Arran de les meves recerques sobre la pesca, em vaig assabentar que la pesca de la tonyina va estar sobreexplotada i que l’any 2006, per evitar la seva extinció, un organisme intergovernamental, l’ICCAT (Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica), va imposar unes fortes limitacions en la seva captura.
D’aquí a poques setmanes es complirà una dècada des que Torredembarra va deixar enrere el seu mandat polític més fosc. Els darrers deu anys s’han caracteritzat per governs estables, per la tranquil·litat en el dia a dia municipal i per unes relacions polítiques, en general, normalitzades.
És lamentablement tradicional al nostre país oblidar fàcilment personatges que han tingut una gran transcendència. Un exemple paradigmàtic és Joan Comorera (1894-1958), conseller en tots els governs presidits per Lluís Companys des de l’any 1934 i primer secretari del PSUC. Per intentar revertir aquesta situació arriba La veritat del cas Comorera, el darrer llibre del periodista i escriptor torrenc Antoni Batista, que en els darrers temps en s’ha acostumat publicar un llibre cada any.
Torredembarra és un poble amb ànima marinera, història viva i una comunitat que estima profundament el seu entorn. Però, enmig dels canvis globals, socials i tecnològics, no n’hi ha prou amb conservar: cal reinventar-se. Cal parlar d’innovació no com una paraula buida o de moda, sinó com una actitud col·lectiva. És hora de mirar endavant i fer coses noves, valentes i creatives.
L’extrema dreta s’està expandint a un ritme alarmant, consolidant-se en espais on fa pocs anys semblava impensable. Ja no es tracta d’un fenomen aïllat en alguns països, sinó d’una estratègia global ben orquestrada. Figures com Steve Bannon, Donald Trump, Javier Milei i Elon Musk encapçalen una onada de populisme ultra que amenaça les bases de la democràcia i la convivència.
El dilluns 3 de març es va posar punt final a sis mesos que han estat una absoluta gimcana per als milers d’usuaris de les diferents línies que uneixen la demarcació de Tarragona amb Barcelona, especialment per als passatgers d’Altafulla, Torredembarra i Tarragona que són els qui més han patit aquest mig any d’obres les quals han afectat tant al túnel de Roda de Berà com al llarg dels poc més de 25 quilòmetres que han vist interromput el servei durant aquest temps.
No em costava massa anar a 30 per hora amb el Vespino, model vell i de mal utilitzar per una cita, que vaig heretar quan tenia 16 anys i cada cap de setmana s’anava a la discoteca i a missa. Correcte, vaig fer EGB. Enarborant la bandera de la seguretat i del medi ambient ara s’han posat de moda i han fet sort les ciutats o els pobles 30.
Parlar de mi mateixa per començar aquest escrit no és brillant, però els que escrivim una mica i no ho fem bé del tot, ja ho tenim això. Haig de parlar de mi per fer entendre el que vull exposar: soc grassoneta, i tot i que en una època vaig estar molt prima, sempre he tingut tendència a engreixar-me. Miro un croissant i ja m’engreixo.
La nova normativa europea sobre la pesca d’arrossegament que amenaça la flota tarragonina és un exemple més de com les decisions que afecten milers de persones es prenen en despatxos llunyans sense tenir en compte la realitat del sector. Quina família pot sobreviure treballant 28 dies a l’any?
“Els tontos, els conflictius, els dolents, els que no valen.” Aquestes són algunes de les etiquetes que, massa sovint, acompanyen els joves que arriben al PFI. Quan els veus per primer cop, en aquella primera entrevista, alguns ja porten aquesta càrrega als ulls, com si sabessin perfectament què pensa el món d’ells.
Just ens havíem recuperat del terratrèmol polític a la Pobla de Montornès que ha acabat amb la dimissió de l’alcalde Francesc Larios i un govern compartit entre ERC i AMPM amb la socialista Yolanda Sayago a l’alcaldia fins el gener vinent, que un altre Ajuntament del Baix Gaià, Altafulla, ha viscut un sisme polític de grans dimensions aquest Divendres de Carnaval
No sé com haurà començat a caminar l’any 2025 a casa seva, amic lector, però al meu poble el nou any ha arrencat amb la defunció per sorpresa d’un butlletí municipal que portava 25 anys de publicació ininterrompuda. I com a pocs sorprendrà que servidor vingui amb la noble responsabilitat d’arrufar el nas.
“No ve d’un pam, no ve d’un pam…”, cantava la Trinca. Però si es tracta de vies sí que ve, sí que ve d’un pam! Ample de via ibèric: 1,66 metres. Ample internacional: 1,43. Una mica més de vint centímetres que ens estan fent anar de corcoll. I espera’t.
A La Torre som un poble d’arremangats i és una llàstima que, tot i la predisposició de la gent, sempre falti una empenteta per acabar allò que la il·lusió ha fet començar. Un cas paradigmàtic el trobem en uns pocs metres del carrer de la Muralla.
Torredembarra inaugurava la setmana passada un mural de Pilarín Bayés sobre el nostre municipi. Suposo que no es parla d’una altra cosa. Més encara si un repassa les xarxes socials aquests dies: només els despistats no han penjat la seva foto amb els dibuixos torrencs de la Pilarín.
El passat dimarts 28 de gener, i mentre s’hi estaven duent a terme els treballs de rehabilitació, van caure a terra tres de les quatre parets de l’històric edifici de Cal Guivernau, ubicat a la plaça de la República de Roda de Berà. Afortunadament, ningú va prendre mal.
L’Ajuntament de Torredembarra va aprovar aquest passat mes de desembre el pressupost municipal per al 2025. Després de la pujada de l’IBI i la recollida de la brossa de l’any passat, els principals impostos i taxes locals han quedat congelats i les inversions més destacades per als propers mesos seran la reforma del carrer Filadors i la reinstal·lació de l’escultura Alfa i Omega.
Prenc les paraules de la regidora d’Acció Social, Marga Rovira, per titular aquest article i posar en valor la gran tasca que fa la Fundació Onada a Torredembarra i voltants. Si Onada, com altres entitats que treballen en aquest àmbit, no existís, l’hauríem d’inventar.
