LA SOLEDAT DELS MIRALLS (36) l El darrer acte íntim

J. A. NIEVES

Quan van marxar en Luisma i la Mia em va acabar de vèncer la son. La Polophyna em va instar a no dir res posant-se un dit a la boca i va xiuxiuejar-me unes paraules a cau d’orella.

-Estigues tranquil, no diguis res, no vull que parlis ara. Tanca els ulls i deixa’t anar, estaré al teu costat tota la nit.

Estava molt cansat. El darrer que recordo d’aquella nit son les seves carícies mesant el cabell que em quedava, la cara, el coll, el pit, el baix ventre i una erecció ingrata abans de perdre la consciència.

Tot és una qüestió de fronteres. Vivim franquejant fronteres, murs de contenció que ens delimiten i esdevenen espais de pertinença. Les fronteres es relacionen amb la llibertat de pensament i acció. L’acte de viure és un catàleg de fronteres amb molts registres. La mort també. Però fins que arriba el moment de traspassar el mur de la consciència anem provant la manera de sortejar, saltar o enderrocar altres barreres més o menys necessàries; més o menys absurdes; més o menys assassines. Com la barrera de la misèria i la degradació. O de la indignitat. La barrera construïda entre ELL i jo és absurda, com una diarrea severa encapsulada. Un malson nietzscheà. I ambdós alimentem la bèstia del fracàs afectiu com una droga que et va destruint a poc a poc.

Jo tinc tendència a traspassar fronteres que aparentment endrecen la vida. La Polophyna s’ha sumat a la insubmissió amatòria i conjuntament hem foradat el mur de la raó. Aquell que convé saltar algun cop a la vida. Aquella nit vaig tenir un somni que em va fer suar de manera alarmant. Corríem despullats per un camp de gira-sols agafats de les mans sota un sol excessiu. Anàvem fent saltirons rient i cantant com posseïts per una mena de plaer absolut quan de sobte el terra es transformà en un immens mirall trencat. No podíem deixar de saltar i cantar i riure malgrat els vidres se’ns clavaven als peus i la sang brollava abundant negant aquell mar de cristall trencat. Al mig del camp hi havia una cadira de rodes on seia la mare amb la mirada perduda i totalment aliena a la nostra presència. En un moment donat va estendre els braços com per rebre algú que venia per l’horitzó. Sense deixar de saltar i riure, i sagnar, vaig veure que era ELL que s’apropava somrient fins arribar a l’alçada de la mare.

-Què hi fas, aquí? –va dir ELL.

-He canviat de cotxe –va dir la mare. Aquest és d’una sola plaça, com tu no volies venir amb mi…

-Però què hi fas, aquí? Havies d’estar a Barcelona per tractar els detalls de l’edició del teu llibre.

-Ja ho sé, però els gira-sols són plantes per ser vistes i admirades. Has vist que gran està el nostre fill? Està sagnant molt, l’hauries de portar a l’hospital.

-Potser sí, però tinc reunió del partit. Ja saps que s’apropen les eleccions i ens juguem la continuïtat.

-Ho entenc, però el nostre fill sagna. No trobes que l’hauríem de dur a l’hospital?

-Està rient i saltant. La sang és una manera de cridar la nostra atenció. Bé, més aviat la teva, com sempre.

-No ho diguis això. Pateixo per si es dessagna.

-Se’l veu feliç. No pateixis

Aleshores el terra de miralls trencats es va obrir i la mare asseguda a la cadira de rodes es va enfonsar en el buit. ELL va retornar cap a l’horitzó i jo em vaig aturar mirant com la sang que brollava dels nostres peus queia pel forat pel qual havia caigut la mare.

La suor era exagerada. Havia negat bona part del llit i la samarreta de màniga curta que duia. Només dormo amb una samarreta, a qualsevol època de l’any. Possiblement la vivència onírica i la real es van fondre i es van retro-alimentar. No sé si la suor va provocar el simbolisme de la sang o a l’inrevés. El cert és que la Polophyna em va dir l’endemà que havia estat tota la nit molt agitat i que en alguns moments es va alarmar per la manera en què estava suant.

Si ELL estava a casa o no m’era indiferent. Havia arribat a un punt en què vivia la immediatesa de les meves sensacions orgàniques i les meves cabòries en relació a la mort del Toño.

Quan vaig despertar la Polophyna em va portar a la dutxa i va dir laTatjana si podia canviar la roba del llit.

Mentre l’aigua em queia pel cos, no podia imaginar el que va passar més tard.

Share This