La soledat del miralls (13): El Canvi

J.A. NIEVES

Hi va haver un moment en què només em va arribar el plor de la mare. Plor confós entre roncs.

Aquella nit em vaig dir que cada un de nosaltres té a les mans la possibilitat de canviar el món. Com? Passant a l’acció. L’insomni és un gran aliat per planificar. Aquella nit vaig començar a ordir la trama del canvi; però no comptava amb els canvis que la vida assumeix per si mateixa, colpejant-nos fins que som capaços de reaccionar i de reprogramar els plans.

Mentre escoltava les campanes de l’església vaig recordar una dita de Pío Baroja: “És possible que en el rostre dels que pateixen hi hagi més expressió que en el rostre dels que gaudeixen.” La cara de la mare cada dia que passava era més expressiva. Com les campanes de l’església.

Els dies passaven ràpids, amb un vertigen de suspens. Al 2007 ELL va guanyar les eleccions. Tots els mitjans se’n van fer ressò i van omplir pàgines sobre aspectes negres del procés, maniobres ratllant la il·legalitat per conquerir l’alcaldia. Ara no em detindré en això. De fet, m’importa un bledo. El que destaco és que el seu orgull i menyspreu va anar creixent fins a límits punibles.

Cada cop passava menys temps a casa i compartia poc amb la mare. Crec que ella sentia aquella terrible contradicció entre l’alleujament i l’enyorança. Una de les perversitats de l’existència.

“A mesura que passen els dies, Carlos s’interessa menys per mi. Ja no fem res nosaltres sols, únicament anem a actes i celebracions, compromisos del seu càrrec que no m’interessen gens ni mica. Hi vaig perquè sé que li agrada, i perquè m’abraça la por. Por als seus retrets, als seus excessos d’ira, a les seves massa últimes copes. Déu! Trobo a faltar aquells dies de bogeria, aquells dies que no tenien prou hores per a nosaltres, i no obstant això les inventàvem. Se’m cau el cabell, sí, no va ser un miratge. Cada dia en deixo el lavabo ple, i em miro al mirall i veig una altra dona; sento que soc una altra dona, una estranya que ha usurpat el meu cos i el deixa disposat per al repòs del guerrer. Ja no em fa l’amor com abans, quan m’abocava als orgasmes sense parar, tornant-me boja, fent-me la seva presonera; perquè el goig lliga, el goig desmesurat, animal, empresona.”

Amb el discórrer dels dies jo també vaig anar patint les absències de la mare. De vegades la mirava i veia una altra persona; no era la mare, veia una altra dona en la seva mirada perduda, buida, fixada en un objectiu indeterminat. La mare agafava llibres i els tancava immediatament, els tornava a obrir, resseguia alguna línia, la colpejava, i tancava novament el llibre. I així, tot. Obria els seus dies, i els tancava, colpejant alguna de les seves línies. Aquells dies, vaig trobar a faltar l’amor de la mare. Vaig augmentar la meva necessitat d’ella. Va ser tant l’amor que ella em va donar des que es van encendre els llums de la meva vida que, a mesura que va anar tancant les portes del seu món, jo també vaig començar a colpejar les línies del meu. L’insomni, el meu insomni, es va fer més present, més punyent. El meu amor per ella, també.

No va passar ni un dia sense atendre les “seves” obligacions familiars. Els matins els dedicava a la casa. Aquesta casa impol·luta i buida, buida de calor, viciada de ràbia i dolor. Neta i endreçada. Feia els llits, ordenava la roba, comprava, cuinava, netejava sobre net. Després de dinar cosia, havia començat a fer patchwork. Després les seves traduccions del francès, d’autors algerians gairebé totes. Sobre la seva taula de treball tenia obres d’Achour Fenni, i d’Hamid Skif, poetes algerians. Treballava quatre hores, potser una mica més.

Pels teus ulls estava obert sempre, i, per alguna raó, sempre per la mateixa pàgina:

“Un home sol caminava al prat / La seva ombra li pesava / La portava en braços, travessada / I li gotejava / al llarg del camí / L’home estava trist / Volia menjar-se el propi cervell / i els peus / Per oblidar el temps / viscut en va / el marbre estava calent / va dipositar en ell la seva ànima i va deixar anar un llarg plor / per regar les flors del paradís.”

Sempre per la mateixa pàgina. Va ser llavors quan vaig començar a mirar-la hores i hores, no em cansava de mirar-la, d’intentar entendre- la, d’estimar-la. De guardar-la dins meu. Per mai, per sempre.

A casa sempre s’ha guardat tot. Fins i tot les hòsties.

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This