès de les seves arrels.

Vaig mirar la Mia i en Luisma, que encara amb lamentacions va seure al final del llit, i els vaig dirigir un somriure contingut de complicitat. Em disposava a fer-los-hi algunes preguntes quan Tatjana va picar a la porta.

-Bene? Ha vingut la policia.

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Goretti Gatell, coordinadora d’Infermeria de l’Àrea Bàsica de Salut de Torredembarra

Hemeroteca

Tweets recents

Share This