Hi ha persones que, quan moren, deixen un buit. I n’hi ha d’altres que deixen una responsabilitat. Josep Vallverdú pertany a aquest segon grup. Als 103 anys ens ha dit adeu un dels grans constructors de la cultura catalana. Però el seu llegat no es mesura només en els més de 300 llibres que va escriure. Es mesura, sobretot, en una idea senzilla: una llengua només té sentit si la gent la fa servir.
És indignant el grau de deteriorament, al que la majoria dels partits polítics han arribat en les seves relacions. Només cal veure algun debat al Congrés (per citar una institució que hauria de ser exemplar), i tot i que els polítics participants s’anomenen entre ells “senyories”, sovint, no fan honor al tractament. Molts dels assistents als debats, criden, fan sorolls, no escolten, no respecten els torns les paraules interrompent l’orador, mostren el seu menyspreu de forma ostensible i s’arriben a insultar.
El turisme a Torredembarra és principalment estacional, familiar i de proximitat, especialment durant els mesos d’estiu. Com a destinació de sol i platja de la Costa Daurada, el nombre d’habitatges d’ús turístic ha augmentat de 558 el 2015 a 1.229 el 2025, fet que reflecteix el creixement del turisme en l’última dècada.
Diuen que a l’estiu tota cuca viu, però escrivint això entrant a la cinquena onada de calor, ho començo a dubtar. A la Torre no hi ha ombra i aquesta cuca deu anar voltant, a 36 graus, deshidratant-se, d’ombreta d’arbret a ombreta de fanalet, fins arribar a Filadors, on podrà gaudir d’un habitual riuet d’aigua que baixa pels vorals, d’alguna obra on la malbaraten o de la galleda de fregar d’algun negoci de la part alta del carrer.
La crida que està fent Assumpta Serna, actriu denunciant en diversos mitjans el tracte que estan rebent les persones dependents i les seves cuidadores i cuidadors, està posant sobre la taula una realitat que durant massa temps hem normalitzat. I potser ha arribat el moment de parlar clar.
En el Dia dels Avis i les Àvies, és una bona ocasió per parlar d’una figura que fa anys que és entre nosaltres i que, potser avui, pren més sentit que mai: “avi sàndvitx”. Són avis i àvies que es troben sostenint dues generacions al mateix temps. Tenen cura dels seus nets, ajuden els seus fills i, en casos, continuen atenent els seus propis pares, amb dependència.
L’altre dia, durant el ple que va escollir el Raúl García com a nou alcalde de la Torre, el Vale Pino, batlle sortint, parlava d’un sopar farà més d’una dècada que jo ni recordava. Suposo que em faig gran i aquestes coses ja començaran a passar. Ha plogut molt des d’aleshores i era impensable pronosticar que tant el Vale com el Raúl acabarien sent alcaldes de la Torre.
Probablement, tots hem sentit parlar d’aquells anys en què Torredembarra era coneguda pel seu oci nocturn. El Jordi’s, el Charol o el Saxo són noms que a tots ens sonen. I, tot i que d’altres com el Nose, la Travi o la Masia, a part, els hem arribat a conèixer, cap iguala al Long Play. Aquesta discoteca va ser un dels llocs més mítics de la Costa Daurada, situant Torredembarra com a punt de trobada per moltíssims joves als 80.
Rellegint uns documents del Patronat Antoni Roig, torno a quedar admirat que el patrici Antoni Roig, en el seu testament de finals de segle IX, la part més important de la seva fortuna, la deixés per millorar la instrucció pública del seu poble. També, m’admira que, per complir la seva voluntat, es constituís un patronat que va determinar construir una escola, que encara ara, dos segles després, aixeca l’admiració de tots els que visiten l’edifici.
El pròxim 5 de juliol, cap a un quart de tres de la tarda, Torredembarra veurà passar, literalment, els participants del Tour de França 2026, un esdeveniment que, t’agradi o no el ciclisme, fa certa il·lusió. Una vegada més, la Torre prendrà protagonisme més enllà de les fronteres del Baix Gaià. El món ens mira, oi?
Torredembarra ha escollit el seu desè alcalde des de la recuperació democràtica: Raúl García Vicente. La primera dada important és que entre aquests deu batlles que ha tingut fins ara la vila no trobem cap dona. I veient els caps de llista de les properes eleccions, haurem d’esperar alguns anys més per veure una alcaldessa a la Torre.
Es tracta de fer cua pel menjar, fer cua per la beguda i sopar dret o en el luxós taburet alt. Dit així, no t’hi jugaries ni quatre rals. Però com el Nomad, una vegada a l’any no fa mal. Un grup de restauradors torrencs posen estands davant de la Casona i fa festa.
Hi ha una realitat de la qual se’n parla poc en l’àmbit de la seguretat pública local i que, tanmateix, condiciona profundament el dia a dia de les persones que exerceixen responsabilitats de direcció policial: “la soledat del comandament”.
Torredembarra té mar, patrimoni, comerç, turisme, entitats, veïns actius i una identitat pròpia. La pregunta ja no és si la IA arribarà als municipis. Ja hi és. La pregunta és si la deixarem passar de llarg o si serem capaços de posar-la al servei de les persones. Una oficina local d’intel·ligència artificial, que podríem anomenar TorredembarrIA, podria ser una eina transformadora.
Em recorda el company Jordi Salvat que falta un any per a les eleccions municipals i em convida a escriure’n unes línies. Unes quantes paraules que podem dividir entre les certeses que tenim, perquè només falta un any per a les eleccions, i les incerteses que hi ha, perquè encara falta un any per a les eleccions.
La vellesa la formen moltes velleses. Totes diferents i totes úniques. No podem continuar parlant de “ persones grans” com si totes fossin iguals, com si totes tinguessin les mateixes necessitats, els mateixos gustos, les mateixes pors o la mateixa manera d’entendre la vida. La vellesa no és una sola manera de ser: és una etapa plena de formes diverses de viure i relacionar-se amb el món.
Hi ha una veritat incòmoda que fa massa temps que circula en silenci pels despatxos dels caps de policia local d’aquest país: que exercir les seves funcions de manera rigorosa, honesta i responsable pot acabar convertint-los, de la nit al dia, en l’acusat d’un procés que ells mateixos han iniciat per defensar l’interès públic.
Si, existeix una manera de cuidar diferent, des del servei d’ajuda a domicili, amb temps, presència i una atenció personalitzada. Una cura que promou l’autonomia, prevé la malaltia i acompanya les persones grans amb professionalitat, respecte i dignitat.
