A la Torre hi han vingut a viure persones interessants, que sovint no coneixem (encara). Persones que fan tasques imprescindibles per a la societat. És el cas del realitzador de documentals Albert Sanfeliu Rodríguez, que hi va arribar per quedar-s’hi a viure el desembre del 2019. L’Albert és el director creatiu de la productora audiovisual Pandora Box TV i ha codirigit amb Teresa Soler Garrido el documental Patriarcado, el organismo nocivo.
Una de les poques coses que tinc a casa de l’avi Joan és la bandera amb els colors de la UD Torredembarra. Recordo que va portar metres i metres de tela als anys noranta per celebrar l’ascens de l’equip a Preferent. Vint anys després, la vaig portar al camp el dia que la nostra UDT pujava a Primera Catalana.
És l’hora del cafè matiner i com sempre, faig una parada per pensar en la feina del dia i organitzar-me. Avui aprofito per escriure aquestes quatre ratlles d’opinió. Mentre vaig rumiant què dir, em pregunto com estaran vivint les dones d’Ucraïna, de Rússia o de l’Afganistan, per posar-ne alguns exemples, aquest 8 de març.
Fa uns dies rellegia un article a tres mans al diari El País fet per les periodistes Paola Nagovitch i Lucía Foraster, i el periodista Íñigo Domínguez, sobre els més de 600 casos d’abusos sexuals a l’Església catòlica, una obra d’art periodística que permetrà investigar aquests fets repugnants després que així ho aprovés el Congrés dels Diputats.
Fa poc, es va presentar un llibre: M’agrada escriure. M’agrada rabiosament, que recull les cartes que Teresa Pàmies va destinar al seu marit i als seus fills. Teresa Pàmies (Balaguer 1910 – Granada, 2012), Creu de Sant Jordi, Premi d’Honor de les lletres Catalanes, va ser una gran escriptora, amb obres tan celebrades com Testament a Praga, Quan érem capitans,
Als periodistes ens agrada molt parlar de la nostra professió. Moltíssim. I reflexionar-hi, donar-hi voltes, i voltes… Normalment, ho fem quan ens trobem uns quants companys igual de ‘malalts’ pel periodisme, i si pot ser amb una canya sobre la taula, millor. O dues. El passat dissabte 29 de gener, però, va ser un dia diferent.
Una de les gran mancances que s’atribueix a l’actual sistema democràtic és la manca de participació de la ciutadania en la presa de decisions de les institucions. Torredembarra no n’és una excepció, i tret de petits períodes en els quals s’ha intentat donar veu a la població en alguns temes, normalment els torrencs i torrenques estan limitats a expressar la seva opinió.
Amb freqüència s’associa una bona alimentació a un alt pressupost. Però sí que podem portar una dieta saludable, pràctica i accessible. Aquí us deixaré una llista amb els 4 punts principals per aconseguir-ho.
La innovació és una manera de ser i de fer transformant noves idees en productes, serveis o béns amb un impacte econòmic i/o social. A vegades quan ens parlen de tecnologia sembla que parlem d’un altre món que no va amb nosaltres, però avui en dia tot està connectat i tot ens interpel·la i afecta a tots.
L’AMIC, l’entitat referent que aplega 475 mitjans de premsa en paper i digital de tots els territoris de parla catalana, vol manifestar la preocupació de tot el sector per l’increment desorbitat dels preus de les matèries primeres, especialment del paper que en només un any ha patit un increment que supera el 70%.
Quan em poso a escriure aquest article, me n’adono que fa dies que no trepitjo els carrers de la Torre. No per falta de ganes, precisament. Podria dir que la pandèmia és un dels principals motius. De fet, ho és. La pandèmia i tots els seus efectes en la nostra vida quotidiana. Les rutines són més avorrides que de costum.
“Els reis, els reis la barba els hi creix…” Era el tros de cançó que la meva àvia Elisa cantava en bucle quan acompanyàvem les carrosses dels Reis. Eren els anys vuitanta i seguíem la cavalcada reial per tot el poble, dalt dels cotxes, recollint els caramels que ens llençaven i que ens durarien gairebé fins a l’estiu.
Torredembarra és una ciutat dormitori de Barcelona. S’ha convertit en banlieue de gran ciutat, com les que hi ha a París, amb els seus conflictes i realitats. Moltes segones residències s’han convertit en primeres i això ho ha accentuat la pandèmia i el teletreball.
Si el dia a dia en l’antiga normalitat ja no era gens senzill per a les colles castelleres de petites dimensions, la pandèmia les ha col·locat en una situació veritablement complicada. Els efectes d’una aturada d’un any i mig sense assajos ni actuacions ha perjudicat el centenar de colles del panorama casteller, però ho ha fet amb especial duresa a les més menudes: com és lògic, menys massa social significa menys recursos castellers per recuperar el nivell de 2019.
Aquest primer diumenge de l’any ha començat mogut i amb emocions fortes al Catllar. Una concentració veïnal enfront l’ocupació d’un habitatge a la urbanització Mas Blanc ha sigut tot un èxit de convocatòria amb més de 300 persones segons la premsa.
Amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, l’Ajuntament de Torredembarra va acollir el passat 3 de desembre a usuaris i usuàries de la Fundació Onada i l’Associació Matinada per a la lectura del manifest unitari de la Dincat, la federació d’entitats que treballa per a una plena inclusió de les persones amb capacitats disfuncionals de Catalunya.
La invisibilitat del cinema en català cada cop és més evident. L’audiovisual en català (doblat, subtitulat o en versió original) ja no és una opció susceptible de tria: els exhibidors i les sales de cinema no el programen, les plataformes digitals no el tenen al catàleg, els videojocs l’ignoren, i les xarxes socials que promouen continguts i clips per a un públic jove tampoc el contemplen.
S’acaba l’any i ens toca fer un repàs de tot el que, aviat, deixarem enrere. Tanmateix sembla que la narrativa pandèmica en què vivim des de fa 21 mesos té capítols per temps. Sembla que les relacions profundes es van ancorar el 2019, quan crèiem que érem lliures i que tot allò que passava fora de casa no ens passaria a nosaltres.
