RAMON FERRÉ SÁNCHEZ
Albert Einstein deia “mira profundament en la natura i aleshores ho comprendràs tot millor”. El passat 21 de febrer, la borrasca Harry va colpejar amb una força excepcional la costa de Barcelona, amb onades que van arribar als set metres d’alçada, “com mai abans ho havia fet”, segons va admetre el mateix Ajuntament. Aquell dia, qualsevol persona que s’acostés a la platja de la Paella va poder observar de manera molt clara el paper protector dels tres camps dunars experimentals que s’hi han instal·lat. Una imatge (la del John Palmer) val més que mil paraules. L’aigua del mar només avançava pels trams on la vegetació encara no s’ha recuperat. I parlo de recuperació perquè les fotografies de fa un segle ja mostren la presència de les darreres dunes —els muntanyans, com els anomenem aquí— que havien ocupat aquest espai durant milers d’anys.
Aquest no és un cas aïllat. El Diari de Tarragona, en la seva edició del 17 de març de 2025, ho recollia amb el titular “Las plantas frenan la mordida del temporal en Calafell”, destacant l’efecte protector de la vegetació dunar en una platja encara més estreta que la de Baix a Mar. La realitat es repeteix allà on es permet que els processos naturals facin la seva feina.
La conclusió és evident: com més retardem la recuperació de les dunes al llarg de tota la platja, més problemes acumularem. I no cal imaginar escenaris extrems ni ocupar tota l’amplada fins al passeig marítim. N’hi ha prou amb reservar una franja d’un o dos metres lliure de vegetació a tocar del passeig i destinar només un 15% de l’amplada total de la platja a la recuperació dunar. D’aquesta manera podrem continuar gaudint del 85% restant… però durant més anys.
La doctora Carla Garcia-Lozano, de la Universitat de Girona, ho ha explicat de manera molt clara: cada vegada que acostem pals i cordes que protegeixen les dunes cap a la línia de mar, les dunes colonitzen aquest nou espai i la línia de costa avança cap al mar. En altres paraules, no estem perdent platja, sinó guanyant-la.
Honestament, les antines i les dunes tenen un paper clau en la protecció de la nostra sorra. Però encara hi hauria una defensa més eficient: la recuperació de les praderies submarines de posidònia. Gairebé les exterminem amb el nostre clavegueram en només dos anys, cap al 1972. D’aquí la importància d’implantar un tractament terciari impermeabilitzat a la banda de mar de la depuradora. L’avantprojecte que GEPEC-EdC vam redactar i entregar inclou també la reutilització de l’aigua en un context de creixent inestabilitat d’aquest recurs. No podem continuar gestionant el municipi com si els límits no existissin ni com si sempre poguéssim dependre de l’aigua de l’Ebre.
L’experiència de la Paella s’ha convertit en un referent. Calafell va venir aquí per aprendre com recuperar les seves dunes, i tots els comerços del seu passeig marítim van conèixer el nostre model abans de posar-lo en marxa. Fins i tot la Junta d’Andalusia ens va convidar al GEPEC-EdC a explicar-lo als caps de costes de tot l’Estat espanyol. Una metodologia nascuda aquí mateix, tan senzilla com efectiva, va sorprendre per la seva lògica elemental: respectar les restes marines.
Les arribades puntuals (per col·lapse del sistema unitari) d’aigües fecals a aquesta platja, però, han afavorit la proliferació de plantes ruderals i fins i tot invasores, especialment a la meitat més propera al passeig marítim. No són pròpies de les dunes i es poden identificar fàcilment pel seu color, més fosc, lluny del verd clar característic. Fins que no solucionem aquest problema crònic de clavegueram, continuarem trobant tovalloletes del vàter i una capa gris fosca cada vegada que plogui amb intensitat, just a la platja on les nostres criatures juguen amb la pala i el cubell.
Per això, quan algú torni a parlar de “hierbajos” (o ho posi en una carrossa de carnaval) amb un to de menyspreu, potser no caldrà discutir gaire. N’hi haurà prou de recordar que aquestes plantes discretes són, en realitat, una infraestructura natural de primer ordre: silenciosa, barata i tremendament eficaç. I que cuidar-les no és una mania ecologista, sinó una manera intel·ligent d’assegurar que la platja continuï sent platja demà. Tanquem amb una altra cita famosa. Aquesta de fa més de 2400 anys: “la natura no fa res en va”, Aristòtil.
Ramon Ferré Sánchez és tècnic de projectes del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans- Ecologistes de Catalunya (GEPEC-EdC)
Foto: Una imatge de la platja de la Paella de la Torre. / JOHN PALMER
