Torredembarra ha escollit el seu desè alcalde des de la recuperació democràtica: Raúl García Vicente. La primera dada important és que entre aquests deu batlles que ha tingut fins ara la vila no trobem cap dona. I veient els caps de llista de les properes eleccions, haurem d’esperar alguns anys més per veure una alcaldessa a la Torre.
Es tracta de fer cua pel menjar, fer cua per la beguda i sopar dret o en el luxós taburet alt. Dit així, no t’hi jugaries ni quatre rals. Però com el Nomad, una vegada a l’any no fa mal. Un grup de restauradors torrencs posen estands davant de la Casona i fa festa.
Hi ha una realitat de la qual se’n parla poc en l’àmbit de la seguretat pública local i que, tanmateix, condiciona profundament el dia a dia de les persones que exerceixen responsabilitats de direcció policial: “la soledat del comandament”.
Rellegint uns documents del Patronat Antoni Roig, torno a quedar admirat que el patrici Antoni Roig, en el seu testament de finals de segle IX, la part més important de la seva fortuna, la deixés per millorar la instrucció pública del seu poble. També, m’admira que, per complir la seva voluntat, es constituís un patronat que va determinar construir una escola, que encara ara, dos segles després, aixeca l’admiració de tots els que visiten l’edifici.
El pròxim 5 de juliol, cap a un quart de tres de la tarda, Torredembarra veurà passar, literalment, els participants del Tour de França 2026, un esdeveniment que, t’agradi o no el ciclisme, fa certa il·lusió. Una vegada més, la Torre prendrà protagonisme més enllà de les fronteres del Baix Gaià. El món ens mira, oi?
Torredembarra té mar, patrimoni, comerç, turisme, entitats, veïns actius i una identitat pròpia. La pregunta ja no és si la IA arribarà als municipis. Ja hi és. La pregunta és si la deixarem passar de llarg o si serem capaços de posar-la al servei de les persones. Una oficina local d’intel·ligència artificial, que podríem anomenar TorredembarrIA, podria ser una eina transformadora.
Em recorda el company Jordi Salvat que falta un any per a les eleccions municipals i em convida a escriure’n unes línies. Unes quantes paraules que podem dividir entre les certeses que tenim, perquè només falta un any per a les eleccions, i les incerteses que hi ha, perquè encara falta un any per a les eleccions.
La vellesa la formen moltes velleses. Totes diferents i totes úniques. No podem continuar parlant de “ persones grans” com si totes fossin iguals, com si totes tinguessin les mateixes necessitats, els mateixos gustos, les mateixes pors o la mateixa manera d’entendre la vida. La vellesa no és una sola manera de ser: és una etapa plena de formes diverses de viure i relacionar-se amb el món.
Hi ha una veritat incòmoda que fa massa temps que circula en silenci pels despatxos dels caps de policia local d’aquest país: que exercir les seves funcions de manera rigorosa, honesta i responsable pot acabar convertint-los, de la nit al dia, en l’acusat d’un procés que ells mateixos han iniciat per defensar l’interès públic.
Si, existeix una manera de cuidar diferent, des del servei d’ajuda a domicili, amb temps, presència i una atenció personalitzada. Una cura que promou l’autonomia, prevé la malaltia i acompanya les persones grans amb professionalitat, respecte i dignitat.
RAMON FERRÉ SÁNCHEZ Albert Einstein deia “mira profundament en la natura i aleshores ho comprendràs tot millor”. El passat 21 de febrer, la borrasca Harry va colpejar amb una força excepcional la costa de Barcelona, amb onades que van arribar als set metres d’alçada,...
A la dona del Biel se li ha parat el cor. I ell espera. A l’hospital. No ho fa sol. L’acompanya la seva família: els cunyats, la neboda, el tiet i també el seu amic Aziz, un psicòleg catalano-marroquí, amb crisi d’identitat. Junts esperen un desenllaç que desconeixen i que pot ser bo o terrible. I mentre esperen, es confessen.
M’agrada sempre que el bo d’en Salvat em convida a ajuntar unes poques línies cada cop que el calendari pica l’ullet al mes d’abril; unes setmanes que vulguis o no sempre van associades a la bonicor de Sant Jordi. Tornar per aquestes pàgines a saludar és sempre un goig, amic lector, cada cop que s’acosta el vint-i-tres d’abril i la seva revolució de tendresa i cultura.
L’actualitat dels polígons va iniciar-se en profunditat als anys 80, quan el model econòmic aleshores vigent apuntava sens dubte a extreure el sector secundari dels nuclis urbans. Se’n van desenvolupar moltíssims a la majoria de municipis i en pocs anys, bona part del teixit empresarial català va efectuar-hi la mudança i les empreses de nova creació també s’hi van establir.
Llegim amb un punt d’esperança que, des del govern torrenc, s’estan posant en marxa diversos processos que compten amb la participació ciutadana com a eix vertebrador. El Pla de Barris i els pressupostos participatius en són una bona mostra. Segons s’explica, el Pla de Barris posa èmfasi en el Nucli Antic com a zona d’actuació prioritària,
Mentre la Torre estava immersa en la disbauxa del Carnaval, discretament, marxava el Joan Pi. Torredembarra perd amb ell un artesà apassionat, un home modest que malgrat viure sol, va ser capaç de teixir al seu voltant una gran xarxa d’activitat i amistat. Els companys del Nus escènic ho saben bé, però també tots aquells que compartien la seva passió pels telers.
Veure en un altre mitjà de comunicació un article teu reproduït de la primera a la darrera lletra i il·lustrat amb una fotografia que has fet tu mateix sense citar en cap moment l’autoria et sorprèn i t’emprenya. És el que em va passar aquest mes de febrer amb una crònica que vaig escriure sobre l’elecció del nou alcalde de la Pobla de Montornès, Daniel Olivé.
S’ha instal·lat un relat còmode ; “ la gent gran vol envellir a casa “. I sí, moltes persones ho volen, al voltant del 85% de la població ha declarat que desitja envellir a casa seva. Però convertir aquesta preferència en l’eix central de la política pública mentre no es creen més residències, centres de dia o habitatges amb serveis és una formula subtil d’abandonament institucional.
