Rosalí Rovira Olivé va néixer a Torredembarra el 1855 fill de Dolors Olivé Guardiola i del boter Joan Rovira Flaquer. El seu oncle Joan, germà de la seva mare, era un indià torrenc que havia fet una gran fortuna a Cuba i de la que tota la família se n’havia beneficiat.
El traçat ferroviari a Catalunya és obsolet. I el de la costa sud és sorollós i perillós. I ho serà més. En alguns casos, el disseny de la xarxa té més de 150 anys. Com el tram Martorell – Tarragona, que és del 1861. D’una època que la urbanització del nostre país era molt diferent a l’actual.
L’any 2011 (ja fa tretze anys!), el Diari de la Torre obria en portada amb una fotografia que immortalitzava una eufòrica celebració dels Nois de la Torre. Amb el titular “L’orgull de tot un poble”, s’hi podia veure l’èxtasi blau cel després de completar, en l’antic Concurs7, la millor actuació de la colla des de 1982.
L’AMIC és l’entitat referent dels mitjans de proximitat de tots els territoris de parla catalana, som 600 mitjans associats sota aquest paraigua, que dona servei i veu conjunta a aquest ecosistema comunicatiu territorial únic al món, sens dubte la xarxa de publicacions tant en suport paper, digital com audiovisual més important, rica i diversa de l’àmbit lingüístic català
L’any 2022 durant una reunió de treball, des de La Sínia vam sol·licitar a l’Agència Catalana de l’aigua la redacció d’un estudi d’alternatives per trobar una solució viable a la desconstrucció de l’embassament del riu Gaià. Aquest estudi, que desitgem en breu es presenti, caldrà que tingui en compte diversos factors.
Tu, que crides al bar fent pujar el to de veu als teus contertulians fins ocupar tota la plaça; tu, que deixes en sordesa irreversible a la teva filla recordar-li que el got es deixa a la pica; tu, que cantes a ple pulmó la merda de música que escoltes mentre fregues.
El setembre de 2022 els Nois de la Torre guanyaven la primera jornada del Concurs de Castells conjuntament amb els Castellers de Berga. Repetien castells habituals durant la darrera dècada: el 5de7, el 7de7 i el 4de7 amb l’agulla. Va ser un dia bonic, de reivindicació i d’amor propi.
Dia 3 de setembre. Dimarts. Fot un aiguat al matí. Seguici infantil matinal suspès. L’Ajuntament reprograma l’actuació de la Meravella, que es farà al Casal. Incertesa sobre l’actuació de les Gitanes i dels grups musicals i DJ de la nit. El meteocat diu que sí. Visca la revolució! I la festa!
Torredembarra per la seva situació geogràfica, pel seu clima, pel seu entramat urbanístic, pels serveis que ofereix, entre altres factors, podria considerar-se un poble/ciutat on es pot viure amb una gran qualitat de vida. Però hi ha alguns aspectes que impedeixen que s’arribi a excel·lir en aquesta qualitat. Un d’ells, és el transit de trens al costat dels habitatges, sobretot els de Baix a Mar.
5 d’agost. Tornava de vacances. Vaig arribar a la ràdio amb ganes de plorar. No per la feina. Tinc el privilegi que m’encanta la meva feina. Per la Renfe. Bé, per la “puta” Renfe. Ja em perdonareu, però des que la senadora d’ERC, Laura Castel, s’hi va referir amb aquests mateixos termes en seu parlamentària i davant del ministre de Transports, crec que aquesta denominació ja es pot donar per oficialment institucionalitzada.
El passat divendres 12 de juliol al vespre ens va deixar el Jordi Llopart i Senent, regidor de Cultura, Esports i Turisme des de l’inici d’aquesta legislatura, regidor del nostre Ajuntament des del 1997 i alcalde de Creixell durant un període de temps entre els anys 2003-2004 i des del juny del 2011 al juny de 2023, durant tres mandats consecutius.
Una de les (poques) coses bones de ser miop és que t’ajuda moltíssim a entendre la diferència entre mirar i veure. Ser miop et deixa molt clar que la clau de volta de les coses no és com apareixen, sinó les ulleres amb què t’ho miris. No sé si m’explico. Ser miop t’ensenya que allò important no és el que veus sinó com ho enfoques. I això té una certa importància no per dissertar sobre oftalmologia en un nivell molt precari, sinó per caminar amb un cert criteri —sempre millorable— per la vida.
Torredembarra comença l’estiu amb l’acolliment, per primer cop, del Nomad Festival. Es tracta d’una iniciativa que va néixer fa escassos anys, que consisteix en la celebració d’un festival que aposta pel talent emergent i local i que té una oferta cultural i gastronòmica que pot atraure un públic de qualsevol edat.
Arriba la Festa del Quadre i amb ella tornen els Nois de la Torre. No s’entén la cultura popular torrenca sense el fet casteller. Les cròniques del segle XIX ja parlaven de l’afició dels torrencs als castells, torres i pilars. Un bon exemple és la colla degana, uns Nois que faran cinquanta anys el pròxim 2025 i que viuen un inici de temporada espectacular.
Sóc espectadora de Tv3, sí, ho sóc, ho reconec. Sóc de les que a les sis del matí (parlo en col·lectiu perquè em consta que no sóc l’única) posa el TN en bucle fins a les vuit, quan comença un bon programa d’actualitat presentat per una gran dona. I a partir d’aquí ve la decadència.
De joves, segur que vau conèixer al típic que els seus pares no tenien ni cotxe ni carnet i encara així viatjava pel territori nacional de vacances. Aquest era jo i el territori nacional que van escollir els meus pares era, concretament, Torredembarra.
Aquest passat 12 de juny Eduard Rovira va deixar l’alcaldia de Torredembarra després de nou anys en el càrrec. Ho feia complint un dels punts del pacte signat a l’inici del mandat amb el PSC i Junts i és el cap de llista socialista, Vale Pino, qui li ha agafat el relleu durant dos anys, fins que qui ha ungit com el seu successor,
Trobar una idea que sintetitzi el període d’Eduard Rovira com a alcalde de Torredembarra no és gens senzill. Els convido a fer la prova: intentin definir el seu mandat en una paraula. Si busquen una resposta justa, el més probable és que tinguin dificultats per trobar-la.
