LA SOLEDAT DELS MIRALLS (37) l L’assalt

J.A. NIEVES

En sortir de la dutxa vam escoltar un crit. No hi havia dubte que era de la Tatjana. La Polophyna va obrir la porta del bany i, des del distribuïdor de les habitacions, va preguntar:

-Tot bé, Tatjana?

No hi va haver cap resposta. La Polophyna em va abrigar amb un tovallola gran i va baixar les escales cap el menjador mentre jo em dirigí poc a poc cap a l’habitació. Mentre seia a la vora del matalàs, vaig escoltar veus estranyes d’home, un cop sec i un altre de sord, acte seguit, que vaig interpretar com la caiguda d’un cos al terra.

-Polophyna, què passa?

Cap resposta. Vaig escoltar com algú pujava les escales i de sobte em vaig trobar dos homes al llindar de la porta de la meva habitació. Vestien texans, caçadora de cuir i botes. Un era més alt que l’altre, però tots dos feien pinta d’estar modelats per rutines de gimnàs. Haurien d’estar molt segurs del que estaven fent ja que no portaven la cara tapada. No els coneixia de res. Vaig deduir que no eren de la zona i per això no els importava anar al descobert desafiant el fet de poder ser identificats en algun moment. Potser també perquè duien armes.

Ambdós eren de pell blanca, de galtes rosades i cabell castany, la cara tirant a ovalada i curiosament els llavis (encara no havien dit paraula) moderadament oberts. Vaig deduir que eren caucàsics.

Mentre el més alt em mirava fixament, el més baix, mirant-se l’habitació per tots costats, em va interpel·là.

-Així que tu ets el sonat de la vaga de fam? –gairebé no em va mirar. Es va detenir força estona a mirar els dibuixos de serps que penjaven de les parets.

-Què heu fet a les dones? –vaig inquirir.

-Calla, babau! No estàs en condicions de preguntar res. Mira-te’l, si gairebé no s’aguanta els pets –va continuar el més baix.

Em vaig haver de contenir per no dir res (cosa que va contra els meus principis)  tot pensant que serien capaços de qualsevol bestiesa.

-La infermera ha sofert un petit accident. Semblava disposada a causar enrenou i hem hagut de redreçar les seves intencions – va dir, ara sí, el més alt. Res greu. Més tard intercanviareu els papers, tu la pots curar i ella que faci de malalta. Pot ser divertit.

La ràbia em va venir com una mena de tsunami i hauria estat capaç de tot, però no tenia forces per a res. “Polophyna, si aquests animals t’han fet mal me n’ocuparé d’ells”, vaig pensar mirant el sèrum que queia lentament a l’interior de l’ampolla com aquells minuts que queien a l’interior de l’habitació i semblaven interminables.

Abans de poder dir res, el més baix va tornar a dominar la situació i etzibà:

-Ja està bé, collons! Estem perdent massa temps. On són els teus amics. Teníem clar que vindrien a veure’t i pensàvem que els enxamparíem aquí. Hem anat a casa seva i no hi eren.

-I com voleu que jo ho sàpiga? No m’expliquen tot el fan.

-Ah, no? Nosaltres tenim un altre parer –continuà el més baixet.

Ens va arribar un gemec amagat provinent del menjador.

-Tot bé Dimitri, per aquí baix?

El tal Dimitri va dir alguna cosa que no vaig entendre però que va deixar convençuts als invasors de dalt. En aquell moment, el més baix va arrencar un dels dibuixos de la paret, el va doblegar i se’l va posar a una de les butxaques de la caçadora. I, sense solució de continuïtat, es va apropar a l’ampolla de sèrum i la va començar a magrejar delectant-se del seu domini de la situació. Per un moment vaig pensar que l’arrencaria com havia fet poc abans amb el dibuix.

-Et diré una cosa, xaval –proseguí el més baix mentre recolzava les seves mans en la vora del matalàs, deixant les meves cames entre els seus braços, i apropava fastigosament el seu rostre al meu-. Si no els trobem aviat tornarem a venir, o sigui que ja saps el què has de fer.

Va fer un gest de cap al seu company i van abandonar l’habitació. Ja al menjador van dir unes paraules amenaçadores i van marxar amb un cop de porta.

Vaig cridar el nom de Tatjana i Polophyna. La primera em va dir que no em preocupés, que estaven bé

-Ara pujem, Bene.

Quan van arribar a l’habitació i vaig veure la cara sagnant de Polophyna vaig maleir el dia en què decidí iniciar la vaga de fam.

 

Share This