MARTA LARREGOLA MORALES
Una nit freda de tardo, l’Albert es trobava al seu sofà estirat, veient la televisió mentrestant la seva mare parlava per telèfon a la cuina.
En acabar, es va apropar a l’Albert.
Li va dir que les seves amigues l’havien convidat a sopar, i que si li semblava bé quedar-se sol mentre ella era fora. També, però, li va dir que havia d’anar a comprar fideus, i que així li prepararia una sopa perquè ell pogués sopar. I així ho va fer. Va posar-se les sabates, va pujar a l’ascensor i va baixar els tres pisos que el separaven del carrer.
Va entrar a un supermercat que hi havia al final del carrer i, amb una mica de pressa, va agafar el que buscava, ja que eren passades les deu i ja començava a fer fred.
Va tornar cap al portal de casa seva, amb la bossa que li havia donat el caixer, i amb les claus que portava a la butxaca va obrir la porta d’entrada.
Va prémer impacient el botó de l’ascensor unes quantes vegades fins que va poder entrar i va observar que a sobre del botó de la planta quatre, n’hi havia un altre, on es podia veure un interrogant.
Era un botó que l’Albert no havia vist abans, i estava segur que no hi era allà.
Estava intrigat i, com que no importava si arribava tres minuts més tard a casa, ja que ningú l’estava esperant, va decidir polsar-lo i descobrir on portava. La mare li havia enviat un missatge i li deia que havia de marxar i que arribaria abans de les dotze.
Va trigar una mica en arribar al seu destí i per això l’Albert es va estranyar, però quan les portes es van obrir encara ho va fer més.
Hi havia un passadís molt llarg, il·luminat amb llums molt suaus que parpellejaven de tant en tant. Als dos costat dels passadís es veien portes, moltes, i totes de color blanc.
Ell va donar un pas endavant, i just després de fer-ho, les portes es van tancar amb molta força. També va veure un paper a terra on es podia veure una multiplicació molt llarga, però no li va fer molt de cas.
Els números de les portes anaven de 50 en 50 i es podia veure com s’endinsaven al fons d’aquell passadís.
Cada vegada s’anava atabalant més en veure que cap porta s’obria, i va decidir agafar el paper que feia uns minuts havia deixat enrere.
Ell era bo en les matemàtiques i no va trigar molt en resoldre-la, però no sabia què fer amb ella. Cada cop s’anava desesperant més, ja que unes veus anaven dient números sense sentit i les llums cada vegada es feien més fosques.
Va seure en un racó entre dues portes, ja cansat i es va posar a pensar què podia fer per sortir d’allà. El seu mòbil estava sense cobertura des que havia pujat i de bateria no li’n quedava gaire. Va haver un moment on una llum es va encendre al seu cap! Va agafar el paper de terra i va veure el resultat de l’operació.
El resultat era 750 i corrents va arribar fins la porta que portava aquell número. La va obrir i a l’altre costat va veure una escala, que al baixar-la portava directament a una sala on hi havia una rajola una mica aixecada i en obrir-la…La rajola portava directament a casa seva! Va saltar i just al fer-ho va rebre una trucada de la seva mare, que en agafar-la, ella va exclamar :
-Mira Albert! Hi ha un botó nou. Vaig a veure on porta!
I va tallar la trucada.
Imatge: Víctor Centelles
III Premi de Relats Juvenils de Misteri Jordi Tiñena-TDB Actualitat del Festival de novel·la criminal Creixell.Crims
Guanyadora ex-aequo de la Categoria 1r-2n ESO
