MIRIAM HOLM ARANDA
Mira, ja sé que a la vida mai s’hauria de tenir secrets amb aquells que estimes, ho entenc, però no tenia més remei, us ho asseguro.
El meu és un d’aquells secrets que ningú ha de saber. Un secret que s’ha d’amagar molt bé i que, si s’escapa, no s’hauria d’haver escapat mai. Potser els pares s’enfadarien, o les mestres…I a més, quina vergonya si algú de la classe se n’assabenta!
Quan era petit mai em van visitar a la nit, ni es van amagar a l’armari, ni vivien sota el meu llit. No, res d’això. Però ara que m’he fet més gran i tinc nou anys, sóc el més baixet de la classe, porto ulleres, el cabell una mica llarg i, per decisió dels pares, vesteixo amb dues talles més de roba… Han aparegut!
No us puc donar gaires pistes, la veritat. No sé per què van aparèixer, però un dia, així, sense més, es van presentar. Des de llavors, m’acompanyen allà on volen ells. Mai puc evitar-ho. Val a dir que a casa no han fet cap acte de presència. Almenys aquí sí que puc respirar tranquil… Si no fos perquè això de guardar un secret tan gran està començant a transformar el meu cor, en un cor de pedra. Crec que aquesta és la seva missió. Estic segur que la missió d’aquesta espècie de monstres, “les bestioles”, és la d’absorbir la felicitat dels altres i omplir-los de pors, tristeses i cors de pedra.
Jo em dic Joan Adrià, però “les bestioles”, que també tenen el poder de canviar noms, l’han transformat i multiplicat a l’escola. Segons el dia, ja no puc ser el Joan Adrià, no. Per decisió de qualsevol de les bestioles, he de ser “l’Ulls de Mussol”, “el Joan Adriana” o “Joanet el Patufet”. Al principi no entenia gaire per què podia tenir tants noms diferents, però després em vaig adonar que, si els pares em van posar dos, les bestioles es pensarien que m’agradaria això de tenir molts noms. A més, a la resta de nens i nenes de la classe els agraden aquests noms nous, perquè quan
les bestioles em criden així, també riuen o simplement, callen.
Les bestioles semblen nens com jo, tot i que són més alts, els agrada fer coses guais i tothom els respecta i admira. Jo no els veig així, i sabeu per què? Diuen paraules terribles, criden, donen cops, es barallen constantment i sempre van junts, mai es separen. Crec que, tot i que cadascú té una família pròpia, han construït uns passadissos secrets sota les seves cases per planejar les malifetes del dia següent.
Que com s’ho fan per passar desapercebuts al col·legi? Doncs no ho sé. Hauran de tenir algun poder d’invisibilitat que fa que pares i mestre no s’assabentin de totes les seves maldats. Potser també tenen un altre poder: el d’esborrar memòries. Així, els nens no recorden les coses dolentes que han fet i continuen sent els seus amics, tot i que sé de bona tinta que molts els tenen por.
Jo no m’assemblo gens ni mica a un “nen normal”, com tothom em diu. Però què significa ser normal? En el meu cas m’encanta llegir en comptes de jugar, em passo el dia ballant i cantant, odio el futbol, m’avorreixen els videojocs, m’agrada molt estar amb les nenes perquè parlar amb elles és molt interessant, i a més sóc fan de la coliflor blanca. La mare i el pare em demanen per activa i per passiva que sigui “més normal”, perquè em costa fer amics i crec que no en tinc cap, certament. Però, us ho asseguro, tot i que ho intento, mai aconsegueixo “ser normal”. Únicament sé ser jo, i això no agrada a ningú… Bé, sí, això agrada a les bestioles que sempre em criden i em posen noms de formes diferents.
Com ja us he dit, el problema de tot això és el meu cor. Fa uns dies que ha començat a transformar-se, ho noto, i ara em pesa més, em fa mal i crec que, si no del tot, alguna part s’està convertint en pedra.
