La soledat del miralls (11): Futurs

J.A. NIEVES

Malgrat tot, estava satisfet. No només per haver millorat les figures amb l’skate, sinó per la pulsió i disbauxa amb què em va besar Mia quan em vaig asseure al seu costat, sobre el meu patí, després del pessic. No sé si hi haurà futur en aquestes escales que flanquegen la biblioteca. No sé si el sistema —quin terme més horrible!— està assegurat amb els exèrcits rodants de Can Llovet; però el sistema, la veritat, aquest sistema depredador i insensible, no és el futur amb el qual jo somio.

Mia tampoc és el futur amb què somio. L’aparença sàdica de la seva sexualitat, la seva aclaparadora i asfixiant iniciativa, no és que m’acovardeixin; simplement em cansen. M’agraden les persones emprenedores, intel·ligents, amb iniciativa i afany de superació. Per això m’agrada Mia. Però és massa agressiva quan estima; vol posseir sigui com sigui. I això em transporta a un indret fosc del qual intento fugir. Més ben dit, combatre. A les escales, en acabat de besar-me, va dir: -L’altre dia vas estar genial … i avui també, cabronàs! Va somriure. La vaig mirar. Vaig passar els meus dits pel carmí lila dels seus llavis, vaig resseguir els seus pírcings, i li vaig aclucar un ull. Havíem follat diverses vegades a l’hotel abandonat de la benzinera, a l’interior del qual s’arriba grimpant per la façana, al més pur estil shandy, com feia George Antheil al seu apartament parisenc, cap allà el 1925.

He de reconèixer que Mia és un bombó farcit de licor. Un vodka que es desborda a la boca i cou. És rossa, té el cabell tan llarg que, tot i agafat en una cua, li arriba gairebé al cul, on als catorze anys es va tatuar una enorme serp que es retorça en el seu gluti dret. El cap de la serp comença a la fi de les lumbars, i la cua acaba a l’interior del seu sexe. Mia és pigada, i té els ulls verds, extraordinàriament vius. No sol usar sostenidors —se sent immobilitzada—, i els seus pits, generosos, són rodons i ferms. Rebels i orgullosos com ella. La carnositat dels seus llavis és extrema, foradada per dos cèrcols petits. Diu que vol posar-se’n un altre. El primer se’l va posar amb tretze anys, sense demanar permís als seus pares. Ara, en té setze. Mai demana permís als seus pares. De fet, a ningú.

No fem sexe sempre al mateix lloc. Anem canviant perquè ens agrada provar diferents ambients, i per evitar Toño, “l’Empalmat”, que pateix d’escopofília i per això necessita mirar, espiar la nostra intimitat. Així se la belluga frenèticament. Està molt orgullós per patir la mateixa fília que Dalí, a qui admira. Toño imita molt bé en Dalí, riem molt amb ell. Però és molt incòmode sentir els seus ulls tristos clavats en el nostre plaer. Aquells ulls sortits; patètics.

Reacció. Fixo una imatge molt intensa: a la plaça, a Can Llovet, amb l’enorme xemeneia modernista projectant-se cap al cel, el contrast dels dos mons és colpidor. Fora de la biblioteca, els skaters poblem l’àgora de la joventut, el fòrum on es dicten lliçons improvisades sobre encerts i errors de vida. A l’interior, sota els arcs de la bella biblioteca, on anys enrere es coïen maons, el forn silenciós on ara s’enfornen les lletres de milers d’històries que bé podrien anar sobre patins, o a coll d’intensos desitjos juvenils.

Experimento una estranya sensació. Em sento com el vidre, com l’immens finestral que divideix el meu cos en dues meitats amb interessos diferents. La de la passió per la lectura, per l’absorció del coneixement que des de petit m’ha corroït per dins, creixent, desenvolupant-se amb una ànsia que sembla no tenir fi. L’altra part la plena el plaer de la companyia d’iguals que, tot i que aliens a aquest plaer secret que em tenalla, em brinda l’oportunitat d’altres plaers més o menys confessables.

La nit es poblava d’estrelles. Vaig mirar el mòbil perquè vaig calcular que ja era hora d’anar-me’n. La mare m’havia dit que fos a casa abans de les nou, que havien d’anar a sopar i volia que arribés abans. Faltaven deu minuts. Vaig sortir pitant mentre feia dos nollies, un no comply, i un boneless a la rampa de la ràdio. Em vaig allunyar de Can Llovet ple de contrastos. Abans de desaparèixer per la cantonada de la ràdio, em vaig girar cap al grup i vaig veure Mia clavada en el meu horitzó. Els cèrcols a la boca. Una serp amagada.

Vaig pujar el carrer amb rapidesa, ara sol.

A les escales de la plaça bullien les hormones. En els prestatges de la biblioteca, sota la penombra de l’horari i els arcs d’obra vista, dormisquejaven els meus somnis.

Quan vaig arribar a casa, la mare i ELL ja eren a punt. La mare em va ensumar quan es va acostar per fer-me un petó.

Em va dir:

—Fas olor de tabac —va xiuxiuejar perquè ELL no ho sentís, va fer una ganyota de desaprovació i em va començar a donar instruccions—. T’he deixat el sopar preparat, només has d’escalfar-ho. Dutxa’t abans, i deixa la roba al cistell. Qualsevol cosa ens avises. No obris a…

—Mare…, ja està —vaig dir xisclant la llengua.

És curiós el comportament de les mares. La mare sabia que no calia dir-me les coses perquè les fes. No era un adolescent passota. Necessitava, però, donar-me instruccions contínuament, com un acte suprem d’orientació i protecció, o com si no fent-ho anés a parar directament a les calderes de l’avern.

—Fins després, carinyo. Qualsevol cosa ens tru…

—Sí, mama! Pesada! No et canses?

El tiempo - Tutiempo.net

El darrer vídeo

ENTREVISTA l Josep Bargalló, exconseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This