Em poso de nou a escriure a les portes de Sant Jordi, el dia més bonic de l’any i la veritable Diada Nacional que realment mereixem. El dia més bonic de l’any, matiso, si la classe política no l’espatlla amb el tradicional i maldestre arsenal de paradetes i la necessitat primitiva de sortir a totes les fotos.
En l’article anterior esbossàvem i resumíem alguns dels aspectes que l’urbanisme biofílic contempla. Avui volem seguir ampliant-ho pel que suposa implicar-se en la xarxa de ciutats Biofíliques.
Fa uns mesos, el mateix migdia de diumenge que els Nois de la Torre van guanyar el concurset (exaequo amb els de Berga però ho poso així, entre parèntesi perquè, clar, és Berga), el Toni Luco me va cridar: “VicJota! A veure si escrius de castells!” I jo li vaig dir “Claro que sí, Toni Luco. Avui mateix m´hi poso”.
Aquest primera article sobre biofília pretén ser una aportació més per a un debat conjunt i participatiu que enriqueixi els futurs plans urbanístics que s’aprovin per a Torredembarra.
Sempre penso que quan vaig de la ràdio a l’ajuntament o a cobrir algun acte al centre del poble, hauria d’anar com els ruquets: amb unes pantalles al costat dels ulls per prevenir les distraccions i les temptacions.
Està clar que no n’hi ha prou amb una data oficial com la d’avui, Dia Internacional de les Dones, per reivindicar la lluita feminista en els múltiples àmbits de la nostra societat encara dominats pel patriarcat.
El ”iep, com anem?” o el “què fem?” d’ascensor o de carrer va sovint amanit amb un comentari sobre el temps i el clàssic “no sé on arribarem!”, exclamació còmplice i innòcua. Convencions socials per no discutir sobre si el Procés és viu o mort, si Xavi té prou experiència, si ets de Shakira o de Piqué, de Piqué o de Shakira, o qualsevol altre qüestió que pot desembocar en una discussió estèril quan hi ha pressa.
Porto un temps en la que començo a estar avorrida de tant de Metavers. M’he fet un avatar de supermami que trenca motllos per poder oblidar els quilos de més, les canes i les ulleres del corre-corre a l’escola. Com que sembla ser que el COVID fins a nova variant i dosi de vacunació s’ha acabat, hi ha un munt de conferències, jornades i trobades sobre el metavers però en viu i en persona (curiós).
Torredembarra comparteix bastants problemes amb els pobles i ciutats del seu entorn. Un d’ells és la manca d’oci nocturn. Sembla mentida, però la Torre tenia molts més bars i discoteques quan hi havia 4.000 persones empadronades que ara, quan ja som quasi 18.000.
Vagi per endavant que, més enllà d’algunes col·laboracions periòdiques, no formo part del projecte periodístic del Torredembarra Actualitat. Però avui vull començar amb una lloança a aquest mitjà… ja veuran per què. Ja fa més de tres anys que el diari que tenen entre mans surt mensualment al carrer.
Ja han transcorregut uns quants dies de 2023, però encara és habitual escoltar i iniciar una conversa amb un ‘Bon any nou!’. Desconec si hi ha algun protocol al respecte, però els meus millors desitjos per tots vostès en aquest nou any.
Hi ha més d’una Torredembarra. O Torre d’en Barra. D’algunes en parla el lingüista Joan Coromines en el seu Onomasticon Cataloniae. Diu que el nom designa antics castells o “entitats anàlogues” a partir del sobrenom de cavallers que duien una Barra o porra. Així, hi ha una Torre d’en Barra al terme d’Amer, a la Selva.
“Se necesita personal masculino”. Així, sense complexes, ben a la vista de tothom, un cartellet en un establiment de la Torre (sí, LA TORR[ə], articulada i neutre, si us plau!). No donaré pistes de quin establiment és, perquè vull creure que no es tracta d’una provocació, sinó d’una interiorització acrítica de certs tòpics o tradicions que busquen etiquetar i empobrir col·lectius tan diversos i rics com “els joves”, “les dones”, “els immigrants”, “els pixapins” i un llarg etcètera.
Des de l’inici de Torredembarra Actualitat em vaig proposar no parlar de política local. Així que per justificar aquest article m’he repetit unes quantes vegades que la meva intenció és parlar de persones i no pas de partits.
Aquesta setmana passada, desenes de torrencs i torrenques responien a una enquesta telefònica sobre política al municipi. Els enquestats havien de valorar alguns regidors i caps de llista de les properes municipals i obres i problemes d’aquest mandat. O els mitjans de comunicació a través dels quals s’informen, entre altres qüestions.
Quan era petit i estudiava al Col·legi Antoni Roig m’impressionava aquell enorme retrat en blanc i negre d’un home seriós. Estava situat a prop de la sala de professors. Ens deien que era el fundador de l’escola i, quan preguntaves a casa, t’explicaven que era un home que es va fer ric a Cuba traficant amb esclaus i que estava sepultat al terra al cementiri de Torredembarra perquè tothom el trepitgés i purgar d’aquesta manera el seu fosc passat com a negrer.
Les Dones grans, poques vegades denuncien al seu agressor, la majoria de vegades en el seu entorn familiar més proper (cònjuge, fill…) que per por, vergonya, dependència econòmica i emocional, soledat, escut creat per protegir el seu propi silenci,demències, falta de suport entorn, no trencar nucli familiar, desconeixement de circuits d’ajuda i social, per el paper tradicional de gènere.
De segur que a la majoria de vosaltres el nom de Francisca de Pedraza no us diu res, i és que el seu cas és bastant desconegut, com ho han estat al llarg dels segles els noms de moltes dones que han lluitat per canviar la història. Francisca de Pedraza va ser la primera dona en denunciar, l’any 1620, violència masclista.
