Han passat dos dies des de l’accident. Els dos homes que perseguien l’ambulància van perdre la vida de resultes del xoc. L’impacte fou terrible, molt violent. En Gabriel, conductor expert, va aconseguir fugir del lloc de l’accident abans de l’arribada de la policia i els serveis d’emergència. La premsa en va plena de la notícia.
Poc abans d’arribar a l’alçada del Casino de Tarragona el conductor va dir:
-Ens segueix un cotxe.
En Salvaterra va mirar a través del retrovisor per comprovar la informació.
-Hi van dos homes –va dir.
Havien passat tres dies. L’endemà de rebre la nota d’en Salvaterra em van pujar a planta. El cert és que l’atenció mèdica ha estat impecable, amb una assistència constat. No cal dir que Polophyna ha estat pendent de mi en tot moment fins i tot fora del seu torn.
Quan dic que el sacrifici del Toño ens va fer agafar la iniciativa ho dic perquè, en certa manera, ens vam avançar a les actuacions policials. Tot just saber el fatal desenllaç, vaig contactar de seguida amb en Salvaterra i vam traçar un pla d’investigació amb la inestimable ajuda dels nostres hackers predilectes.
La Frisca, la Nunci i la Lidia van entrar al box com un allau.
-De seguida que ens hem assabentat que eres aquí hem vingut per estar al teu costat, Bene –va dir la Frisca prenent, com sempre, la iniciativa-. Vam prometre la teva mare que vetllaríem per tu en tot moment, situació i lloc. Com estàs? T’han fet proves? Estàs fora de perill? Que estaràs molt de temps aquí?
-Què hi feu aquí, beneïts?
-Hem vingut a treure’t d’aquí, Bene. Només tu ens pots ajudar i descobrir l’entrellat de tot plegat –va dir la Mia mentre es gratava la perruca groga.
– .., tinc un pacient important –va dir el doctor Roure mentre s’apropava cap a mi–. Em permets?Em va obrir l‘ull esquerre i me’l va inspeccionar. Després l’altre. Acte seguit va fer comprovacions de la pell a diverses alçades dels braços. Em va baixar el llençol i va fer el mateix a les cames.
Els vaig mirar horroritzat, paralitzat, com si veure aquells dos cossos uniformats fos la desgràcia més gran de la meva vida, en aquelles circumstàncies. Vaig fingir.
No sé de quines coses estàs parlant, Bene. Em pregunto quin misteri en portes de cap. Però ara, l’única cosa que m’interessa és la teva salut –la Polophyna havia adoptat un rictus seriós poc habitual en ella.
-Estàs dient que el teu pare és un psicòpata –va dir la Tatjana mirant-me fixament.
-Digues-m’ho tu. Cal que repassem alguns moments… amb tu, amb mi, amb la mare…? És un psicòpata de manual. Salvant les distàncies amb els assassins en sèrie,
Van ser uns segons, però la mesura del temps sempre és relativa. Allò va ser etern. Eternament bonic. Sóc curiós de mena, tot m’interessa perquè qualsevol cosa esdevé coneixement i la possibilitat d’eixamplar la ment. Dit això, no recordo haver viscut cap altre moment amb l’interès apassionat en què vaig viure aquella dolça erupció volcànica.
I aleshores es va produir un d’aquells moments màgics de vida al qual vaig assistir com si fos un espectador ocasional. Volia dir coses, però una força interior laudatòria només em va permetre observar com la natura antropològica esdevé immensa en un acte tan senzill com atendre i curar una ferida.
En sortir de la dutxa vam escoltar un crit. No hi havia dubte que era de la Tatjana. La Polophyna va obrir la porta del bany i, des del distribuïdor de les habitacions, va preguntar:
-Tot bé, Tatjana?
Quan van marxar en Luisma i la Mia em va acabar de vèncer la son. La Polophyna em va instar a no dir res posant-se un dit a la boca i va xiuxiuejar-me unes paraules a cau d’orella.
Tenia raó la Mia, una de ben grossa està passant i potser acabarem tots plegats amb un tret al cap. Em trobava molt cansat. Massa. Vaig demanar la Polophyna que digués a les amigues de la mare que marxessin, tot agraint-les les seves atencions. Vaig imaginar que oposarien certa resistència però, finalment, van acceptar. No sense condicions: van comunicar la Polophyna que vindrien un parell de cops a la setmana.
La Mia i el Luisma van entrar a la meva habitació com una exhalació. Tots dos eren una mànec de nervis i anaven amerats de suor.
-Què coi ha passat al cementiri? –els vaig preguntar, tot i que gairebé no tenia ganes de parlar-. Per què heu marxat sense dir res, collons? No heu anat a la comissaria i la policia no ha parat de preguntar-me on éreu.
Vaig mirar els policies de cua d’ull, molest, perquè no tenia gens ni mica de ganes d’estar donant explicacions, i molt menys sense tenir certeses. Jo era el primer interessat a saber què nassos havia passat, per què van marxar la Mia i el Luisma precipitadament, sense dir res. Algú que fa això en aquestes circumstàncies és que amaga alguna cosa.
https://www.youtube.com/watch?v=Jy5SwGpuzy4&t=3s
