El teletreball: creixerà o disminuirà al sector privat i al públic?

DAVID GARROFÉ / AMIC –  5/11/2023

El teletreball ha estat potenciat especialment al nostre país per la pitjor pandèmia dels darrers 80 anys, la Covid-19. Tot va començar en 48 hores des del Reial decret 463/2020, de 14 de març de 2020 d’estat d’alarma, amb mesures excepcionals i de reclusió domiciliària que anava aprovant el Govern espanyol i que en el mateix sentit, també eren aplicats per tots els països del món amb diferents particularitats. Això va suposar que empreses i administracions es van haver de repensar de cap a peus per continuar donant serveis als seus clients i usuaris.

Tothom a casa, amb ordinadors, wifis, xarxes, codis de seguretat, controls de presència digital, videoconferències permanents, revisions de procediments de fabricació, d’aprovisionaments, de les cadenes logístiques, del màrqueting. Tot redissenyat per poder operar sine die en remot. Vam passar del 4% a prop del 16% de la població catalana treballant des de casa de forma habitual segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA). Un prodigi de la capacitat d’adaptació humana i la confirmació per part d’un sector de la societat que el teletreball no només era possible sinó convenient per motius de sostenibilitat ambiental. Les emissions de gasos d’efectes hivernacle, fruit de la reducció de cremar energies fòssils va ser notable, la conciliació laboral i familiar es feia més fàcil, malgrat que la taxa de divorcis s’incrementés notablement, es reduïen els accidents in itinere, es deixaven de perdre moltes hores per desplaçaments fins als llocs de treball i la pèrdua de temps en reunions presencials innecessàries o improductives es minimitzava.

Amb l’inici del teletreball la conciliació laboral i familiar es feia més fàcil, malgrat que la taxa de divorcis s’incrementés notablement, es reduïen els accidents ‘in itinere’ i es deixaven de perdre moltes hores per desplaçaments fins als llocs de treball

Aquest creixement de 12 punts de teletreballadors usuals entre la població laboral catalana es va donar, bàsicament, en el sector serveis i en les funcions administratives del sector industrial. Si parlem de l’administració pública, és constatable que durant la pandèmia quasi tots els treballadors van ser enviats a casa amb eines per treballar o sense. Un percentatge significatiu de servidors públics, bidells, subalterns van estar dos anys sense fer res, cobrant el sou íntegre esperant tornar a les seves activitats de suport. El més greu de tot plegat és que encara avui, una gran part del conjunt del funcionariat ha consolidat el teletreball com un dret adquirit i no hi ha forma que tornin al seu lloc de treball presencial. Només cal escoltar a molts responsables polítics i als directors d’àrea per adonar-se de la gravetat de la situació. La realitat la patim tots quan volem utilitzar alguns serveis públics o contactar amb les administracions, et van passant d’un telèfon a l’altra percebent-se clarament que cap de les persones està en el seu lloc de treball habitual. Una meravellosa manera de traspassar a l’usuari la ineficiència del sistema.

Estudis recents de Funcas apunten que Espanya ha perdut un 14,7% de productivitat en els darrers 20 anys a causa de diversos factors com ara el baix nivell d’innovació, un baix estoc tecnològic i de capital productiu per càpita, poca formació dels treballadors i menors dotacions de capital públic. No hi ha un altre element poc estudiat que té a veure amb la reducció del temps de treball efectiu? La idiosincràsia del règim jurídic de l’administració pública dificulta el control intern i la millora de processos. Tot es fa més lent i enrevessat si és que s’aconsegueix reconduir-ho.

En el sector privat també experimentem successos delirants com videoconferències on el 50% dels assistents estan suposadament actius i connectats, però amb les càmeres apagades o trobades amb persones que et manifesten estar teletreballant i que cada hora repassen si tenen algun correu electrònic o missatge pendent mentre es dediquen a fer una conciliació personal “permanent”.

Quan volem utilitzar alguns serveis públics o contactar amb les administracions, et van passant d’un telèfon a l’altra percebent-se clarament que cap de les persones està en el seu lloc de treball habitual

El mal ús que estem fent del temps de treball i de les tecnologies disponibles podria explicar també el fenomen paranormal de la caiguda de la productivitat col·lectiva? Estic segur que no hi ajuda gens.

