EVA REMOLINA / AMIC – 27/9/2026
“Vigila, que cauràs”. “Deixa-ho, ja ho faig jo”. “No vull que pateixis”. Són frases que formen part del vocabulari habitual de moltes famílies. Darrere d’aquestes paraules hi ha, sovint, una preocupació sincera pel benestar dels fills. El problema apareix quan la necessitat de protegir-los es converteix en una vigilància constant i els deixa poc marge per actuar pel seu compte.
La pregunta no és si cal protegir els fills, sinó fins a quin punt els deixem aprendre a protegir-se sols.
Un infant que oblida els deures i té un pare que corre a portar-los a l’escola. Una adolescent que té un conflicte amb una amiga i la mare que intervé immediatament per resoldre’l. Un jove que no sap fer una tasca domèstica perquè, fins aleshores, sempre l’ha feta algú altre.
Són situacions quotidianes que, per si soles, no permeten parlar de sobreprotecció. Tots els pares ajuden els fills en algun moment. La diferència rau en la freqüència, en la necessitat real d’intervenir i en la capacitat de l’adult de deixar espai quan l’infant ja pot actuar per si mateix. Quan els pares resolen sistemàticament els problemes dels fills, aquests poden tenir menys oportunitats de practicar habilitats com la presa de decisions, la tolerància a la frustració o la resolució de conflictes.
Els errors més comuns dels pares hiperprotectors
1. Fer-ho tot per ells
Preparar-los la motxilla, endreçar-los l’habitació, fer-los els deures o recordar-los constantment què han de fer pot estalviar temps i discussions. Però, si aquesta dinàmica es manté quan ja tenen capacitat per assumir aquestes tasques, pot dificultar que desenvolupin hàbits d’autonomia.
Què podem fer? Assignar responsabilitats adequades a l’edat i permetre que les assumeixin, encara que no les facin exactament com les faria un adult.
2. Evitar qualsevol frustració
Hi ha pares que intenten que els fills no perdin mai, no rebin cap crítica o no hagin d’afrontar cap decepció. Amb aquesta intenció, poden intervenir en jocs, discussions o activitats per evitar-los un mal moment. El problema és que la frustració, en dosis assumibles, forma part de la vida. Aprendre a gestionar-la ajuda els infants a afrontar situacions difícils amb més recursos.
Què podem fer? Acompanyar-los quan alguna cosa no surt bé, sense córrer a solucionar-ho tot. Un “Entenc que estiguis enfadat. Què podríem provar ara?” pot ser més útil que una solució immediata.
3. Prendre decisions en lloc seu
Escollir sempre la roba, els amics, les activitats extraescolars o les respostes davant d’un conflicte pot transmetre, encara que no sigui la intenció, la idea que els fills no saben decidir. A mesura que creixen, necessiten participar en decisions que els afecten i aprendre a assumir-ne les conseqüències.
Què podem fer? Oferir opcions i deixar que decideixin en aquelles qüestions per a les quals estan preparats. L’adult continua posant límits quan cal, però no ha de controlar cada detall.
4. Confondre preocupació amb control
Voler saber on és un adolescent, amb qui està o quan tornarà a casa pot ser una qüestió de seguretat. Però demanar explicacions constantment, revisar totes les seves converses o no respectar cap espai de privacitat pot deteriorar la confiança. La supervisió ha de ser proporcional a l’edat, al context i als riscos reals.
Què podem fer? Pactar normes clares sobre horaris, comunicació i ús de les pantalles. La confiança es construeix amb responsabilitat compartida, no amb vigilància permanent.
5. Projectar les pròpies pors
De vegades, la por dels pares no neix del que està passant, sinó del que podria arribar a passar. “I si cau?”, “I si li fan mal?”, “I si fracassa?”.
Aquestes preocupacions són humanes, però poden acabar condicionant les experiències dels fills. Si un nen rep constantment el missatge que el món és perillós, pot començar a evitar situacions noves encara que siguin segures.
Foto: GETTY IMAGES
