TONI CABANILLAS
M’agrada sempre que el bo d’en Salvat em convida a ajuntar unes poques línies cada cop que el calendari pica l’ullet al mes d’abril; unes setmanes que vulguis o no sempre van associades a la bonicor de Sant Jordi. Tornar per aquestes pàgines a saludar és sempre un goig, amic lector, cada cop que s’acosta el vint-i-tres d’abril i la seva revolució de tendresa i cultura. El llibre, la rosa i la preciosa Diada Nacional que mereixem i hauríem de reclamar.
Però com ja sabeu que no hi ha rosa sense espina, direm que vinc a posar el dit on molesta. Avui faig meves la totalitat de les reivindicacions que han fet sortir al carrer milers de docents de casa nostra durant aquest curs escolar, i les faig meves en to d’alarma: si el nostre professorat està a punt de rebentar, tenim un problema i dels grossos.
Demanen més recursos a les escoles i instituts, i ho fan perquè el futur de milers de nanos no es pot construir bé amb una sabata i una espardenya. Exigeixen més vetlladores i especialistes per als alumnes amb més necessitats, perquè la “inclusió” sense recursos se’n diu màrqueting, i exclou. Reclamen abaixar les ràtios, menys burocràcia i demanen més salaris, és clar que els demanen, perquè la Generalitat no actualitza el salari des que anàvem en pessetes (2001), com si el cost de vida fos avui el que era vint-i-cinc anys enrere.
Entenc les protestes, les vagues i que s’estigui debatent la conveniència de noves mesures de cara al curs que ve. Sé que és llaminer això de tendir a la caricatura i de relativitzar les queixes òbvies amb el clàssic aquest de sí, però les vacances. Pare, mare, família que llegeixes: suggereixo no caure en paranys, que el professor que surt a demanar una educació de qualitat per al teu fill té molt més d’aliat que no pas d’adversari. Ja no és només la metàfora manida de què tots anem en el mateix vaixell, que també: és que els passatgers que hi viatgen tenen nom, cognoms i se’ls aprecien massa com per deixar-los estimbar-se. Per això protesten: perquè ho saben i ho veuen amb impotència cada dia.
No vull tancar l’article sense sumar-me, en paral·lel, al ressò de la protesta justificada dels nostres professionals de la salut pública. És ben cert que de vegades algú ha de dir prou i recordar-li als qui cobren per parar l’orella que hi ha coses amb les quals no s’hi juga. I que un país no es defensa des de la retòrica, sinó blindant els seus serveis públics cada matí i a peu de carrer. Entomeu el repte, que falta ens fa.
