VIVIAN SEGURANA
Potser una de les preguntes més rellevants que tota persona es fa en algun moment de la seva vida és “qui soc jo?”. La resposta és, potser també, la més difícil de respondre donat que ser fidel a nosaltres mateixes implica sovint un enfrontament entre la creença d’allò que ens han dit que som i allò que sentim que som. Trobar la resposta a aquesta pregunta és sempre un viatge d’introspecció que pot dur a una autenticitat que desmunta totes les idees preconcebudes i, per tant, per algunes persones aquest enfrontament va més enllà d’elles mateixes i han de lluitar contra una societat que les va etiquetar en el moment de néixer com a “nen” o “nena” sense tenir en compte que sexe i gènere no sempre van de la mà. És el cas de les persones trans, sovint marginades i atrapades en una espiral d’exclusió social a causa d’uns prejudicis i uns estereotips que no són altre cosa que una imposició de la societat. És cert que la història ha canviat molt d’ençà que la llei sobre perillositat i rehabilitació social, en la que tota conducta que qüestionés el model “essencialista” era objecte de persecució legal, va ser derogada l’any 1979. Avui en dia la visibilitat trans és més acceptada que mai, tot i que encara hi ha una part de la societat que sembla no adonar-se’n que a la vida no tot és blanc i negre, que hi ha un arc de sant Martí de possibilitats, com molt bé ho va exposar la fotoperiodista Macarena Garcés Castiella en una exposició inaugurada el passat mes de març a la Casa de Cultura Cal Cabaler, a càrrec del col·lectiu feminista Papallones Liles de Creixell, sobre la lluita de dues nenes trans per veure reconegut el gènere amb el que s’identifiquen.
Potser si ens mirem al mirall trobarem que la resposta a la pregunta “qui soc jo?” va més enllà d’una etiqueta, perquè, al cap i a la fi, només nosaltres podem decidir la nostra identitat, la nostra preferència sexual i per suposat com volem expressar el nostre gènere.
Qui soc? Jo soc una persona. I tu?
