La soledat dels miralls (5): El diari

J.A. NIEVES

El meu pensament em diu que soc adult, que penso com un adult, fins i tot millor que molts adults. Però no soc adult. No tinc els privilegis dels adults. Em faig preguntes amb cert estupor. Vull ser adult? Què significa ser adult? Maltractar? Fer la guerra? Consumir tòxics? Manar? Matar? O fer l’amor, tenir parella, fills, projectes? Hi ha joves que maten perquè volen ser adults, perquè imiten, perquè volen ser el que no són. Tinc pèls a l’aixella, en els genitals, a les cames. Tinc el cos molt desenvolupat. Un penis molt desenvolupat. I un cervell privilegiat. Tinc 14 anys.

Però no m’agraden les presentacions.

M’agrada fer-me preguntes.

Res més.

Aquell dijous d’octubre, la humitat de la platja, al costat del canal, no deixava respirar. Com quan tens un pulmó entollat.

L’endemà vaig sortir de casa a les vuit. Vaig anar a caminar una estona pels camins que voregen els camps, darrere de l’institut. Feia olor d’herba fresca i gos mort. Un contrast molt propi de la vida. No vaig anar al parc, a la cita de tots els matins amb els amics. El ritual de cada dia: la salutació estereotipada amb les mans, algunes rialles, alguna calada, i sentir que ets viu en el camp de batalla. Però aquell dia necessitava la vida dels camps sembrats i els arbres retorçats. Mentre caminava sol, vaig recordar que era l’últim divendres de mes, i que la mare m’havia dit que tenien un sopar del partit a El Gran Capità.

ELL era banquer. Els seus coneixements del món de les finances i les seves aptituds socials ho van posar en el punt de mira quan va decidir donar el salt a la política. Sempre ha tingut una oratòria líquida, precisa, aclaparadora. En els congressos, quan se li va presentar l’oportunitat de lluir-se, no va dubtar a desenvolupar el seu verb preclar i demolidor, i la seva suposada fidelitat a la disciplina de partit. Les potes dels animals trepadors estan dissenyades per sostenir-se en els troncs sense caure, sense relliscar; a més a més tenen ungles especials que els ajuden a sostenir-se i no caure. Ell sempre ha estat un bon pica-soques.

La mare odiava els sopars de partit. Els sopars i altres actes de devoció on la causa preval sobre les persones, i on l’obediència deguda forma part de les postres. La tortura es mimetitza en diferents escenaris. Per la mare, assistir a aquells esdeveniments era una tortura. Però va arribar un moment en què ELL la va obligar a acompanyar-lo a gairebé tots els actes que organitzava el partit. Volia mostrar la seva bella femella a la resta de membres de l’executiva. I a les bases. Li agradava ser aclamat, admirat, envejat. Li agradava mostrar-se superior. Amb la mare, lleugerament darrere d’ELL, se sentia així.

ELL deia que un líder havia de mostrar tot el seu potencial, el propi i l’adquirit. Esplendor i amplitud. Habilitats i recursos per escalar al cim. Causa comuna basada en el poder de l’enveja. L’enveja provoca, genera estupor, activa. L’enveja corroeix, i debilita.

La mare anava sense cap convenciment, però l’estimava. Per això creia que el seu deure era ser-hi, al seu costat, al costat de l’home que anys enrere, a l’interior d’un cotxe, amb el baf emulant una nit londinenca, li va respondre amb la pitjor frase amb què li podia respondre: m’agrada que t’agradi. Els cors s’arrenquen també amb les paraules. Des d’aquell dia, la mare va viure amb el cor fora del seu cos.

Quan ella va morir, vaig fer una troballa transcendental: mamà tenia un diari! El vaig trobar dins d’una caixa de cartró de les que havíem fet servir per al trasllat de Barcelona a Torre, set anys enrere, sota un munt de fotografies desclassificades. La mare treballava a les golfes, en una taula gairebé sempre desordenada, plena de papers, llibres i andròmines diverses. Als dos dies del seu enterrament, una tarda de mil dimonis, amb pluja incansable i vent demolidor, vaig pujar a les golfes i vaig seure a la cadira giratòria en la qual seia mentre treballava. Volia percebre la seva essència, la seva energia que, de ben segur, encara era enredada en l’espai que ella havia ocupat allà dalt, esperant el periple de la transferència.

Eren prop de les vuit de la tarda.

Vaig encendre el llum del flexo; vaig passar les dues mans pel tros de taula que habitualment ocupava l’ordinador portàtil amb què treballava –el duia amb ella el dia de l’accident–, i vaig tenir una estranya percepció: a la mare li agradava molt escriure a mà; deia que la poesia necessita el ritme de la mà per fer-se evident en qualsevol lloc, i arrelar-se així a l’essència de l’ésser. Per això, les seves traduccions prenien forma de la seva pròpia mà, primer, i després passaven a l’ordinador, com tipografies estandarditzades reemplaçables. No així el manuscrit. I aquí, just recordant aquest pensament seu, em va abordar amb força la idea que la mare, a més de traduir textos, escrivia per a ella. Un diari, potser? Poesia? Novel·la? I on? Si la meva intuïció era certa, on es tancava el seu “jo” manuscrit?

Vaig recórrer les golfes amb la vista, girant sobre la cadira, i no vaig veure res que s’assemblés a un diari o llibre en blanc en el qual la mare anotés els seus plaers o turments. Però tampoc vaig veure els quaderns de les seves traduccions. A primera vista no hi eren; en els calaixos de la taula tampoc. Però havien de ser-hi, en el seu món d’inquietant desordre.

Havien de ser-hi. N’estava convençut.

El darrer video

El FIC-CAT 2020 estrena l’espot, realitzat per Heidi Ramírez

Hemeroteca

Tweets recents

Share This