Amb l’aniversari de la mort “d’aquell” (el més gran menyspreu és que et posin aquest nom), s’ha obert, una altra vegada, el debat sobre el coneixement que tenen els joves sobre la història recent d’Espanya, sobre qui era (o millor, què va fer) aquell o sobre la transició i els seus elements. És bastant decebedor, perillós, trist i moltes sensacions més que un percentatge massa elevat de joves consideri que “con Franco se vivia major”.
Ho sap tothom, i és profecia: l’any que ve en fem 40. Els anys passen i, gairebé sense saber com, celebrarem aquest aniversari tan assenyalat i que marca una barrera imaginària en la vida de qualsevol. Som els del 86, els que vam tancar l’antiga escola Antoni Roig i encara vam fer dos cursos a l’actual centre. Els que compràvem les xuxes a les Galàxies quan sortíem de l’escola i als Capritxos del Salvador i la Josefina cada diumenge abans d’anar al cine a La Caixeta.
Diuen que moltes persones, com més grans es fan, més crítiques, més cíniques i més malcarades es tornen, tot i que, també diuen, que les persones grans són com el vi, que amb el pas dels temps, algunes milloren i altres, es malmeten i es converteixen en vinagre. Això és el que em venia a la memòria, quan repassava els meus escrits i em preguntava: cada vegada són més crítics? Destaquen sobretot, la part negativa de l’assumpte tractat?
El passat 1 de novembre, els Nois de la Torre es van reunir amb motiu de la celebració del seu 50è aniversari en un acte que no va ser només un sopar, sinó una nit per commemorar i recordar conjuntament tot allò que han aixecat -literalment i simbòlicament- durant aquest temps ple d’il·lusió i esforç.
Aquest mes de novembre els Grallers d’Altafulla celebren el seu 50è aniversari amb una sèrie d’activitats dins el marc de la Festa Major de Sant Martí. Des d’aquell hivern del 1975 en que van fer la seva primera actuació, ja han passat 50 anys i, fins avui, el grup ha mantingut una activitat continuada i sense interrupcions.
La llista de dèficits socials, culturals, econòmics i de serveis de les comarques tarragonines és ampli i conegut per tothom. Intentar fer vida en transport públic, per exemple, pot arribar ser una odissea. Els serveis sanitaris estan saturats. El model turístic es menja tota l’oferta d’habitatge.
Amb l’aprovació del – Reial Decret 675/2023, de 18 de juliol , pel qual es modifica la intensitat de les prestacions del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, el Govern va anunciar una millora substancial en la cobertura i la qualitat dels serveis. La reforma va incrementar les hores assignades a les prestacions d’ajuda a domicili i va redefinir les intensitats amb la finalitat de reforçar l’atenció a les persones dependents.
Enguany es tornarà a representar l’obra teatral L’Estel de Natzaret, la versió dels Pastorets que va escriure Ramon Pàmies Pina a finals del segle XIX i que va ser estrenada el 1903 al Centre Catòlic de Gràcia. Però a la Torre ja s’havien vist Pastorets, principalment, en dues etapes anteriors: una a la dècada de 1960 i una altra a la de 1990.
Sense ànim de voler interrompre el necessari període d’hibernació ‘festamajorenc’ en què ens trobem, no vull deixar passar l’oportunitat de posar sobre la taula una qüestió que ha aparegut en els darrers mesos en converses informals entre amics, coneguts i saludats torrencs.
A les 10 del matí del 20 de novembre de 1975, en una compareixença televisiva digna de la foscor més tètrica del blanc i negre d’aquells anys, un teatral Carlos Arias Navarro, president del Gobierno, anunciava que Francisco Franco havia mort a les 5:25 d’aquell dijous a la Residencia Sanitaria de la Paz de Madrid.
Si el Canet Rock abaixés la persiana, la Torre, poble amb platja de gossos, amb el nou espai de la Sínia amb capacitat per 4.000 espectadors, servei funerari inclòs i drons de vigilància que s’enreden als xiprers, ho podria assumir perfectament. La Festa Major d’enguany ha durat més que les festes de la Candelera de la Cala (l’Ametlla de Mar), el poble de Miquel del Roig, un clàssic precisament de Santa Rosalia que ja sap el que és cantar al Canet Rock.
Vivim en una època on la reputació ja no és patrimoni exclusiu de les grans empreses o dels personatges públics. Cadascun de nosaltres, amb el que fem, el que diem i el que compartim, construïm una reputació que està a un clic de tothom. I, en el cas dels que vivim a la Torre, aquesta marca individual suma i projecta una imatge col·lectiva: la del nostre poble.
Vivim en una època on tot va de pressa: treballem menjant davant l’ordinador, sopem mirant el mòbil i, sovint, ni recordem què hem menjat. Aquesta velocitat constant, que forma part del nostre dia a dia, està passant factura a la nostra salut sense que en siguem del tot conscients.
Vivim en una societat que idolatra la joventut, associa l’èxit amb la velocitat i la imatge. Ens preparem quan som joves : estudis, parella, feina, casa, família, viatges …. un projecte de vida il·lusionant i engrescador. Però amb els anys , deixem d’imaginar, de projectar, vivim la vida d’altres oblidant la nostra i desapareixen els projectes.
La frase no és meva. No us espanteu. “La ràbia se m’emporta” és una de les rèpliques icòniques del Satanàs de Josep Maria Folch i Torres. És d’aquelles frases que els que hem fet alguna vegada els Pastorets, hem incorporat, de manera orgànica, al nostre repertori de renecs. Almenys al meu poble, a Vila-seca.
Amb l’excusa habitual de la fi de les vacances d’estiu, la tornada a la rutina i allò que sovint s’acostuma a anomenar “la represa” de vés-a-saber-què, la idea de bussejar a la memòria i pensar on érem fa uns setembres esdevé suggerent. Uns darrers setembres prou normalots, sense sortir dels grans debats buits de sempre.
Fa poc, vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar a Antonio López, un pintor al qual admiro i al que he seguit en alguna de les seves exposicions, pintant dalt de Montjuïc un quadre de bon format que vol plasmar una gran panoràmica de Barcelona vista des d’aquella alçada.
Escric aquestes ratlles a punt de travessar l’equador de l’estiu, deixant enrere un calorós juliol i a punt d’iniciar un intens mes d’agost a la Torre. Sense entrar en l’etern debat de si aquest any i ha més o menys turistes que anys anteriors, ni en la polèmica de la sorra amb el poble veí, m’agradaria valorar algunes de les festes i actes que s’han portat a terme en aquestes primeres setmanes d’estiu.