Quan ets petit, les persones grans t’ensenyen que els monstres sempre estaran tancats a les històries i mai sortiran del paper. Però aquestes bestioles no respecten les normes i han decidit que ja no volen tornar al seu conte. Es volen quedar amb mi, per sempre, tot i que jo no els vull aquí i cada nit demano a la meva àvia, que
està al costat de les estrelles, que se’ls emporti i els faci desaparèixer.
Un dia, el meu cor ja no va aguantar més. Les llàgrimes van deixar de sortir, vaig començar a odiar la coliflor blanca, vaig apartar-me de les nenes, vaig amagar les meves sabates i disfresses de ball dins d’una capsa i vaig dir-li a la mare: “Mare, he decidit ser normal i sé com fer-ho.”
La mare va agafar el cotxe, vaig entrar decidit, i en un tres i no res ja estava fet. Tot va quedar allà, tirat per terra. Els meus bonics i llargs cabells van desaparèixer i “ ja era normal”. Així que li vaig donar al meu perruquer, en Ramón, la capsa on guardava totes aquelles coses que em feien anormal, juntament amb les cartes lletges i els dibuixos horribles que em regalaven les bestioles, i li vaig dir que les podia llençar, amb els cabells, a la paperera. Ja no les necessitava.
Van passar els dies i sí que vaig aconseguir ser una mica més normal però, tot i que les bestioles no em buscaven tant, el meu cor pràcticament ja s’havia transformat del tot. Us puc assegurar que viure amb un cor de pedra és el pitjor que et pot passar. Ningú s’adona i estàs completament sol.
“Joan Adrià al despatx de la directora, si us plau!” es va sentir per megafonia. Tot i que quan tens un cor de pedra reacciones lentament i sense ganes de fer res, em vaig aixecar del meu amagatall del pati, al costat dels arbres, vaig agafar el meu llibre de lectura amb força i vaig caminar cada vegada més ràpid per arribar al despatx de la senyora directora.
La mare tenia els ulls vermells i el pare tenia una cara d’enfadat al passadís com poques vegades li he vist. Quan vaig entrar al despatx ho vaig veure clar. Allí estava, una mica bruta per un costat, sí, però allí estava, la capsa de cartró que li havia donat al senyor Ramón a la perruqueria.
No sé ben bé què va passar, però, sense imaginar-ho, vaig donar amb la fórmula màgica exacta. Quan es van barrejar els cabells amb les sabates, amb les cartes i els dibuixos de les bestioles, vaig crear un antídot infal·lible pels cors de pedra. Amb
paraules de grans, “es va activar un protocol” que va transformar l’escola, la vida de les bestioles, la vida de la meva família i la meva pròpia història. Es veu que aquest protocol ensenya a les bestioles a ser nens de veritat.
Tot i que al principi em va costar veure’ls amb bons ulls, ara, després d’un any d’aquesta història, us els puc presentar amb noms propis i tot: el més gran és el Pere, un nen molt fort que ha començat a descobrir els beneficis del teatre. L’altre és l’Ivan, li agrada molt Star Wars i a vegades li deixo algun dels meus còmics. I falta l’últim, el Marc, però va decidir marxar a una altra escola i mai he tornat a saber res d’ell.
Jo mateix, el Joan Adrià Rebull, m’he convertit en voluntari. Sóc com una espècie d’ensuma-bestioles i ajudo a altres nens i nenes perquè el seu cor no es transformi mai en pedra. Es podria dir que, en aquest tema, tinc certa experiència.
Després de tot el viscut, sé que quan alguna bestiola apareix a la teva vida és millor no tenir por, confiar en qui t’estima i utilitzar el millor antídot de tots, ser tu mateix/a, sempre. És així com vaig aconseguir que tot tornés a ser millor.
Si no vols transformar-te en un cor de pedra o en una bestiola, és ben fàcil: no ho facis. Pensa en tu mateix/a i els altres i decideix no riure, mirar o callar.
Jo ara tinc el cabell tan llarg que puc fer-me trenes, vaig al col·legi amb les meves sabates de colors i ballo al pati amb les nenes i algun nen.
Decididament, crec que torno a tenir un cor nou, però aquesta vegada el tinc ple de purpurina i màgia.
Imatge: Víctor Centelles
Relat guanyador del VI Premi de narrativa curta Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en categoria infantil.
