AINA VELASCO AMESA
L’Enric va sentir llàstima quan la senyora Vicari, la viuda que vivia al pis de dalt, va posar-li al corrent de la defunció de l’home que vivia al pis a sobre del d’ella:
–Haurà estat un atac de cor, tot i que vaig sentir que semblava que li havien fet un tret al front, aquell home sempre deia que li feia mal el pit. Pobre senyor!
L’Enric no sabia gaire d’aquell home, però com acabava de mudar-se sol a aquell bloc de pisos per motius de feina, era agent immobiliari, va pensar que podria comentar-li-ho al seu cap d’oficina. Després, no li va donar més voltes.
Un parell de dies després, l’Enric es va despertar abans que hagués sortit el sol, amb una gota vermella al bell mig del front. Gairebé semblava que li haguessin fotut un tret, era una única gota de sang.
No se’n va adonar fins que es va veure al mirall del lavabo en rentar-se les dents. En un inici va pensar que era una ferida, però no li feia mal i no recordava haver-se clavat cap cop, així que va agafar un pany i va eixugar-se la taca mentre se n’anava cap a l’habitació, inquiet. Va donar una ràpida ullada al seu voltant tractant d’identificar algun causant. Tot era completament normal. Però just quan girava cua de nou cap al lavabo va notar com una gota calenta li queia a la coroneta.
Per un moment va deixar la vista fixa a l’estora floral del terra. Va moure la mà amb el pany molt lentament sobre el seu cap i, en posicionar-se davant dels seus ulls, va veure la mateixa substància que s’havia trobat el front.
Va girar el cap, encara més lentament, dirigint la mirada cap amunt, d’on havia vingut la sang. Una nova gota es va precipitar de la taca fosca que tenyia el sostre sobre el seu llit i va impactar com en una diana enmig del front, de nou.
L’Enric va pujar les escales cap al pis de la senyora Vicari molt ràpidament. Una part d’ell tenia por que ningú contestés quan va trucar apressadament a la porta. Però una senyora Vicari, amb un barnús rosa pastís, rul·los al cap i una arrugada cara de pocs amics, va obrir la porta.
–Senyora Vicari, sento desperta-la a aquestes hores, però necessitava comprovar que estigués bé. M’ha passat una cosa molt estranya. Em permet passar?
L’Enric va aconseguir entrar a l’estança de la senyora dient-li que necessitava un lavabo. Calculava que la posició de les habitacions era la mateixa; el que havia originat aquell bassal fosc al seu sostre havia d’estar sota el llit de la senyora Vicari. Podria trobar-se amb qualsevol cosa allà sota, no se’n va adonar fins llavors. Quan es va ajupir al costat del llit -els llençols eren del mateix color del seu barnús- li va fer por quedar-se a soles en aquell pis, amb aquella dona, però quan va mirar a sota, no va trobar absolutament res; ni un cadàver ni tan sols una única gota de sang. Només unes sabates roses d’anar per casa.
Va anar-se’n i va donar les gràcies a la senyora Vicari per deixar-li anar al lavabo.
Aquell va ser l’últim cop que algú la va veure.
Imatge: Víctor Centelles
