Van ser uns segons, però la mesura del temps sempre és relativa. Allò va ser etern. Eternament bonic. Sóc curiós de mena, tot m’interessa perquè qualsevol cosa esdevé coneixement i la possibilitat d’eixamplar la ment. Dit això, no recordo haver viscut cap altre moment amb l’interès apassionat en què vaig viure aquella dolça erupció volcànica.
I aleshores es va produir un d’aquells moments màgics de vida al qual vaig assistir com si fos un espectador ocasional. Volia dir coses, però una força interior laudatòria només em va permetre observar com la natura antropològica esdevé immensa en un acte tan senzill com atendre i curar una ferida.
En sortir de la dutxa vam escoltar un crit. No hi havia dubte que era de la Tatjana. La Polophyna va obrir la porta del bany i, des del distribuïdor de les habitacions, va preguntar:
-Tot bé, Tatjana?
Quan van marxar en Luisma i la Mia em va acabar de vèncer la son. La Polophyna em va instar a no dir res posant-se un dit a la boca i va xiuxiuejar-me unes paraules a cau d’orella.
Tenia raó la Mia, una de ben grossa està passant i potser acabarem tots plegats amb un tret al cap. Em trobava molt cansat. Massa. Vaig demanar la Polophyna que digués a les amigues de la mare que marxessin, tot agraint-les les seves atencions. Vaig imaginar que oposarien certa resistència però, finalment, van acceptar. No sense condicions: van comunicar la Polophyna que vindrien un parell de cops a la setmana.
La Mia i el Luisma van entrar a la meva habitació com una exhalació. Tots dos eren una mànec de nervis i anaven amerats de suor.
-Què coi ha passat al cementiri? –els vaig preguntar, tot i que gairebé no tenia ganes de parlar-. Per què heu marxat sense dir res, collons? No heu anat a la comissaria i la policia no ha parat de preguntar-me on éreu.
Vaig mirar els policies de cua d’ull, molest, perquè no tenia gens ni mica de ganes d’estar donant explicacions, i molt menys sense tenir certeses. Jo era el primer interessat a saber què nassos havia passat, per què van marxar la Mia i el Luisma precipitadament, sense dir res. Algú que fa això en aquestes circumstàncies és que amaga alguna cosa.
https://www.youtube.com/watch?v=Jy5SwGpuzy4&t=3s
La gent s’interposava entre on jo era i la porta d’entrada al cementiri. Per tant, no era capaç de veure què passava en la distància. Moltes de les persones presents miraven cap a la porta i d’altres eren més pendents de l’evolució de la Nora.
El nínxol de la família del meu amic està ubicat a la filera de tombes de la dre[1]ta, mirant de front la figura de l’àngel que custodia el lloc sagrat. Quedava poc perquè el sol arribés al punt més alt. Per això, els xiprers projectaven la seva ombra amb força gai[1]rebé vertical, com volent amagar-la a l’interior de la terra.
L’enterrament era a les 11 hores. Aquest mes d’octubre està fent molta calor, més de l’habitual. No sé si perquè avui dia 19 és dilluns, la calor és una mica més ingrata. Perillosament ingrata. Al llarg dels temps, s’han erigit torres per avançar-se als perills enemics.
La Frisca duia una minifaldilla de rombes blancs i negres, unes mitges gruixudes també negres i unes sabates vermelles de mig taló ample. Una brusa blanca i caçadora vermella acabaven de vestir el seu cos exuberant. El cabell amb un tall tipus cabaret. Com gairebé sempre, prenia la paraula com si fos la representant del Comitè d’empresa:
La Mia va trencar el silenci amb un petó sonor que em va fer a la boca. El Luisma es va gratar els cabells i va seure al meu costat mentre la Mia anava cap a la porta.
-Quina merda, tio, quina merda – va dir.
La meva habitació no fa més de 12 m2. En un moment s’ha omplert de gent: els dos policies, el Luisma, la Mia i jo. Per un moment m’ha semblat una situació còmica, com aquella seqüència immortal d’Una nit a l’òpera, dels germans Marx, on no deixava d’entrar gent a una cabina petita.
-Hola, soc l’inspector Homs, i la meva companya és la inspectora Miralles. Estem investigant l’homicidi de qui, segons les nostres dades, era el vostre amic: Antonio Riera.
Fou un moment còmic, encaixat en el drama per l’assassinat del nostre amic. D’això no hi havia cap dubte. A en Toño l’han pelat i ara cal saber qui, per què i altres qüestions pròpies dels assassinats. Mentre en Luisma es refeia de la caiguda, la Mia mantenia un rictus seriós, perdut, com si estigués alienada del moment present.
Sabia que alguna cosa així passaria. Toño era el més feble, carn de canó. Un imbècil. Darrerament es movia cada cop més amb gent de poc fiar. Li ho dèiem, però no ens feia cas. Quan jugàvem a aquell joc de fer voltes al voltant de les cadires ell sempre perdia, sempre es quedava sense cadira. Ara, definitivament, s’ha quedat sense cadira.
Des que li van assignar aquest servei ha vingut tots els matins, de vuit a dues, excepte els dies lliures, en els quals m’ha atès una altra infermera. Ara ve també algunes tardes, fora d’horari, per estar amb mi. Parlar d’això és delicat, per dues raons: primer perquè soc menor —legalment menor—; i segon perquè soc el seu pacient. No obstant això, hi ha desitjos que brollen amb una força aclaparadora; desitjos que tenallen l’ésser amb una tensió inenarrable i que només cal atendre’ls. Sense més explicacions. Sense més permisos.
