Si el Canet Rock abaixés la persiana, la Torre, poble amb platja de gossos, amb el nou espai de la Sínia amb capacitat per 4.000 espectadors, servei funerari inclòs i drons de vigilància que s’enreden als xiprers, ho podria assumir perfectament. La Festa Major d’enguany ha durat més que les festes de la Candelera de la Cala (l’Ametlla de Mar), el poble de Miquel del Roig, un clàssic precisament de Santa Rosalia que ja sap el que és cantar al Canet Rock.
Vivim en una època on la reputació ja no és patrimoni exclusiu de les grans empreses o dels personatges públics. Cadascun de nosaltres, amb el que fem, el que diem i el que compartim, construïm una reputació que està a un clic de tothom. I, en el cas dels que vivim a la Torre, aquesta marca individual suma i projecta una imatge col·lectiva: la del nostre poble.
Vivim en una època on tot va de pressa: treballem menjant davant l’ordinador, sopem mirant el mòbil i, sovint, ni recordem què hem menjat. Aquesta velocitat constant, que forma part del nostre dia a dia, està passant factura a la nostra salut sense que en siguem del tot conscients.
Vivim en una societat que idolatra la joventut, associa l’èxit amb la velocitat i la imatge. Ens preparem quan som joves : estudis, parella, feina, casa, família, viatges …. un projecte de vida il·lusionant i engrescador. Però amb els anys , deixem d’imaginar, de projectar, vivim la vida d’altres oblidant la nostra i desapareixen els projectes.
La frase no és meva. No us espanteu. “La ràbia se m’emporta” és una de les rèpliques icòniques del Satanàs de Josep Maria Folch i Torres. És d’aquelles frases que els que hem fet alguna vegada els Pastorets, hem incorporat, de manera orgànica, al nostre repertori de renecs. Almenys al meu poble, a Vila-seca.
Amb l’excusa habitual de la fi de les vacances d’estiu, la tornada a la rutina i allò que sovint s’acostuma a anomenar “la represa” de vés-a-saber-què, la idea de bussejar a la memòria i pensar on érem fa uns setembres esdevé suggerent. Uns darrers setembres prou normalots, sense sortir dels grans debats buits de sempre.
Fa poc, vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar a Antonio López, un pintor al qual admiro i al que he seguit en alguna de les seves exposicions, pintant dalt de Montjuïc un quadre de bon format que vol plasmar una gran panoràmica de Barcelona vista des d’aquella alçada.
Escric aquestes ratlles a punt de travessar l’equador de l’estiu, deixant enrere un calorós juliol i a punt d’iniciar un intens mes d’agost a la Torre. Sense entrar en l’etern debat de si aquest any i ha més o menys turistes que anys anteriors, ni en la polèmica de la sorra amb el poble veí, m’agradaria valorar algunes de les festes i actes que s’han portat a terme en aquestes primeres setmanes d’estiu.
Els castells els devien als Nois de la Torre tot el que va passar aquest 31 d’agost de 2025 a la plaça de la Vila de Torredembarra. No es pot explicar de cap altra manera. La diada d’aquesta Santa Rosalia tenia tots els ingredients per ser històrica, èpica.
Arriba l’agost i, sincerament, no sé què escriure. El poble es transforma des del primer cap de setmana i molts torrencs ens sentim una mica desplaçats. I no és culpa de ningú, perquè ho és de tots, però La Torre està desbordada per tot arreu…vaja, que per mantenir una mica la normalitat, els torrencs necessitem estratègia per encertar el lloc i el moment de fer les coses sense quedar aclaparats.
Començo amb una petita provocació: els 50 anys dels Nois de la Torre tenen molt més mèrit que els 50 anys de qualsevol altra entitat. Que no se’m malinterpreti, perquè no pretenc desmerèixer ningú. Però tinc la sensació que els 50 anys dels Nois tenen més valor, més importància, que d’altres que puguin venir, d’altres entitats torrenques o d’altres colles castelleres.
La Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència es va aprovar a nivell estatal el 14 de desembre de 2006, però la seva aplicació i gestió recau en les comunitats autònomes. Es va crear per respondre a una necessitat social urgent: l’envelliment progressiu de la població, la cronicitat de moltes malalties i la manca d’un sistema públic que garantís l’atenció a les persones dependents.
Ja fa uns quants anys que l’estiu a casa nostra comença de manera oficiosa amb el sopar de veïns per Sant Joan. Pels volts de la revetlla, la plaça Antoni Roig de Baix a Mar s’omple de persones d’edats molt diverses per fer barri, fer poble i comunitat. Darrere hi ha la feinada de l’associació de veïns, que amb esforç, humor i valentia, ha convertit Sant Joan en una festa que ja no té res a envejar a la del Quadre.
Deu pometes té el pomer, de deu una, de deu una,
deu pometes té el pomer, de deu una en caigué.
Si mireu el vent d’on ve, veureu com el pomer dansa,
Ja fa uns quants anys que l’estiu a casa nostra comença de manera oficiosa amb el sopar de veïns per Sant Joan. Pels volts de la revetlla, la plaça Antoni Roig de Baix a Mar s’omple de persones d’edats molt diverses per fer barri, fer poble i comunitat. Darrere hi ha la feinada de l’associació de veïns, que amb esforç, humor i valentia, ha convertit Sant Joan en una festa que ja no té res a envejar a la del Quadre.
Un rumor es comença a estendre pel Castell dels Icart: el juny vinent Vale Pino seguirà com alcalde de Torredembarra i no cedirà el seu lloc a Raúl García el juny de 2026, tal com marca el pacte d’inici de mandat entre ERC, el PSC i Junts. És una nova versió del mateix rumor que deia que Eduard Rovira no deixaria pas a Vale Pino el juny de 2024.
Poc temps abans de l’inici de l’estiu, ha nascut l’Associació de joves de Torredembarra. El passat 9 de maig, el compte d’instagram @associaciojovestdb va publicar el seu primer post de presentació i va començar a interactuar amb els torrencs i torrenques.
La primera: porto temps veient com, del carrer Pere Badia cap avall, van reformant carrers i places i canviant meitats de carrer de direcció i aïllant tota la zona de plaça Catalunya. Després de comentar-ho amb els que manen, aquest és un pla que va començar amb la reforma del carrer Pere Badia i ha d´acabar amb el barri de sobre la N-340 pacificat, per vehicles veïnals i per ser peatonal i gaudible.
