La soledat dels miralls (7): Confidències

J.A. NIEVES

Jo també tinc un quadern, i hi escric: Quin és el quadrat perfecte més petit que comença amb el dígit 1 i que segueix sent un quadrat perfecte quan aquest dígit és reemplaçat per un 2? O sigui, si x² = 1 …, hi ha y² = 2 …? Mentre jugo amb els quadrats perfectes, mentre intento calcular mentalment el màxim nombre possible dels meus estimats quadrats perfectes, escric a la meva llibreta de fulls blancs que el plaer i el dolor són dues cares de la mateixa moneda. La vida i la mort en la mateixa moneda, en la mateixa probabilitat.

Quan arribo al 3844, quadrat perfecte de 62, m’aturo per dues raons. Una perquè aquest quadrat perfecte està format per les edats dels dos, quan la mare va morir tenia 38 anys i ELL 44. A més, observo altres coincidències: l’edat de la mare tenia un 8, la suma dels dos dígits de Capítol 7. Confidències l’edat d’ELL és 8, i la suma del 6 i el 2, els dos dígits de l’arrel quadrada perfecta, també és 8. L’infinit. El nombre de la unió eterna. L’altra cosa per la qual m’aturo, és perquè em ve al record alguna cosa relacionada amb aquell sopar. La mare va cridar a una de les seves amigues, Lídia, l’esteticista, perquè vingués a casa i l’ajudés a maquillar l’ull. Si havia d’anar a sopar, calia dissimular l’hòstia de la millor manera possible. L’amiga esteticista de la mare va fer una bona feina. L’amiga esteticista de la mare és —perquè encara és— alta, rossa i té les cames llargues. És el que es diu un cos que inunda l’espai. Sempre porta pantalons texans ajustats o minifaldilles.

Té molt bona figura, però discurseja amb l’ànima cansada. És una d’aquelles criatures que projecta la maldat dels desitjos, a l’estret canal de l’impossible, “un ornament amb potes”, diu la meva ment monstruosa; però els seus ulls verds, aquosos, bateguen a la seva cara vellutada i blanquinosa, portant-te, si et descuides, a l’avantsala del deliri.

Però la mare era molt més bonica, amb la seva pell brodada a força de flors, i jeroglífics de dolçor dansant en la seva veu, i ulls color dàtil, captivadors.

Lídia, l’amiga de la mare, la del cos que inunda l’espai, devorava galetes de mantega holandeses amb ansietat. Fins a la mort de la mare —des de llavors sé poc de les seves amigues—, Lídia era una dona ansiosa; vivia instal·lada en l’ansietat. El seu negoci funcionava bé; la seva filla Clara, de 12 anys, era, bé, encara és, una estudiant molt aplicada, tot i que porta unes ulleres verdes horribles; el seu ex li passava una pensió compensatòria decent i tenia un grup d’amigues meravellós. Però ella no era feliç. L’ansietat no ajuda a ser feliç. Parlava molt de pressa, i no parava de queixar-se de la seva mala sort, que algú li havia escaldat un mal d’ull.

—Segur que ha estat la porca aquesta, la molt puta!!! —deia Lídia—. Segur que mentre li menja la polla, m’envia malediccions i conjurs per destrossar-me la vida. Mai m’ha empassat. A mi no, però la polla d’aquest calçasses, sí. La seva polla sí…

Eren al lavabo, davant el mirall. Lídia parlava i maquillava la mare com si en això li anés la vida; com si hagués de deixar-ho tot a punt abans d’enfrontar-se a l’afusellament. La mare tenia una tovallola negra sobre les espatlles, els cabells recollits en un monyo, i estava asseguda en un tamboret alt de metall gris. Lídia havia passat per l’híper i havia portat, per al te de les cinc (que feien a qualsevol hora), una capsa rodona de galetes holandeses, una de delícies de xocolata farcides de licor, i una altra de mikados. També havia portat una bossa amb diverses coses per al seu sopar.

Lídia va dir:

—Ai, Eva, si et veiés la Frisca …, correrien rius d’especulació! —amb la brotxa donava obsessius retocs a l’ull de la mare—. Saps? Aquesta nit em vaig a concedir una llicència.

La mare li va dir:

—Correran igualment, Lídia —es va mirar de perfil al mirall—, mai em maquillo d’aquesta manera. A més, la Frisca, com bé saps, és voraç amb els detalls. A veure, Lídia, sorprèn-me. Tu i les teves llicències sou més perilloses que…

—Doncs mira, nena… — la tallà—, aquesta nit em munto una vetllada japo per a mi soleta. Ja saps… sushi, wasabi, palets, sake, quimono, una mà que es fica per aquí, uns dits que es mouen per allà, ha ha ha… ja saps. M’ho va suggerir la Frisca ahir i, mira, avui pot ser un bon dia. La molt guarra! Li munta cada festassa al cabró del seu marit! I això que tu i jo sabem que se la pega; vaja, tot fa pensar que li posa les banyes amb la primera que es posa a l’abast. Sí, d’acord, no ho podem afirmar, però només cal veure’l, o no?

Amb els seus rínxols rogencs, les seves ulleretes de sol perpètues, la seva roba de marca —Lídia anava fent posturetes i imitant alguns gestos del marit de Frisca—, i aquest port de suficiència que no puc amb ell, nena, és que no puc!

—Ai, Lídia, ha ha ha…, si et veiés la Frisca ara et corria a cops de gorra. El seu home és sagrat, intocable. Només ella té la potestat de dir bestieses d’ell. Ni nosaltres ni, per descomptat, cap altra do… —Bé, a prendre pel cul! Almenys t’he arrencat unes rialles.

El darrer video

VÍDEO l Demostració de la màquina que desinfecta amb ozó de la Covid-19 de l’empresa Beach Trotters a la platja de Torredembarra

Hemeroteca

Tweets recents

Share This