Cobrarem la pensió de jubilació?

DAVID GARROFÉ / AMIC – 27/5/2023

Recentment, s’ha tornat a activar el debat sobre les pensions i si les arribarem a cobrar. Els baby boomers i la generació X confien que encara les cobraran, però el que més els inquieta és no saber la procedència de les retallades i d’on sortiran els diners per pagar-les. Si miren enrere veuran una població activa que no creix prou per fer-hi front, fruit d’una estructura econòmica de baix valor afegit i, per tant, de salaris baixos. A part d’una taxa de fertilitat que no supera l’1,2%. És a dir, molt per sota de la taxa de manteniment poblacional que estaria al voltant dels dos fills per parella.

Si parleu amb els millennials, no entendran de què els parleu perquè crec que la majoria d’ells, els més conscients, tenen clar que no en cobraran tal com les entenem ara i, per tant, en el seu radar es plantegen fórmules d’estalvi personal per no dependre de les pensions. En qualsevol cas, la ciutadania ha pres consciència que el sistema no és sostenible a llarg termini sense unes grans reformes que no es veuen a l’horitzó.

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), en el seu darrer informe Financiando el futuro, ja alerta d’una menor recaptació tributària fruit de l’envelliment poblacional i un increment clar de les despeses sanitàries i de les pensions que avui superen els 185.000 milions d’euros. Espanya, avui en dia, té un 65% d’habitants amb possibilitats d’estar al mercat del treball, però el 2060, com a molt, només tindrà el 56% d’ells. La Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), per la seva part, també alerta d’aquesta deriva i anuncia en el seu estudi Los efectos presupuestarios de la reforma de las pensiones 2021-2023: impacto total y la cláusula de salvaguarda del MEI que el 2050 la despesa del sistema social suposarà un 17,5% del PIB enfront de uns ingressos per cobrir-ho que només arribaran al 13%, degut sobretot a la revalorització amb l’IPC i l’augment de les pensions mínimes, agreujant el dèficit recurrent del sistema. Mala peça al teler.

Cal recordar algunes dates històriques importants per entendre perquè hem arribat on som ara. Els romans van voler expressar amb la paraula Jubilare el crit d’alegria que feien els legionaris després de guerrejar durant 25 anys i podien rebre una parcel·la de terreny i una paga en diners durant 12 anys, tenint en compte que l’esperança de vida estaria entre els 40 i 50 anys. A Espanya, el 1883 es comencen a posar les bases per millorar el benestar de la classe obrera i el 1908 neix l’Instituto Nacional de Previsión per gestionar les noves prestacions. Durant la República creix molt la despesa social i recula dràsticament amb la dictadura fins al 1967, on es fa un salt rellevant en les misèrrimes pensions del moment. Cal recordar que la jubilació era als 65 anys, però que l’esperança de vida era de 74 anys el 1967. Per tant, s’havien de finançar les pensions de mitjana uns nou anys de cada treballador.

Amb dades d’avui, l’edat mitjana de jubilació és de 64,7 anys, però l’esperança de vida que tenim és la més alta d’Europa amb 83,3 anys (que no us enganyin amb el tema de la dieta mediterrània, la causa real de la longevitat és el magnífic sistema sanitari que tenim). Per tant, de mitjana hem de finançar 18,6 anys de cada jubilat. Un peix que es mossega la cua, millor sanitat i millor alimentació ens allarguen la vida, però ens resistim a incrementar l’edat de la retirada laboral i no cal ser de ciències per veure que aquesta equació no quadra.

 

Cal recordar que la jubilació era als 65 anys, però que l’esperança de vida era de 74 anys el 1967. Per tant, s’havien de finançar les pensions de mitjana uns nou anys de cada treballador

Poca gent som conscients del que destaca el Banc d’Espanya quan diu que les pensions espanyoles són les terceres més generoses d’Europa darrera de les de Grècia i d’Itàlia quan, segurament, la majoria de la població té una percepció totalment contrària a aquesta afirmació. No estem parlant de xifres absolutes sinó que la taxa de benefici de les pensions o la relació entre la prestació mitjana sobre el sou mitjà està un 22,8% per sobre de la mitjana europea. Tampoc som conscients que proporcionalment tenim una despesa en pensions un 34% més alta que Alemanya i un 31% més que França amb un menor nivell d’ocupació i, per tant, de cotitzants.

