ELISABETH HURTADO MUÑOZ
Aquella tarda havia anat a passejar per la platja com feia normalment tots els dilluns. Deixava les nenes a l’escola a les tres, agafava la furgoneta i baixava fins a la zona dels Muntanyans. Allà deixava la furgoneta aparcada i feia un passeig d’una hora, sempre descalça, fos estiu o hivern, remullant els peus i connectant amb la natura. Després tornava a camper, treia el meu portàtil i em posava a escriure les històries meravelloses que sortien del meu cap. M’havia acostumat a aquella rutina i era l’única manera de que la creativitat fluís.
Encara que fos increïble, aquella tarda de ben entrada la tardor, l’aigua encara tenia una temperatura realment agradable. Sempre començava a caminar en direcció a Creixell, però aquell dia vaig voler caminar en direcció al far per després fer mitja volta en arribar a l’espigó. A vegades passejava i recollia cloïsses i d’altres vegades intentava anar més lleugera per fer una mica d’exercici. De lluny, quan m’acostava a les roques, vaig veure una ampolla d’aigua surant al mar.
En un primer moment no vaig parar atenció. De fet, vaig pensar que era brutícia, però l’ampolla va ser arrossegada per una onada que la va fer arribar justament fins als meus peus. Vaig dubtar… Vaig mirar cap a l’espigó per si hi havia algú que l’hagués llençada, però res. Vaig mirar en direcció al passeig per si algú estava mirant, ja que per un moment vaig pensar que devia ser una broma d’alguns d’aquests tiktokers o instagramers que volien veure la reacció de la gent, penjar-ho a internet i mofar-se… Tampoc vaig veure res sospitós, tot i que no vaig poder evitar pensar en quin tipus de societat vivíem, que la primera preocupació era que algú m’estigués gravant per ridiculitzar-me… Finalment, vaig ajupir-me per agafar l’ampolla.
Sense adonar-me’n començava a estar una mica exaltada i emocionada: qui no s’havia imaginat més de mil vegades quan érem tan sols marrecs plens d’ il·lusions que algú ens enviava un missatge secret en una ampolla. Reconec que em va venir al cap el capítol d’una sèrie espanyola dels 80 en el que una de les noies del grup rebia missatges d’amor del seu admirador secret fent servir una ampolla llençada al mar. Tot seguit, un altre pensament va sortir disparat del meu
cap: I si era un missatge de socors? d’algú que demanava ajuda? d’algun nàufrag?
– Moltes pel·lícules has vist. – Em vaig dir a mi mateixa per aturar tot aquell reguitzell d’idees inconnexes.
Millor obrir l’ampolla i sortir de dubtes, tot i que de totes les opcions plantejades, el que aleshores em semblava més viable era el de la broma de TikTok.
Tenia un tap de suro i l’ampolla era de vidre, però el missatge estava en una paper diferent… de fet semblava més un plàstic que un paper. Estava enrotllat i em va costar una mica fer-lo encabir pel coll de l’ampolla.
Lentament, vaig estirar el plàstic i vaig començar a llegir:
“Benvolguda Emma,”
Em vaig aturar. Això era massa! El missatge anava destinat a mi? Quina classe de broma devia ser aquella? O quina casualitat del destí havia fet que jo arribés allà en aquell moment i en aquella hora! Podia haver-me quedat a casa, o caminar en direcció contrària cap a Creixell.
En sec em vaig girar, vaig tornar a mirar a esquerra i a dreta, en direcció al passeig, cap a les xarxes de voleibol, cap a l’espigó i un altre cop en direcció a la guingueta, que estava tancada.
Res.
Vaig pensar que era millor seure a la sorra per llegir el missatge i totalment desconcertada vaig continuar llegint.
“Sé que deus estar pensant què és molt estrany que hagi arribat aquest missatge per tu just en aquest moment. Si no m’equivoco és dilluns 27 d’octubre de 2025 i deuen ser les 15:57 h.”
Vaig mirar el rellotge. Impossible. Eren exactament les 15:57 h. Què estava passant? Com era possible que tot allò estigués succeint?
Para!- Vaig pensar- I continua llegint o mai no sabràs que està passant- Em vaig ordenar mentalment a mi mateixa.
“En realitat t’envio aquest missatge des del futur. No soc tu mateixa des del futur i aquest missatge no és per demanar-te que salvis el futur de la terra. Soc la teva besneta. Em dic Jana, i en realitat jo no he arribat mai a conèixer-te. De fet, quan jo vaig néixer tu ja eres massa gran i dos anys després vas morir per la malaltia dels cossos de Levi. Aquesta malaltia és degenerativa, així que es podria dir que pràcticament tu tampoc em vas arribar a conèixer gaire a mi. Així i tot, tu vas ser la persona més important de la meva vida.
