La soledat dels miralls (18): Confinament

J.A. NIEVES

Vaig començar la vaga de fam el mateix dia del meu quinzè aniversari. El 7 de setembre.

Abans de seguir, encara us diré alguna cosa més pensant en Mia. És un moment d’aquells en què la meva ment es desborda amb disquisicions matemàtiques.

Fins ara, quan hem estat junts, cos a cos, no he pogut apartar de la meva ment el plantejament de la quadratura de figures planes, però en l’espai. És a dir, com una funció de diverses variables. He imaginat la seva pell, tenyida i foradada, com un graf d’una funció que jeu sobre el pla horitzontal, i mentre em buido sobre la seva pell calculo el volum que tanca, movent-se sobre d’una determinada regió D d’aquest pla: el rectangle que forma l’habitació abandonada, al costat de la benzinera, per exemple.

Mentre ens recorrem, mentre ens estimem, se’m dibuixa en el buit del plaer la funció ƒ, ballant amb les seves dues Capítol 18. Confinament variables, dibuixant-se en el sòl cobert de pols sobre el qual s’extasien els nostres cossos, encara joves i inexperts, però plens de plaer per esprémer:

z = ƒ (x, y)

Abans de l’última ranera del plaer, sé que aquesta funció defineix la seva superfície en l’espai i tinc temps de calcular el volum que amaga la sinuositat del seu graf corpori. És curiós. La funció del plaer també té variables de dolor. De vegades, Mia m’exigeix que li estiri el cèrcol que li travessa el clítoris. Quan crida, i es tensa, la meva pell es posa a l’aguait, tremola. I també crida.

Val. Ja paro.

Torno a la minoria d’edat. Potser amb setze anys, algun jutge demòcrata em concedeixi l’emancipació, si puc argumentar ¡ causes que entorpeixen greument l’exercici de la tutela per part del meu progenitor. Massa temps. No puc esperar.

Des que vaig iniciar el confinament he passat alguns moments difícils. El primer va ser entre el tercer i el quart dia, sense haver ingerit cap aliment: va desaparèixer la sensació de gana. És un moment crític, on la voluntat i els estímuls químics de la ingesta s’enfronten per mantenir el seu objectiu. En aquell moment, vaig escriure: “Després de la mitjanit, pateixo violentes contraccions a l’estómac. Són rítmiques i intenses, les visc com si m’estiressin diversos homes amb una corda, com si volguessin arrencar-me l’estómac. En algun moment noto una torsió brusca, m’obliga a encongir-me i portar-me les mans a l’abdomen, a protegir-me. Així em mantinc diversos segons, suficients per fer una valoració dels pros i els contres que m’esperen. És el primer atac real de la vaga de fam. Però he de seguir endavant. Soc totalment capaç de valer-me per mi mateix. Però, per sobre de tot, no vull dependre d’un botxí.”

Fa vint-i-set dies que no ingereixo cap aliment; vint-i-set dies pensant en les truites de Mia, en el seu sabor potent, sorprenent.

La meva pell pateix, comença a esquerdar-se. Ja no té brillantor.

I, és clar, en qualsevol guerra esdevenen dubtes. Tota contesa és, en essència, qualsevol disputa que confronta dos o més adversaris en favor d’una victòria. El que diferencia unes guerres d’altres són els mètodes i les armes que s’utilitzin per aconseguir l’objectiu. Els artificis utilitzats són cosa circumstancial. En la batalla, es persegueix vèncer, derrotar la part contrària, usant estratagemes i estratègies en un camp demencial i determinat de proves. Tothom té la seva guerra. I viu les seves conseqüències. En aquesta fase, el més important era que a l’adversari li creixessin nous adversaris amb els quals hagués de bregar ¡ en diversos camps, i diversificar així, en termes meteorològics, els cúmuls i els estrats previs a la tempesta.

Som skaters, no?, doncs volem una pista en condicions on practicar sense que la policia ens persegueixi pels carrers. Aquest era el nostre argument (bé, només una part). ELL l’havia promès en el seu programa polític. Mentida. Com tantes vegades passa en política, les promeses són fum que a sobre es pretenen justificar. Aquesta era una bona oportunitat per reclamar-la. Per això calien accions de carrer, cartes a la premsa, entrevistes a la ràdio, acampades davant de l’ajuntament. Invasió. Invasió territorial i mediàtica. Mobilitzacions de tota mena.

Això calia ser.

Però des de la no violència; des del respecte absolut pel bé comú. Des de les teulades que esmorteeixen l’aigua de la pluja violenta, però la deixen caure gota a gota, martellejant, sense deixar dormir.

I arribar, finalment així, a la fase quarta: la vaga de fam.

Una vaga de fam no és una omissió lliure. És una resposta a una problemàtica externa del subjecte que la viu. Com en qualsevol vaga de fam, el meu desig ha estat revertir una situació límit mitjançant un procediment límit. Si m’equivoco o no, ja es veurà. Però les injustícies cal combatre-les amb tenacitat, com la població espartana, fins al final.

Morint si cal.

O matant.

El darrer vídeo

VÍDEO l Ja pots veure “Allavòrens…”, el documental sobre el passat de la Nou de Gaià

Hemeroteca

Tweets recents

Subscriu-te al butlletí de TDB Actualitat

i no et perdis res del què passa a Torredembarra i al Baix Gaià.

Share This