Europa ens mira fa força dies i com a la canalla petita, ens va amenaçant de retirar-nos la compra de deute i endarrerir les transferències dels Fons Next Generation, entre altres pastanagues, per veure si fem els deures d’una vegada: Poder Judicial, dèficit públic, la reforma de les pensions, etc. Però com diu la dita, costa molt menar gats a veure i quan hi van ho fan amb un desordre notori. Mireu si no la recent reforma feta pel ministre Escrivà saltant-se el consens imprescindible en el marc del Pacte de Toledo del 1995, passant-se’l per l’Arc de Triomf sense gaires complexos, amb pedaços puntuals per no perdre bous i esquelles electorals i donant un cert respir als homes de negre de Brussel·les.

Que no us enganyin amb el tema de la dieta mediterrània, la causa real de la longevitat a Espanya és el magnífic sistema sanitari que tenim

Bàsicament, el model de la reforma se centra a rebaixar les pensions màximes de forma progressiva, allargar l’edat de jubilació i augmentar els impostos al treball que actualment es reparteixen 6 a 1 entre empresaris i treballadors. FEDEA adverteix que en els cinc anys vinents les cotitzacions pujaran entre 4 i 5 punts per ajustar el dèficit de la caixa, per tant, encarirem el cost del treball i serem menys competitius. Vivim al país dels pedaços permanents per no consensuar reformes de gran importància que donin seguretat als contribuents i solvència política als governants.

Cal recordar que els governs de tot color han utilitzat la “caixa” de les pensions per finançar partides impròpies. El 2011, Zapatero retira 12.690 milions d’euros dels 66.815 milions que hi havia a la suposada guardiola per pagar l’atur dels desocupats i no generar més deute públic. Rajoy no es queda curt i com a aprenent diligent, retira durant els seus governs 77.437 milions d’euros carregant-se el límit de salvaguarda que tenia la caixa per poder-la depredar sense miraments. Per rematar-ho, el president Sánchez ja porta drenats uns altres 5.900 milions d’euros. Resum: hem passat de tenir els 2.011,66.815 milions d’euros als 2.153 milions el 2019. Ningú s’ha atrevit a buidar-la del tot per no generar un titular de vergonya torera. Parlant de teranyines, recordo que el 2017 un dels grans arguments antiindependentistes era que fóra d’Espanya no es cobrarien les pensions.

Vivim al país dels pedaços permanents per no consensuar reformes de gran importància que donin seguretat als contribuents i solvència política als governants

M’estic ficant en camisa d’onze vares tocant aquest tema, però arreglar les pensions futures no és tan difícil, només caldria fer el que recomanen tots els organismes i experts en la matèria:

  1. Incrementar l’IVA per finançar les pensions com ja fan alguns països.
  2. Ampliar el pes dels pensionistes en l’IRPF.
  3. Ampliar l’edat de jubilació i ajustar-la a l’esperança de vida.
  4. Limitar la capacitat de depredar la caixa amb despeses impròpies per motius politicoelectorals sense el consens dels agents socials.
  5. Dels tres pilars de la previsió social, ajustar-ne el tercer, la previsió individual:

5.1 El primer pilar són les pensions contributives i no contributives sota els principis de repartiment, proporcionalitat i de contribució.

5.2 El segon pilar es basa en la previsió en l’empresa: sistemes de pensions promoguts per empreses i per autònoms com ho ha fet molt encertadament Autònoms de Catalunya (AUTCAT) amb Caixa d’Enginyers essent líder al país amb aquesta iniciativa.

5.3 El tercer pilar és la previsió individual: es basa en la capitalització individual per fer una borsa d’estalvi, però el Govern no ha creat el marc incentivador necessari sinó tot el contrari, ha reduït l’import màxim amb deducció de 8.000 euros anual a 1.500 euros. Un contrasentit que cal corregir.

Sense crear i estimular una cultura d’estalvi complementaria les futures generacions patiran molt i està en les nostres mans facilitar que tinguin un bon Jubilare.

Foto; GETTY IMAGES

Hemeroteca

Tweets recents

Share This