JORDI SALVAT
El passat mes de maig es presentava l’Associació de Joves de Torredembarra. La nova entitat començava a caminar amb un grup de cinc noies al capdavant que es marcaven com un dels seus principals objectius recuperar aquell mateix Nadal la representació dels Pastorets al nostre municipi. Un objectiu molt ambiciós que em transportava a inicis dels anys noranta,, quan vaig participar en les funcions de L’Estel de Natzaret durant dos Nadals fent un petit paper, el de Tasis, l’ajudant del gran sacerdot del temple. Abans, als anys seixanta, els Pastorets ja s’havien vist a la Torre. Els vaig explicar aquesta experiència i la presidenta de l’Associació de Joves, la Núria Martínez, em va animar a tornar a posar-me la túnica i participar en la recuperació. L’entitat va fer una crida a través de les xarxes socials per cercar actors o actrius per tirar endavant l’obra i durant l’estiu van anar bastint un elenc que es va nodrir en la seva major part de persones vinculades als Nois de la Torre i el Ball de de Diables de Torredembarra.
Finalment vaig acceptar incorporar-me a l’equip per posar-me a la pell de l’Uries, el sacerdot del temple. Ho assumia com un repte, ja que era un paper amb més text que el seu ajudant. I amb molta il·lusió Junt amb l’Oriol Porta, que encarnava altre cop el pastor Neftalí, fèiem d’enllaç amb el precedent dels noranta, junt amb els seus pares. En Joan Porta havia fet d’apuntador i ara seria un dels extres que feia de pastor, mentre l’Anna Ramírez, la Sant Miquel el 1969 i 1990-1992, s’integrava aquest cop a l’equip de vestuari i maquillatge.
El projecte començava a caminar el diumenge 14 de setembre en una gran taula a l’Espai Jove en què vam fer la primera lectura del text adaptat per la torrenca Vivian Segurana. Escrit el 1891 per Ramon Pàmies, el llenguatge era arcaic, amb llargs monòlegs. La feina de la Vivian va ser actualitzar aquest text i reduir-lo una mica perquè fos més adequat al públic del segle XXI. Es va despenjar, però, del projecte per desavinences amb el director, Joan Maria Vidal. En aquella taula també hi era en Joan Maria, un altre torrenc amb sobrada experiència com actor, director i dramaturg. S’incorporava amb l’elenc ja triat i amb les limitacions d’un text complicat i un espai, el Casal Municipal, que no és un teatre. Vidal ha estat capaç de treure el millor dels actors i actrius i crear un projecte escènic molt potent.
Els tres mesos d’assajos van ser una cursa d’obstacles, amb una majoria d’actors i actrius sense experiència teatral, que ens havíem d’aprendre un text i a actuar damunt l’escenari. Tots teníem la nostra feina i les nostres obligacions i alguns assajos es van haver de cancel·lar per manca de gent. Van ser moments difícils. Paral·lelament als assajos, les altres branques de l’equip anaven treballant. Una dels que va tenir més problemes va ser el vestuari, que va topar amb les dificultats que va posar la persona que tenia en la seva propietat els vestits de les darreres representacions, més pendent de muntar una exposició amb ells que de posar facilitats a la recuperació de l’obra. Es va haver de portar a terme una campanya de micromecenatge per comprar un vestuari nou. Tota crisi comporta una oportunitat i, en aquest cas, va servir ser crear uns nous vestits que han estat una de les claus de l’èxit de la recuperació de L’Estel de Natzaret.
Les setmanes prèvies a l’estrena, marcada per al 23 de desembre, van ser frenètiques. Es van incorporar al muntatge els extres, els decorats magnífics dibuixats a mà i digitalitzats per l’Oriol Joan, l’escenografia, la il·luminació i les músiques i cançons. En aquest darrer aspecte es va haver de fer un gran esforç ja que la persona que se n’havia d’encarregar va retirar-se a darrera hora. L’Alba Fortuny, que encarnava la Verge Maria a l’obra, va fer una gran feina en aquest aspecte gràcies a la seva llarga experiència musical.
Va arribar la data de l’estrena i els nervis es notaven en un Espai Jove atapeït de gent que es vestia i es maquillava i repassava el text, mentre els espectadors començaven a fer cua per entrar al Casal. Just abans d’obrir portes, el director ens va reunir i ens va motivar amb l’”Elefants” d’Oques Grasses de fons, una cançó que ens acompanyarà sempre. La primera representació, si hem de fer cas a les crítiques del públic , va ser tot un èxit. El muntatge, amb una sala gran del Casal gairebé plena, va sorprendre i els més grans van recordar les representacions dels seixanta i els noranta. L’essència dels Pastorets es mantenia, tot i un equip gairebé nou, que va afrontar dues també reeixides funcions el 28 de desembre -amb un primer sold out- i el 4 de gener. Més de 800 persones han vist aquests primers Pastorets torrencs del segle XXI.
En aquests gairebé quatre mesos tan intensos s’ha creat una improvisada companyia de teatre, però sobretot una gran família, marcada per la intergeneracionalitat, amb ganes de seguir treballant perquè Els Pastorets arrelin a la Torre i es converteixin en una tradició, en una obra de teatre “del poble per al poble”, com ens repetia el Joan Maria Vidal, i que aquelles primeres paraules de “Com xiula l’huracà….” es converteixin en un clàssic del Nadal torrenc.
Foto: A dalt, la salutació després de la primera representació de L’Estel de Natzaret., i dues imatges de la representació. / JOAN CASAS
