“Els reis, els reis la barba els hi creix…” Era el tros de cançó que la meva àvia Elisa cantava en bucle quan acompanyàvem les carrosses dels Reis. Eren els anys vuitanta i seguíem la cavalcada reial per tot el poble, dalt dels cotxes, recollint els caramels que ens llençaven i que ens durarien gairebé fins a l’estiu.
Torredembarra és una ciutat dormitori de Barcelona. S’ha convertit en banlieue de gran ciutat, com les que hi ha a París, amb els seus conflictes i realitats. Moltes segones residències s’han convertit en primeres i això ho ha accentuat la pandèmia i el teletreball.
Si el dia a dia en l’antiga normalitat ja no era gens senzill per a les colles castelleres de petites dimensions, la pandèmia les ha col·locat en una situació veritablement complicada. Els efectes d’una aturada d’un any i mig sense assajos ni actuacions ha perjudicat el centenar de colles del panorama casteller, però ho ha fet amb especial duresa a les més menudes: com és lògic, menys massa social significa menys recursos castellers per recuperar el nivell de 2019.
Aquest primer diumenge de l’any ha començat mogut i amb emocions fortes al Catllar. Una concentració veïnal enfront l’ocupació d’un habitatge a la urbanització Mas Blanc ha sigut tot un èxit de convocatòria amb més de 300 persones segons la premsa.
Amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, l’Ajuntament de Torredembarra va acollir el passat 3 de desembre a usuaris i usuàries de la Fundació Onada i l’Associació Matinada per a la lectura del manifest unitari de la Dincat, la federació d’entitats que treballa per a una plena inclusió de les persones amb capacitats disfuncionals de Catalunya.
La invisibilitat del cinema en català cada cop és més evident. L’audiovisual en català (doblat, subtitulat o en versió original) ja no és una opció susceptible de tria: els exhibidors i les sales de cinema no el programen, les plataformes digitals no el tenen al catàleg, els videojocs l’ignoren, i les xarxes socials que promouen continguts i clips per a un públic jove tampoc el contemplen.
S’acaba l’any i ens toca fer un repàs de tot el que, aviat, deixarem enrere. Tanmateix sembla que la narrativa pandèmica en què vivim des de fa 21 mesos té capítols per temps. Sembla que les relacions profundes es van ancorar el 2019, quan crèiem que érem lliures i que tot allò que passava fora de casa no ens passaria a nosaltres.
A l’envelat de la Festa Major d’Altafulla, un poble veí i prou net situat aproximadament a un quilòmetre i de rivalitat endèmica amb Torredembarra, una noia jove va pagar una cervesa amb targeta. Fa dècades que l’ús de la targeta està normalitzat a Catalunya, també a Altafulla. Simplement, em va sobtar que l’escenari de la transacció fos un envelat.
Jo, ingenu de mi, creia que una mare (un estat) que té quatre fills (quatre llengües oficials), comportant-se com un bona mare, i no com una madrastra, sempre estimarà tots els seus fills per igual, estarà orgullosa d’ells i no escatimarà esforços per defensar-los, protegir-los i fer-los progressar.
En les darreres setmanes, ha estat tendència tant en l’actualitat política com en el si de la societat, el pas dels trens de mercaderies per la línia de la costa. Han realitzat accions informatives a peu de carrer, han aconseguit que els Ajuntaments, entre els quals els d’Altafulla i Torredembarra, hagin signat el seu manifest, i la seva darrera mostra de força va tenir lloc el passat 19 de novembre, on van aconseguir reunir diferents sectors (Port, Química, Turisme, Patrimoni) en un acte obert a la ciutadania.
republicanismeEl passat 18 d’abril, es va celebrar l’acte institucional de l’Ajuntament de Torredembarra per commemorar els 90 anys de la proclamació de la Segona República. Al pati del Patronat Antoni Roig, amb la presència de familiars dels regidors que van constituir el consistori republicà torrenc, els historiadors, Jordi Suñé i David Morlà, ens van recordar l’alegria amb què Torredembarra celebrà la seva proclamació. Passats uns mesos, en el marc de l’aniversari, potser fora bo recordar els valors associats a la Segona República en clau de present i futur.
Fa uns dies hem celebrat la Castanyada, Tots Sants i el dia dels difunts. No tothom ho ha celebrat de la mateixa manera. El capvespre del trenta-u d’octubre, a la Torre, ens va envair una munió de mostres, morts vivents, vampirs i bruixes… Una mena de carnaval terrorífic.
Des de l’erupció del volcà de La Palma els mitjans de comunicació en seguim minut a minut les novetats. S’ha convertit gairebé en una secció, com la del temps. Tot i que sembla que el volcà i l’illa han estat analitzats des de tots els punts de vista, hi ha un tema que no he vist tractat a TV3 ni a altres mitjans d’aquí. I és la gran relació històrica de La Palma i Catalunya.
Des de la barrera, ja us puc confirmar que és cert allò que diuen que tot es veu d’una altra manera. Ja fa prop de mig any que vaig decidir deixar el periodisme actiu per dedicar-me a una altra cosa, i si soc sincer en aquest semestre no he tornat a sentir gaire la necessitat de posar-me a escriure. Crec, de fet, que he sentit amb molta més nitidesa la necessitat de no fer-ho, de callar, de guardar silenci. Que consti que ho dic en positiu.
Les molèsties estomacals solen estar associades a un excés d’acidesa, però moltes vegades el motiu és justament el contrari. Perquè l’estómac faci la digestió de manera correcta, cal tenir la quantitat justa d’àcid clorhídric.
Hemos terminado las vacaciones estivales y ya estamos volviendo a la rutina. Deberíamos sentirnos llenos de energía para empezar nuevos retos, pero pese a tener el estrés un poco más controlado, el cuerpo ha sufrido con tantos cambios. Notamos la barriga más hinchada, el estómago más sensible, unos kilos de más y mucha pereza acumulada. ¿Qué nos pasa?
La mort del Joan Maria Mercadé ens arriba un dissabte plujós de Tots Sants. La Torre i Baix a Mar ploren l’adeu d’un dels mites futbolístics de la vila, dels pocs torrencs que han arribat a primera divisió. Però, sobretot, estem tristos perquè el Joan Maria era una bona person
Asseguda a la terrassa d’una d’aquelles cafeteries amb encant que hi ha a Torredembarra, ensumant el cafè de la petita tassa que m’acompanya, em sento feliç. El sol de tardor, que escalfa sense ganes, la llum que s’esmorteix de mica en mica i tot seguit el capvespre, que m’embolcalla a poc a poc. S’està fent fosc. Miro al meu voltant i paro atenció, mentre em deixo transportar per una certa melangia.
