RAMON FERRÉ SÁNCHEZ Albert Einstein deia “mira profundament en la natura i aleshores ho comprendràs tot millor”. El passat 21 de febrer, la borrasca Harry va colpejar amb una força excepcional la costa de Barcelona, amb onades que van arribar als set metres d’alçada,...
A la dona del Biel se li ha parat el cor. I ell espera. A l’hospital. No ho fa sol. L’acompanya la seva família: els cunyats, la neboda, el tiet i també el seu amic Aziz, un psicòleg catalano-marroquí, amb crisi d’identitat. Junts esperen un desenllaç que desconeixen i que pot ser bo o terrible. I mentre esperen, es confessen.
M’agrada sempre que el bo d’en Salvat em convida a ajuntar unes poques línies cada cop que el calendari pica l’ullet al mes d’abril; unes setmanes que vulguis o no sempre van associades a la bonicor de Sant Jordi. Tornar per aquestes pàgines a saludar és sempre un goig, amic lector, cada cop que s’acosta el vint-i-tres d’abril i la seva revolució de tendresa i cultura.
L’actualitat dels polígons va iniciar-se en profunditat als anys 80, quan el model econòmic aleshores vigent apuntava sens dubte a extreure el sector secundari dels nuclis urbans. Se’n van desenvolupar moltíssims a la majoria de municipis i en pocs anys, bona part del teixit empresarial català va efectuar-hi la mudança i les empreses de nova creació també s’hi van establir.
Llegim amb un punt d’esperança que, des del govern torrenc, s’estan posant en marxa diversos processos que compten amb la participació ciutadana com a eix vertebrador. El Pla de Barris i els pressupostos participatius en són una bona mostra. Segons s’explica, el Pla de Barris posa èmfasi en el Nucli Antic com a zona d’actuació prioritària,
Mentre la Torre estava immersa en la disbauxa del Carnaval, discretament, marxava el Joan Pi. Torredembarra perd amb ell un artesà apassionat, un home modest que malgrat viure sol, va ser capaç de teixir al seu voltant una gran xarxa d’activitat i amistat. Els companys del Nus escènic ho saben bé, però també tots aquells que compartien la seva passió pels telers.
Veure en un altre mitjà de comunicació un article teu reproduït de la primera a la darrera lletra i il·lustrat amb una fotografia que has fet tu mateix sense citar en cap moment l’autoria et sorprèn i t’emprenya. És el que em va passar aquest mes de febrer amb una crònica que vaig escriure sobre l’elecció del nou alcalde de la Pobla de Montornès, Daniel Olivé.
S’ha instal·lat un relat còmode ; “ la gent gran vol envellir a casa “. I sí, moltes persones ho volen, al voltant del 85% de la població ha declarat que desitja envellir a casa seva. Però convertir aquesta preferència en l’eix central de la política pública mentre no es creen més residències, centres de dia o habitatges amb serveis és una formula subtil d’abandonament institucional.
Quan cerquem a Google: Torredembarra, una de les primeres imatges que apareixen és la de l’Alfa i Omega, enmig del mar, plantada mentre les ones trenquen al pedrís. Però que se n’ha fet d’ella? Ara només queda la roca que subjectava. Només queda el record d’anar-hi nedant fins a enfilar-se al bloc i enfonsar-se dins el mar.
Vagi per davant que no m´agrada conduir. Soc d´aquells que van anar abraçant, com un fill a una mare, els diferents avenços en la indústria de l’automoció. Sobretot a partir de l´aparició del GPS, que impedia que acabés a Valls quan anava a Llorenç, i el seguit d´innovacions que han facilitat la conducció pels usuaris.
Diuen que moltes persones, com més grans es fan, més crítiques, més cíniques i més malcarades es tornen, tot i que, també diuen, que les persones grans són com el vi, que amb el pas dels temps, algunes milloren i altres, es malmeten i es converteixen en vinagre. Això és el que em venia a la memòria, quan repassava els meus escrits i em preguntava: cada vegada són més crítics? Destaquen sobretot, la part negativa de l’assumpte tractat?
Amb l’aniversari de la mort “d’aquell” (el més gran menyspreu és que et posin aquest nom), s’ha obert, una altra vegada, el debat sobre el coneixement que tenen els joves sobre la història recent d’Espanya, sobre qui era (o millor, què va fer) aquell o sobre la transició i els seus elements. És bastant decebedor, perillós, trist i moltes sensacions més que un percentatge massa elevat de joves consideri que “con Franco se vivia major”.
Ho sap tothom, i és profecia: l’any que ve en fem 40. Els anys passen i, gairebé sense saber com, celebrarem aquest aniversari tan assenyalat i que marca una barrera imaginària en la vida de qualsevol. Som els del 86, els que vam tancar l’antiga escola Antoni Roig i encara vam fer dos cursos a l’actual centre. Els que compràvem les xuxes a les Galàxies quan sortíem de l’escola i als Capritxos del Salvador i la Josefina cada diumenge abans d’anar al cine a La Caixeta.
El passat 1 de novembre, els Nois de la Torre es van reunir amb motiu de la celebració del seu 50è aniversari en un acte que no va ser només un sopar, sinó una nit per commemorar i recordar conjuntament tot allò que han aixecat -literalment i simbòlicament- durant aquest temps ple d’il·lusió i esforç.
Aquest mes de novembre els Grallers d’Altafulla celebren el seu 50è aniversari amb una sèrie d’activitats dins el marc de la Festa Major de Sant Martí. Des d’aquell hivern del 1975 en que van fer la seva primera actuació, ja han passat 50 anys i, fins avui, el grup ha mantingut una activitat continuada i sense interrupcions.
La llista de dèficits socials, culturals, econòmics i de serveis de les comarques tarragonines és ampli i conegut per tothom. Intentar fer vida en transport públic, per exemple, pot arribar ser una odissea. Els serveis sanitaris estan saturats. El model turístic es menja tota l’oferta d’habitatge.
Amb l’aprovació del – Reial Decret 675/2023, de 18 de juliol , pel qual es modifica la intensitat de les prestacions del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, el Govern va anunciar una millora substancial en la cobertura i la qualitat dels serveis. La reforma va incrementar les hores assignades a les prestacions d’ajuda a domicili i va redefinir les intensitats amb la finalitat de reforçar l’atenció a les persones dependents.
Enguany es tornarà a representar l’obra teatral L’Estel de Natzaret, la versió dels Pastorets que va escriure Ramon Pàmies Pina a finals del segle XIX i que va ser estrenada el 1903 al Centre Catòlic de Gràcia. Però a la Torre ja s’havien vist Pastorets, principalment, en dues etapes anteriors: una a la dècada de 1960 i una altra a la de 1990.
