A l’envelat de la Festa Major d’Altafulla, un poble veí i prou net situat aproximadament a un quilòmetre i de rivalitat endèmica amb Torredembarra, una noia jove va pagar una cervesa amb targeta. Fa dècades que l’ús de la targeta està normalitzat a Catalunya, també a Altafulla. Simplement, em va sobtar que l’escenari de la transacció fos un envelat.
Jo, ingenu de mi, creia que una mare (un estat) que té quatre fills (quatre llengües oficials), comportant-se com un bona mare, i no com una madrastra, sempre estimarà tots els seus fills per igual, estarà orgullosa d’ells i no escatimarà esforços per defensar-los, protegir-los i fer-los progressar.
En les darreres setmanes, ha estat tendència tant en l’actualitat política com en el si de la societat, el pas dels trens de mercaderies per la línia de la costa. Han realitzat accions informatives a peu de carrer, han aconseguit que els Ajuntaments, entre els quals els d’Altafulla i Torredembarra, hagin signat el seu manifest, i la seva darrera mostra de força va tenir lloc el passat 19 de novembre, on van aconseguir reunir diferents sectors (Port, Química, Turisme, Patrimoni) en un acte obert a la ciutadania.
republicanismeEl passat 18 d’abril, es va celebrar l’acte institucional de l’Ajuntament de Torredembarra per commemorar els 90 anys de la proclamació de la Segona República. Al pati del Patronat Antoni Roig, amb la presència de familiars dels regidors que van constituir el consistori republicà torrenc, els historiadors, Jordi Suñé i David Morlà, ens van recordar l’alegria amb què Torredembarra celebrà la seva proclamació. Passats uns mesos, en el marc de l’aniversari, potser fora bo recordar els valors associats a la Segona República en clau de present i futur.
Fa uns dies hem celebrat la Castanyada, Tots Sants i el dia dels difunts. No tothom ho ha celebrat de la mateixa manera. El capvespre del trenta-u d’octubre, a la Torre, ens va envair una munió de mostres, morts vivents, vampirs i bruixes… Una mena de carnaval terrorífic.
Des de l’erupció del volcà de La Palma els mitjans de comunicació en seguim minut a minut les novetats. S’ha convertit gairebé en una secció, com la del temps. Tot i que sembla que el volcà i l’illa han estat analitzats des de tots els punts de vista, hi ha un tema que no he vist tractat a TV3 ni a altres mitjans d’aquí. I és la gran relació històrica de La Palma i Catalunya.
Des de la barrera, ja us puc confirmar que és cert allò que diuen que tot es veu d’una altra manera. Ja fa prop de mig any que vaig decidir deixar el periodisme actiu per dedicar-me a una altra cosa, i si soc sincer en aquest semestre no he tornat a sentir gaire la necessitat de posar-me a escriure. Crec, de fet, que he sentit amb molta més nitidesa la necessitat de no fer-ho, de callar, de guardar silenci. Que consti que ho dic en positiu.
Les molèsties estomacals solen estar associades a un excés d’acidesa, però moltes vegades el motiu és justament el contrari. Perquè l’estómac faci la digestió de manera correcta, cal tenir la quantitat justa d’àcid clorhídric.
Hemos terminado las vacaciones estivales y ya estamos volviendo a la rutina. Deberíamos sentirnos llenos de energía para empezar nuevos retos, pero pese a tener el estrés un poco más controlado, el cuerpo ha sufrido con tantos cambios. Notamos la barriga más hinchada, el estómago más sensible, unos kilos de más y mucha pereza acumulada. ¿Qué nos pasa?
La mort del Joan Maria Mercadé ens arriba un dissabte plujós de Tots Sants. La Torre i Baix a Mar ploren l’adeu d’un dels mites futbolístics de la vila, dels pocs torrencs que han arribat a primera divisió. Però, sobretot, estem tristos perquè el Joan Maria era una bona person
Asseguda a la terrassa d’una d’aquelles cafeteries amb encant que hi ha a Torredembarra, ensumant el cafè de la petita tassa que m’acompanya, em sento feliç. El sol de tardor, que escalfa sense ganes, la llum que s’esmorteix de mica en mica i tot seguit el capvespre, que m’embolcalla a poc a poc. S’està fent fosc. Miro al meu voltant i paro atenció, mentre em deixo transportar per una certa melangia.
