J.A. NIEVES
De vegades, guardem coses que causen un dolor immens. Per què? No tinc la resposta. Però és aleshores quan penso que l’amor i l’odi pertanyen a un mateix continu. Un continu on el més terrible és la facilitat amb què s’intercanvien.
No he trobat al diari de la mare —dotze quaderns de tapa dura amb fulls quadriculats, iniciats el dia del meu naixement, un per any— cap pàgina, cap línia on digui, expressament, que ELL la maltractava. O que parli dels motius de la seva transformació. Com a màxim alguna reflexió condescendent, on intenta justificar els seus rampells d’ira, fins i tot justificant-se ella mateixa. El tamís de l’amor (o de la por). Aquest és, potser, el continu més contradictori i pervers, el d’argüir la violència en nom de l’amor. Com si fossin el mateix cos, a què es treu i es posa la pell. Dues cares de la mateixa moneda; una doble personalitat contradictòria i perversa.
Cada vegada que ELL li deia a la mare que la volia, que era seva, mentre ella plorava continguda per no mostrar-se més fràgil del que es sentia, jo volia matar-lo. Sí, vaig arribar a aquest punt, a aquest estat, complex i demolidor. Cada vegada que en els últims anys ELL li deia a la mare que la volia, jo sabia que havia de rebel·lar-me d’alguna manera, que havia de fer alguna cosa concloent, demolidora com els desitjos de matar. Però només en els meus pensaments. No vaig tenir en compte que la vida és cruel en si mateixa, que devora les seves criatures quan li plau, que mata fins i tot sense tenir un pla preconcebut. La vida es va vestir de mort i es va endur la mare. No sé si la vida és atzar, única ment. Tal vegada sigui, únicament i exclusiva, un escenari de probabilitats.
La mare va morir com una formiga aixafada en la seva pròpia closca de pipa. Un tot terreny va envair el carril contrari i va destrossar la seva carn, la seva bellesa, la seva bondat, la seva passió pels llibres, la seva immensa capacitat d’estimar. El seu cos es va clivellar sota un mantell de metall deforme. Faltaven cinc dies per al meu tretzè aniversari aquell 2 de setembre de 2009. Aquell accident va ser molt estrany.
L’últim paràgraf del seu diari és descoratjador:
“Ja no puc més. Falten cinc dies per a l’aniversari del meu petit amoret, i Carles ha menyspreat totes les propostes que li he plantejat per celebrar- ho junts. M’ha tornat a retreure el meu error, m’ha insultat i m’ha dit que em fiqui l’infant pel cul. Que ja no vol fingir més. Ahir a la nit vaig acabar la traducció de Nouvelles de la maison du silence, del meu admirat Skif, i he quedat esgotada. L’editorial em va encarregar una traducció diferent, més personal, opinada, i m’ha costat horrors concentrar-me. No he trobat la fluïdesa acostumada. He tardat una setmana més del previst i ara cal córrer. Córrer, sempre corrent. Són les nou i mitja, i a les onze he d’estar a Barcelona, a l’editorial. Sé que Carles no em perdonarà mai, però tampoc em mereixo el seu menyspreu. Ja no puc més. Si no fos pel meu petit, avui mateix faria caure el cotxe per la costa, em deixaria devorar pel mar en aquest dia d’estranya llum. Cal pagar tant per…”.
Cal pagar tant per… per què? Per què, mama? Aquí s’acaba tot, amb una pregunta inconclusa. Des de llavors, la seva carn seccionada pel metall m’acompanya a les nits. Cada nit. Sens falta.
Deia Proust que l’instint dicta el deure i la intel·ligència dona pretextos per eludir-lo. Amb la mort de la mare, ens vam quedar sols. ELL i jo cara a cara; dos éssers orgullosos amb l’obligació d’entendre’s i ser la mínima expressió d’una família. Per a ELL era una càrrega, més que un fill era una alteració apareguda en el seu ordenat món polític.
—Ets com un gra que m’ha sortit als ous, i encara que no deixo de gratar-me, cada vegada molesta més, i més; no t’imagines quant. Però no et queda més remei que fotre’t i aguantar-me, xaval —em va dir una nit en què ens vam dirigir la paraula. Va ser la nit en què em va comunicar que una dona viuria amb nosaltres—. I si no t’agrada, ja saps… —es va colpejar les dues mans amb els punys tancats.
—Ningú no et demana que exerceixis del que no sents! — li vaig dir mentre recollia els plats del sopar—. Saps?, no et necessito, sé cuidar-me sol. És més, fins i tot podria comprar i cuinar per a tu, com feia mamà. Però no, és clar, això seria humiliant, reconèixer que la mare va fer una bona feina amb mi. Això fa mal, eh… I, bé, gràcies per avisar-me. Pensava que esperaries una mica més per substituir la mare.
Ens vam mirar desafiants. El més ràpid hauria matat l’altre.
