NÚRIA GÓMEZ
És l’hora del cafè matiner i com sempre, faig una parada per pensar en la feina del dia i organitzar-me. Avui aprofito per escriure aquestes quatre ratlles d’opinió. Mentre vaig rumiant què dir, em pregunto com estaran vivint les dones d’Ucraïna, de Rússia o de l’Afganistan, per posar-ne alguns exemples, aquest 8 de març. Totes elles tenen un vincle en comú de patiment extrem. Les unes pel conflicte bèl·lic que les taca de sang i mort. Les altres perquè veuen com els drets aconseguits amb vint anys de creixement, amb possibilitats d’empoderament, s’esquinça i malmet, fins ves a saber quan.
Amb aquest escenari, ens hem plantat davant de tots els missatges del 8M, que ens colpegen des d’arreu, portant-nos a l’evidència i reflexió de la fragilitat de tots, dones i homes en un món completament globalitzat. La guerra empobreix les vi[1]des, desfà projectes, malmet il·lusions i tot queda truncat. L’atac a la central nuclear més gran d’Europa, sigui de qui sigui l’atac, ha posat en evidència que el canvi climàtic, tot i ser importantíssim i de màxima prioritat per a l’ONU enguany, queda en segon pla, l’atac nuclear ho arrasaria tot.
Soc agent social feminista, activista a favor dels drets de la dona des de fa molts anys. Podria dir, sense por a equivocar-me, que una opinió gairebé generalitzada és que les dones volem ser visibles, volem que se’ns valori pel nostre treball, per les nostres capacitats i bons resultats. No volem ni quotes ni discriminar els homes, almenys jo no. Volem la igualtat real d’oportunitats, tot dient que la desigualtat salarial és un fet, que el sostre de vidre oprimeix i que encara hi ha molt de camí per recórrer i així ho seguirem denunciant any rere any. Però avui asseguda a la terrassa, mentre vaig escrivint aquest pensaments i m’acabo el cafè, em venen al pensament totes les fites assolides, que no són poques. I no puc deixar de dir alt i clar que el dia 8 de març, el Dia de la Dona, és una data per rei[1]vindicar, sense oblidar-nos tampoc de celebrar.
