Una de les poques coses que sabem d’aquest mandat municipal -no legislatura, perquè als Ajuntaments no es fan lleis- és que a Torredembarra tindrem com a mínim tres alcaldes durant quatre anys. Els resultats de les eleccions del 28-M van deixar un panorama molt obert, amb diverses majories de govern possibles.
Diuen que fa anys els governs de Torredembarra es decidien en el reservat d’un restaurant. Comptaven més els números que els projectes, les ganes de moure fils més que no pas les de millorar la Torre.
Potser una de les preguntes més rellevants que tota persona es fa en algun moment de la seva vida és “qui soc jo?”. La resposta és, potser també, la més difícil de respondre donat que ser fidel a nosaltres mateixes implica sovint un enfrontament entre la creença d’allò que ens han dit que som i allò que sentim que som.
Segons dades Idescat, a Catalunya hi ha 780.500 persones vivint soles, un 42,5 % de les quals tenen més de 65 anys. La soledat afecta més de 175.000 persones grans. Aquesta pandèmia ha visualitzat aquesta soledat en el nostre entorn.
Fa uns anys es va posar molt “de moda” parlar de la intel·ligència emocional; es feien fins i tot tertúlies als bars sobre si tal o tal altre era molt intel·ligent: “però, tia, aquest no té intel·ligència emocional, és un capullo egocèntric; què vols que et digui, prefereixo ser tonta i tenir intel·ligència emocional”, com si adjudicar-se aquesta intel·ligència no fos d’egocèntrica i criticar algú a les esquenes de capulla integral.
Quarts de vuit del matí, avui em toca esperar un tren a la deteriorada estació de Torredembarra i el sol ja escalfa amb intensitat en aquest calorós mes de maig que fa presagiar un estiu sufocant. Per alleugerir l’espera faig una ullada a les xarxes socials, on l’ambient electoral també es va escalfant amb la mateixa intensitat que el temps meteorològic.
Trafegant entre els documents del meu despatx, m’he trobat amb aquesta fotografia que il·lustra el present article, que m’impressiona cada vegada que la contemplo i que m’ha empès a escriure. Es pot veure una multitud de gent a la plaça del Castell de Torredembarra reunits per poder escoltar un míting que va donar Marcel·lí Domingo i que dit de passada, era un polític molt seguit i estimat per molts torrencs.
El guionista de la política torrenca ha tornat a lluir-se amb els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig. Torna la fragmentació després de quatre anys d’oasi en forma de majoria absoluta d’Esquerra Republicana i els partits recuperen la calculadora per avaluar quins pactes són possibles per escollir el proper alcalde de Torredembarra.
Estem acostumats que els cara a cara siguin amb idees i ideologies oposades, amb retrets i tensos. En canvi, el de la Torre va ser tranquil, respectant el torn de paraula, sense ofenses i amb poques acusacions. De fet, una de les frases més repetides va ser: “Jo també hi estic d’acord”.
Aquest mes d’abril, La Sínia conjuntament amb l’Ajuntament de Tarragona i el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya hem signat el conveni de custòdia dels terrenys del Vinyet, un espai de quasi 21 hectàrees al marge esquerra de la desembocadura del riu Gaià.
Per endavant vull dir que considero que la plaga més nociva pel planeta som els humans, però per consolidar la nostra hegemonia sovint hem d’esclafar-ne d’altres que treuen el cap. A Torredembarra, la brutícia i la deixadesa han fet proliferar més que mai els coloms i des de fa uns anys, fins i tot els trobem a la platja, on es juguen la vida amb uns espècimens força més grans com són les gavines.
Em poso de nou a escriure a les portes de Sant Jordi, el dia més bonic de l’any i la veritable Diada Nacional que realment mereixem. El dia més bonic de l’any, matiso, si la classe política no l’espatlla amb el tradicional i maldestre arsenal de paradetes i la necessitat primitiva de sortir a totes les fotos.
En l’article anterior esbossàvem i resumíem alguns dels aspectes que l’urbanisme biofílic contempla. Avui volem seguir ampliant-ho pel que suposa implicar-se en la xarxa de ciutats Biofíliques.
Fa uns mesos, el mateix migdia de diumenge que els Nois de la Torre van guanyar el concurset (exaequo amb els de Berga però ho poso així, entre parèntesi perquè, clar, és Berga), el Toni Luco me va cridar: “VicJota! A veure si escrius de castells!” I jo li vaig dir “Claro que sí, Toni Luco. Avui mateix m´hi poso”.
Aquest primera article sobre biofília pretén ser una aportació més per a un debat conjunt i participatiu que enriqueixi els futurs plans urbanístics que s’aprovin per a Torredembarra.
Sempre penso que quan vaig de la ràdio a l’ajuntament o a cobrir algun acte al centre del poble, hauria d’anar com els ruquets: amb unes pantalles al costat dels ulls per prevenir les distraccions i les temptacions.
Està clar que no n’hi ha prou amb una data oficial com la d’avui, Dia Internacional de les Dones, per reivindicar la lluita feminista en els múltiples àmbits de la nostra societat encara dominats pel patriarcat.
El ”iep, com anem?” o el “què fem?” d’ascensor o de carrer va sovint amanit amb un comentari sobre el temps i el clàssic “no sé on arribarem!”, exclamació còmplice i innòcua. Convencions socials per no discutir sobre si el Procés és viu o mort, si Xavi té prou experiència, si ets de Shakira o de Piqué, de Piqué o de Shakira, o qualsevol altre qüestió que pot desembocar en una discussió estèril quan hi ha pressa.