La mare m’explicava que sempre vetllaves per mi, que em vigilaves dia i nit i quan vas començar amb la demència deia que parlaves amb gent que creies que em volien fer mal. Tu els feies fora, i quan tothom pensava que era la demència que et feia veure al·lucinacions i coses que no existien, en realitat m’estaves protegint contra ells.
És difícil d’explicar qui són ells, però imagina que la intel·ligència artificial avança tant que en néixer ens implanten unes petites unitats d’IA al cervell. Aquestes es van desenvolupant a partir dels nostres aprenentatges i van configurant la nostra pròpia intel·ligència. Fins aquí, tot correcte. Però què passaria si algú aprofités aquests petits implants per controlar-nos completament. Tu ho vas veure clar. Volies que la teva besneta fos lliure, i per això et barallaves constantment amb les idees que tu escoltaves i la resta no. Fins que un dia la mare va veure com amb unes tisores i unes pinces intentaves alliberar-me. La mare et va trobar amb les mans plenes de sang. Havies extirpat una part de darrere de la meva orella. Jo estava bé, però la mare i el pare es van espantar tant que et vam portar a l’asil. Van dir que eres un perill i et van tancar allà.
La meva àvia t’anava a visitar cada dia, però no podien deixar que t’acostessis a mi. La meva mare només et va visitar una vegada. No t’ho va perdonar mai, fins que anys després es va assabentar dels motius que t’havien portat a fer-ho. Ella sí que va embogir de veritat: esquizofrènia li van diagnosticar, i ara amb una medicació pot fer vida normal, que consisteix a estar endollada a una pantalla de realitat virtual les vint-i-quatre hores del dia.
La meva generació està dividida entre els súbdits lleials al govern i la resistència dels pocs que vam poder extreure els microorganismes del nostre cervell. És un món estrany… De fet, la majoria dels que no són lliures passen els seus dies
enganxats a unes pantalles, vivint la seva realitat virtual totalment fictícia. No pateixen, no es preocupen… Tothom rep un salari mínim que li proporciona l’alimentació necessària i les dosis d’oci i de plaer que ocupen la major part del seu temps.
A canvi, quan compleixen els quaranta anys, passen a formar part del banc de donants d’òrgans de forma automàtica. Si alguna persona rica li falla el seu clon, pot sol·licitar un donant d’òrgans. Aquests, induïts per la IA manipulada que porten instal·lada, s’ofereixen de voluntaris, encara que perdin un ronyó, mig pulmó, una vesícula, un braç… Igualment, tampoc ho necessiten tant per estar endollats a una pantalla.
Per sort, gràcies al que tu vas fer amb mi, jo formo part de la resistència. No ens poden obligar a fer el que volen, i vivim en petites comunitats a pobles una mica separats de les grans ciutats. Jo visc al que abans es deia la Nou de Gaià. Gran part del poble va desaparèixer i va marxar cap a la ciutat i els que vam quedar tenim una petita comunitat. No tenim grans luxes i hem de viure d’una forma molt rudimentària. És el preu per renunciar a les tecnologies.
No tenim mòbils, no tenim microones, ni portàtils, ni rentadores. Vivim com es vivia fa més de tres-cents anys. Agafem l’aigua del riu Gaià, hem fet unes canalitzacions per fer-les arribar fins a la comuna, ens escalfem amb llenya i encenem foc cada nit. Som una vintena de persones contant adults i nens, però ens avenim prou bé. Cadascú té les seves funcions i hem establert un torn de rotacions. Aquí hi ha molta feina, però realment ens fa estar ocupats i vivim prou bé. Tothom pensava que la tecnologia ens facilitaria l’existència, i per una temporada va ser així, però realment, l’estil de vida que portem actualment és el millor que podríem tenir.
Tinc una filla i estic tan agraïda de poder cuidar-la així. Li puc llegir llibres a les nits, pot jugar lliurement amb el fang, els pals, les pedres i les pinyes. Tenim un hort, del que també ens encarreguem entre tota la comunitat. I vam aconseguir unes gallines de l’antiga granja Gaià. També podem pescar, ja que tenim la platja aquí al costat. De fet, Torredembarra, on deus estar ara mateix asseguda, va desaparèixer fa anys per l’escalfament del planeta. El nivell del mar va pujar pel desgel dels pols i tots els pobles més costaners com Torredembarra, Altafulla i Creixell van desaparèixer. Ara la Pobla de Montornès, la Riera, la Nou, el Catllar i Roda, són els pobles costaners. Diria que hi ha una comunitat semblant a la nostra en cada un d’aquests pobles. Els altres, els endollats, viuen en ciutats, però ja no són Tarragona i Barcelona les més importants, perquè òbviament també han quedat atrapades sota el mar. Ara les ciutats més importants són Reus i Terradell (una unió que van fer l’any 2066 de Sabadell i Terrassa).
CONTINUARÀ
Imatges: VÍCTOR CENTELLES
Relat distingit amb un accèssit en el VI Premi de Narrativa curta Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en categoria adulta.