Una de les millors cosesque ens regala el setembre és poder tornar al Bar Sport sense haver de fer cua. Les cares del Nin, la Marta, el Noni i companyia revelen el cansament de qui no ha parat de servir esmorzars, dinars i sopar sense treva durant setmanes.
A Esquerra se li pot fer llarg el camí fins a les eleccions de 2023 si no hi ha un cop de timó per afrontar amb més garanties el final de mandat. Més d’un militant republicà torrenc reconeix en privat l’error de no haver pactat amb el PSC malgrat la majoria absoluta. L’acord hauria anul·lat l’única alternativa que hi ha a Eduard Rovira com a alcalde i el govern hauria comptat amb més mans i algunes d’experimentades.
Tothom sap que les feministes vam ser les culpables de la caiguda de l’Imperi romà, de la mort d’en Kennedy i que la covid-19 s’escampés; també ho som de l’escalfament global. Malparlar de les feminazis és un imprescindible a les xarxes socials, especialment al fangar que és Twitter. Les feministes som dones amb bigoti i sense depilar que odiem els homes. És normal, doncs, que tothom es pregunti què fem ara que l’Afganistan ha tornat a caure en mans dels talibans.
Al setembre arriba a la Torre, Tarragona i altres pobles i ciutats la festa major. I els balls parlats: Diables, Malcasats, Dames i Vells… És a dir, un clàssic del teatre, un Shakespeare. No és una exageració. És textual: el crític Stephen Greenblatt explica al llibre El espejo de un hombre. Vida, obra y época de William Shakespeare que, abans de la reforma anglicana, existien en certes parts d’Anglaterra grans espectacles de caràcter religiós i popular que es poden relacionar per temàtica i forma amb els balls parlats de les nostres contrades. I que aquí, amb el catolicisme, han subsistit fins avui. A Anglaterra van perdurar “malgrat la dura oposició de les institucions”, escriu Greenblatt, fins a les dècades de 1570 i 1580: “Aquests anomenats cicles del misteri, un dels grans assoliments del teatre medieval, havien sobreviscut fins a finals del segle XVI a Coventry i en diverses altres ciutats d’Anglaterra.”
Soc una veïna de Torredembarra, molt amant dels animals, sobretot dels gats, i sempre he estat vinculada amb les associacions del poble, ajudant en tot el que he pogut, fins a dia d’avui. Amb aquest escrit, voldria expressar el meu mal estar i dolor, davant uns fets que han tingut lloc al nostre poble, amb una gateta del carrer, la Mixi.
El final de l’estiu —em refereixo com a estiu a allò que engloba els dos mesos en què jo treballo sense caps la meitat del temps i l’altra meitat me l’agafo sempre de vacances—sempre m’evoca trens plens i carreteres col·lapsades. És important recordar en aquest punt, i per donar context a l’article, dues coses no menors: la primera és que inevitablement jo soc de Barcelona. Això vol dir que solia venir a Torredembarra a l’estiu i marxava quan començava el col·legi. He dit que soc de Barcelona però penso que ser barceloní és una actitud; una actitud que no em representa. No sigueu de Barcelona.
Woody Allen va dir: “Una pel·lícula d’èxit és aquella que aconsegueix dur a terme una idea original.” I aquesta frase defineix el FIC-CAT, un projecte nascut des de zero i que, amb molt d’esforç, ha assolit l’èxit. No obstant això, la idea ja s’anava gestant al cap del seu creador, Antonio Barrero, docent de professió i apassionat del cinema. El que no s’imaginava era que aquell propòsit esdevindria un festival d’aquesta magnitud, únic a Catalunya entre els més de 120 que s’hi realitzen. I aquesta idiosincràsia, i altres, el fan original. Segons Allen, aquesta seria la clau de l’èxit.