Es mantindrà el teletreball en el futur? El 2023 el seu ús va caure del 16% al 7% per sobre de les dades precovid, però 9 punts per sota dels quals vam arribar. És molt interessant l’estudi del Banc d’Espanya que constata que aproximadament el 30,6% dels llocs de treball podrien desenvolupar-se en modalitat de teletreball, de manera que existeix un ampli marge de millora. A Espanya, els sectors d’activitat amb més marge de millora són alguns que en l’actualitat ja utilitzen de manera més intensa aquest tipus de treball (activitats financeres i assegurances, informació i comunicacions, activitats immobiliàries), i alguns on el teletreball encara és limitat.

En el marc de l’economia espanyola, diversos estudis apunten dos obstacles per continuar avançant amb el teletreball habitual: en primer lloc, una presència important de models organitzatius jeràrquics i amb un marc de relacions laborals amb una confiança feble entre empresa i treballadors i, en segon lloc, l’elevada taxa de temporalitat també podria influir en la baixa proporció de teletreball, ja que aquest tipus de treball acostuma a aplicar-se a treballadors amb una relació més permanent amb l’empresa, perquè sovint requereix certa inversió i formació per part de l’empresa.

Espanya ha perdut un 14,7% de productivitat en els darrers 20 anys a causa de diversos factors com ara el baix nivell d’innovació, un baix estoc tecnològic i de capital productiu per càpita

Un estudi recent de la Comissió́ Europea, a partir també́ de les dades de la Labour Force Survey (LFS), apunta al fet que l’alta heterogeneïtat en la proporció́ de teletreball als països de la Unió Europea s’explica per les diferències en l’estructura productiva (els països amb més ocupació en sectors intensius en coneixement, com els països escandinaus, mostren una alta participació del teletreball), però també per factors addicionals: l’estil de gestió empresarial, de supervisió i d’organització del treball, juntament amb les polítiques dirigides a aspectes com la flexibilitat en el treball; la dimensió́ empresarial (les empreses grans tenen més probabilitat d’adoptar el teletreball que les empreses petites); la proporció de treball per compte propi; i, finalment, els coneixements digitals de la població ocupada.

Jo crec que hi ha recorregut en el teletreball per continuar creixent de forma important en la modalitat ocasional i encara menys en l’habitual. Cal, però, per veure un creixement important un canvi de cultura organitzativa basada en la confiança i la reducció de jerarquies, una millora en la inversió dels processos de treball i un creixement d’activitats econòmiques basades en el coneixement. Això ho anirem veient i, per tant, creixerà el teletreball però no al ritme desitjable. Ajustar presencialitat i teletreball no és fàcil. El sector privat és més àgil i ràpid en ajustar-se, entre altres raons perquè si no ho fa, el mercat s’encarregarà d’esborrar del mapa els ineficients i això ho té clar tothom, tant sindicats com empresaris.

Per fidelitzar els equips es necessita facilitar la conciliació laboral de cada col·laborador amb la generació del clima intern adequat. En un marc on la mobilitat laboral creix, la fidelitat disminueix i trobar talent és un art quasi impossible dels responsables de gestionar persones, un teletreball mal ajustat pot jugar en sentit contrari al que necessiten les empreses. No diguem ja poder innovar, compartir visió, experiències i necessitats entre departaments i resoldre presencialment els inevitables conflictes interpersonals. Tot això requereix suar junts en un mateix espai físic. Penso que una gran part de l’empresariat n’és conscient i, a poc a poc, va ajustant aquest equilibri entre presencialitat i teletreball amb acords a l’empresa i via negociació col·lectiva amb fórmules flexibles, però el repte no és fàcil. Passa el mateix amb l’administració pública? Aquest equilibri serà possible? Qui s’enfrontarà als seus sindicats i a contestar els “drets adquirits” de tants milers de funcionaris? Aquí penso que com a ciutadans tenim la batalla perduda fins que no es faci una autèntica revisió de l’actual model de la funció pública.

Cal un canvi de cultura organitzativa basada en la confiança i la reducció de jerarquies, una millora en la inversió dels processos de treball i un creixement d’activitats econòmiques basades en el coneixement

El sector públic representa més del 50% de l’economia del país i pot ser un motor de transformació positiva o un llast insuportable. Malauradament, diria que com estan gestionant el teletreball ha passat a ser un llast més que patiran els servidors públics responsables, la ciutadania i les empreses.

Foto: ISTOCK

Hemeroteca

Tweets recents

Share This