“Les persones que viuen al carrer se senten sobretot soles”

JOSEP SÁNCHEZ – 15/12/2020

“Cada persona que està al carrer té una història, però sigui quina sigui, segueixen sent persones”. El Tomasz, sensesostre de 46 anys, s’ha convertit en els últims mesos en algú força conegut a Torredembarra. Cada matí se’l pot trobar al carrer Antoni Roig, demanant diners i conversant amb els vianants que passen, sempre amb un somriure a la cara. Fa sis mesos que va arribar a la Torre després de caminar des de Cartagena, on havia estat durant una temporada.

El fenomen de les persones sense llar ha estat sobre la taula durant els últims mesos per com s’havia de gestionar tenint en compte les restriccions contra la Covid-19. Per exemple, amb el toc de queda. A Tarragona al novembre s’ha habilitat un alberg temporal al Palau Firal on es pot acollir a unes 50 persones. Tot i que la imatge de sensesostre al carrer acostuma a ser més habitual a les grans ciutats, a la Torre també es poden trobar alguns casos, sigui de gent que dorm directament al carrer o d’altres que ho fan en espais que no estan adaptats per acollir un habitatge.

Des de Càritas Torredembarra, el seu president, Pere Bosque, explica que “no hi ha hagut un augment de persones sense llar per la pandèmia” com sí que ha passat en el cas de les famílies que demanen ajuda per a obtenir aliments bàsics. Afegeix també que a vegades es troben nous casos i que el que intenten fer és “ajudar en tot allò que podem i tot el que volen ells”. Així, des de Càritas els ofereixen un espai per dutxar-se, aliments i els ajuden a buscar un habitatge provisional pagant un lloguer. Des de la Regidoria d’Acció Social, expliquen que estan en contacte amb Càritas per conèixer les necessitats que van sorgint i que els casos que apareixen els tracten des del Consell Comarcal. A la primera onada, el personal de l’ens supramunicipal sí que va derivar algun cas nou a la Creu Roja; en aquesta segona onada, no en consta cap de nou.

En el cas del Tomasz, els tres primers mesos a la Torre els va passar dormint directament al carrer. Després va estar un temps a l’Hostal Coca fins que va trobar una habitació per llogar. “Ara dormo amb els dos ulls tancats”, explica, tot destacant la seguretat que li ofereix el fet de tenir un llit. “El carrer és el carrer. No saps qui et pot venir. Abans no tenia por, però he tingut males experiències en altres ciutats. A més, dormir a terra també t’acaba afectant físicament. És per això que m’agrada ser agraït amb el que tinc”, afegeix.

Si hi ha una cosa que defineix el Tomasz, és la seva alegria i positivisme malgrat la situació que viu. Parlem amb ell passejant pel carrer Antoni Roig després que hagi passat tot el matí al seu lloc habitual i ens explica com és la vida d’un sensesostre i com ha acabat a Torredembarra. “Estar al carrer és dur, creu-me, i necessites ser fort. Les persones que viuen al carrer se senten molt sols” –comenta-, “però jo em sento bé quan la gent ve a parlar amb mi”. I és que per a ell, “el més important és la companyia. Els amics. No tinc família i tothom per a mi és la meva família. Molta gent té bon cor. Parlar no costa res. M’agrada parlar, m’agrada somriure”.

Aquest polonès que ha treballat de cuiner i de relacions públiques a països com Gran Bretanya, Suïssa o Espanya assegura que l’ésser humà sovint és “massa negatiu. Ens queixem tota l’estona, però hi ha persones amb menys coses són més feliços. Jo sóc feliç amb un llit i menjar”. Posa l’exemple d’altres sensesostre que consideren que anar a una gran ciutat és millor per aconseguir més diners. Però això “depèn d’allò que tu esperis. Sé que a Barcelona podria fer més diners, però és més insegur i aquí tinc gent amb qui parlar”.

Des de Càritas, en Pere Bosque apunta que el perfil majoritari dels sensesostre és el d’homes adults, però que es troben casos de tota mena. En Tomasz assegura al respecte que al carrer “hi ha moltes històries” i que no sempre estan vinculades a problemes amb alcohol o drogues. “He conegut gent molt intel·ligent que estaven en una bona situació i que han acabat al carrer, i això et demostra com de ràpid et pots venir avall quan no tens ajuda professional”.

Una de les prioritats per a Càritas a l’hora de tractar aquests casos és aconseguir un sostre i un llit per a aquestes persones. El problema, com destaca Bosque, és que és molt difícil trobar lloguers a Torredembarra a preus assequibles i amb propietaris que acceptin destinar els seus pisos a usos socials. Des de la parròquia de Sant Pere Apòstol també intenten oferir escalf als sensesostre, “a vegades només per parlar”, com explica el mossèn Joaquim Gras. Allà coincideixen amb Càritas sobre la necessitat de tenir un pis social on es pugui passar una temporada i, de fet, Gras assegura que volen buscar-ho un cop hagin passat les festes.

Això, sempre que els sensesostre es deixin ajudar i vulguin trobar un treball. És el cas del Tomasz, que té clar que quan es reactivi el turisme buscarà feina en aquest sector com a relacions públiques, ja que, per exemple, parla set idiomes diferents: “Ara és un moment difícil, però quan passi vull anar a algun lloc on hi hagi turistes a buscar feina”. Mentrestant, seguirà al seu indret habitual del carrer Antoni Roig, compartint una estona i conversant amb qui es trobi pel carrer.

Foto: En Tomasz al seu “lloc” del carrer Antoni Roig. / JOAN CASAS

El darrer vídeo

ENTREVISTA l Josep Bargalló, exconseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This