CARLES MARQUÈS
Fa 100 anys, l’11 de juny de 1922, es jugava al camp del Gimnàstic de Tarragona un “renyit matx de football” entre l’equip reserva del Nàstic i el primer “team” de la “Unió Deportiva” de Torredembarra, segons informava el diari Tarragona del 17 de juny. Van guanyar els reservistes tarragonins per tres “goals”. És la primera referència documentada del nou club, que un any més tard formalitzava l’alta a la Federació Catalana de Futbol. En aquesta aparició inicial a la premsa el nom amb què s’hi refereix el cronista és el que transcric, Unió Deportiva, i no Unió Sportiva, com seria conegut després. Per exemple quan se’n va inaugurar el primer camp de futbol estable, davant de l’Hort del Nap, el dia de Sant Joan de 1923. Però curiosament – potser per error del cronista? – el primer nom que es va fer públic als diaris és el mateix que té avui.
Des dels primers partits que un grup de nois jugaven a un camp provisional, el dels Salats, prop de l’estació de tren, i que en són l’embrió, l’entitat esportiva ha fet un centenar d’anys i ha crescut molt. La UDT, o UST, de l’inici era un club de futbol i ho torna a ser, però amb escola de futbol base, veterans… I al llarg dels anys ha hostatjat gran nombre de seccions, fins a disset segons la pàgina Facebook del club. L’entitat degana de l’esport torrenc ha estat una mena de viver d’empreses, un “patronat d’esports” quan això no existia, una plataforma de gestació de seccions que o bé s’han independitzat de la “mare” o, malauradament, han desaparegut. Fins i tot, com sabeu, dins seu hi va néixer una colla castellera, els Nois de la Torre.
La UDT, en essència i per història, ha estat i és, literalment, més que un club. No és la meva intenció resseguir tota aquesta història. No tinc prou espai i d’altres ho han fet amb més profunditat, i sens dubte ho faran durant aquest centenari. Només vull repassar la vinculació que hi he tingut, començant pel fet sentimentalment vinculant per a mi que el meu pare, Carles Marquès Mestre, en va ser president entre 1990 i 1992. Deu anys abans, quan jo començava en el món del periodisme, vaig escriure força cròniques esportives al Diari de Tarragona – bé, aleshores Diario Español, ai las! Tothom té un passat. O dos o tres…
Us en deixaré uns fragments que serviran com la meva copa de cava en honor de l’entitat. La meva primera crònica és d’un 20 de novembre de 1980 – 20-N, ja és mala sort! – d’un partit entre la UDT i el Tarragona FC, un equip clàssic. Va guanyar la Torre 1 a 0 en “un partit per oblidar en què l’actual líder” – la UDT – “no va mostrar estar en el millor moment”. Veig que des de la segona crònica signo Carles Marquès V. Perquè no fessin responsable al meu pare de les carregades als àrbitres que hi deixava anar? Un cop que vam guanyar – 9 a 1! – vaig afirmar que l’àrbitre havia estat “malament”. Joan Bargalló m’ho va retreure amb humor: “Home!” A veure qui reconeixeu a la foto d’aquella època celebrant un ascens, a part del Manolo Madroñal.
4 de gener de 1981: “Inauguració de les noves pistes de tenis”. 30 d’octubre de 1981: “Hoquei sobre patins. En el seu debut el Torredembarra batut pel CP La Riera”. En el naixement d’aquesta secció, que va fundar Carles Cortés, vaig col·laborar-hi. Tots dos i força torrencs més, com mon germà Jordi o els germans Solé, havíem jugat a aquest esport, a la Riera justament.
29 d’octubre de 1982: “Josep Maria Cañellas, campió provincial de gran fons”. La secció d’atletisme ha estat una de les que més èxits ha reportat al club, i el Josep Maria, a més d’un dels seus fundadors, va ser un dels seus grans campions.” Qui m’havia de dir que seríem cunyats!
18 de novembre de 1982, última crònica meva al Diari fins a dia d’avui: Torredembarra, 2 – Ribes, 2. Joc dur i resultat just”. El resultat d’aquests cent anys també ha estat just, perquè ha estat el resultat de la il·lusió i l’esforç de moltes persones, de molts noms que no m’hi caben aquí. Però que sí que caben al cor de tots els qui les recordem. Bon centenari, UDT!
Foto: Celebració d’un títol de l’equip de futbol de la UDT, anys 80. / CEDIDA PER MANOLO MADROÑAL
